Diferència entre revisions de la pàgina «Diògenes de Sínope»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "Diògenes de Sínope" a "Diògenes de Sinope") |
m (Jorcor ha mogut Autor:Diògenes de Sinope a Autor:Diògenes de Sínope: Text de reemplaçament - "Sinope" a "Sínope") |
||
| (9 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{AutorWiki}} | {{AutorWiki}} | ||
{{Autor | {{Autor | ||
| − | |Nom=Diògenes de | + | |Nom=Diògenes de Sínope |
}} | }} | ||
<small>(en grec [[Grec::Διογένης]])</small> | <small>(en grec [[Grec::Διογένης]])</small> | ||
| − | Filòsof grec originari de Sínope (Àsia Menor), considerat com el membre més destacat de l'escola [[cínics|cínica]] fundada per [[Autor:Antístenes|Antístenes]]. Bandejat de la seva ciutat natal, va viure la major part de la seva vida a Atenes. Contemporani d' [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] i d'Alexandre Magne, la seva vida ens és coneguda, sobretot, per [[Autor:Diògenes Laerci|Diògenes Laerci]] i altres autors antics, que expliquen anècdotes de la seva vida. En aquestes narracions, Diògenes se'ns apareix sempre com un personatge extravagant que porta fins a les últimes conseqüències la tesi bàsica de l'escola cínica: el viure conforme a la naturalesa, el menyspreu de les convencions socials i l'absoluta independència respecte de les institucions. Sense inclinació cap pels béns materials, Diògenes viu com un rodamón, com un «autèntic gos» (d'on deriva el nom de ''cínic''), s'allotja dins d'un tonel i, a plena llum del dia, cerca, llum d'oli en mà, «a un home» enmig d'una multitud, a un home veritable, no a un membre del ramat embrutit. Els qui | + | Filòsof grec originari de Sínope (Àsia Menor), considerat com el membre més destacat de l'escola [[cínics|cínica]] fundada per [[Autor:Antístenes|Antístenes]]. Bandejat de la seva ciutat natal, va viure la major part de la seva vida a Atenes. Contemporani d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] i d'Alexandre Magne, la seva vida ens és coneguda, sobretot, per [[Autor:Diògenes Laerci|Diògenes Laerci]] i altres autors antics, que expliquen anècdotes de la seva vida. En aquestes narracions, Diògenes se'ns apareix sempre com un personatge extravagant que porta fins a les últimes conseqüències la tesi bàsica de l'escola cínica: el viure conforme a la naturalesa, el menyspreu de les convencions socials i l'absoluta independència respecte de les institucions. Sense inclinació cap pels béns materials, Diògenes viu com un rodamón, com un «autèntic gos» (d'on deriva el nom de ''cínic''), s'allotja dins d'un tonel i, a plena llum del dia, cerca, llum d'oli en mà, «a un home» enmig d'una multitud, a un home veritable, no a un membre del ramat embrutit. Els qui el motejaren amb el nom de «gos», segurament volien assenyalar la seva total falta de ''aidós'' (vergonya, pudor i respecte) i el seu caràcter de ''anaídeia'' o de bestialitat franca, al que Diògenes assentia, i va haver de considerar que l'epítet de «gos» li era ajustat, de la qual cosa s'enorgullia. Diògenes s'havia desprès de les preocupacions quotidianes humanes que distingeixen als homes dels animals i, amb això, volia assenyalar (i s'ufanava d'això) que havia aconseguit una plena independència, llibertat i ''adiaphoría'' (indiferència). D'aquesta manera, a la manera d'un autèntic ''gos'', escandalitza als seus conciutadans i apareix com el model de l'autèntic home «natural». |
[[Image:diogene3.gif|thumb|Diògenes en el seu tonel, fragment del foli 99 del ''Li Livre de bonnes moeurs'' de Jacques Legrand (cap a 1490)]] | [[Image:diogene3.gif|thumb|Diògenes en el seu tonel, fragment del foli 99 del ''Li Livre de bonnes moeurs'' de Jacques Legrand (cap a 1490)]] | ||
| − | Com la resta dels ''cínics,'' pren la [[filosofia|filosofia]] com a forma de vida i, per tant, viu conforme als seus principis teòrics d'una vida plenament natural, allunyada dels convencionalismes imposats pel ''[[nomos]]'' ([[Grec::νόμος]]). Centra la filosofia en la recerca de la virtut, entesa com la finalitat de l'home, que no es pot trobar en la cultura, sinó en la naturalesa. El bé suprem és la tornada a l'estat natural, la qual cosa només pot aconseguir-se mitjançant l'[[autarquia|''autarquia'']] ([[Grec::ἀὐτάρχεια]]), és a dir, la manca de necessitats o autosuficiència, d'inspiració socràtica, però entesa en un sentit que, a diferència de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], és | + | Com la resta dels ''cínics,'' pren la [[filosofia|filosofia]] com a forma de vida i, per tant, viu conforme als seus principis teòrics d'una vida plenament natural, allunyada dels convencionalismes imposats pel ''[[nomos]]'' ([[Grec::νόμος]]). Centra la filosofia en la recerca de la virtut, entesa com la finalitat de l'home, que no es pot trobar en la cultura, sinó en la naturalesa. El bé suprem és la tornada a l'estat natural, la qual cosa només pot aconseguir-se mitjançant l'[[autarquia|''autarquia'']] ([[Grec::ἀὐτάρχεια]]), és a dir, la manca de necessitats o autosuficiència, d'inspiració socràtica, però entesa en un sentit que, a diferència de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], és antiintel·lectualista. En la plena i conseqüent pràctica de l{{'}}''autarquia'' no buscava més que el que la naturalesa li donava. [[Autor:Plató|Plató]] li va definir com un Sòcrates embogit. |
[[Image:ALEJAND2.gif|thumb|Alexandre Magne]] | [[Image:ALEJAND2.gif|thumb|Alexandre Magne]] | ||
És famosa l'anècdota que explica que a Alexandre Magne, que li requeria, situat enfront del tonel en el qual es refugiava Diògenes, que li demanés el que volgués, li va contestar: «et demano que no em tapis el sol». Proclamant aquesta naturalitat, realitzava totes les seves necessitats en públic, tant les sexuals com les fisiològiques, exhibint davant tots, fins a la provocació i l'arrogància, la seva llibertat d'acció (''anaideia'') i la seva llibertat o franquesa de paraula (''parrhesía''). L'ostentació d'aquestes postures extremes i radicals va donar lloc al sentit pejoratiu de la paraula «[[cinisme|cínic]]»: el que obra malament i fa ostentació d'això. | És famosa l'anècdota que explica que a Alexandre Magne, que li requeria, situat enfront del tonel en el qual es refugiava Diògenes, que li demanés el que volgués, li va contestar: «et demano que no em tapis el sol». Proclamant aquesta naturalitat, realitzava totes les seves necessitats en públic, tant les sexuals com les fisiològiques, exhibint davant tots, fins a la provocació i l'arrogància, la seva llibertat d'acció (''anaideia'') i la seva llibertat o franquesa de paraula (''parrhesía''). L'ostentació d'aquestes postures extremes i radicals va donar lloc al sentit pejoratiu de la paraula «[[cinisme|cínic]]»: el que obra malament i fa ostentació d'això. | ||
| − | En l'àmbit social Diògenes proclama un ple cosmopolitisme i un comunisme extrem, propugnant la comunitat de dones i fills i l'amor lliure. Menyspreava l'[[erística|erística]], o art de discutir dels [[megàrics|megàrics]], i tota classe d'ensenyament que no fos la que ve de la immediatesa de l'exemple. Va morir | + | En l'àmbit social Diògenes proclama un ple cosmopolitisme i un comunisme extrem, propugnant la comunitat de dones i fills i l'amor lliure. Menyspreava l'[[erística|erística]], o art de discutir dels [[megàrics|megàrics]], i tota classe d'ensenyament que no fos la que ve de la immediatesa de l'exemple. Va morir a Corint, cap a 323 aC. |
| − | Entre els seus deixebles destaca Crates de Tebas, qui va regalar la seva immensa fortuna a la ciutat per seguir els ensenyaments de Diògenes, i va ser mestre de [[Autor:Zenó de Cítion|Zenó de Cítion]], fundador de l'[[estoïcisme]]. Amb Crates es van incorporar també al cinisme la seva esposa Hiparquia i el seu cunyat Metrocles. Altres deixebles de Diògenes de | + | Entre els seus deixebles destaca Crates de Tebas, qui va regalar la seva immensa fortuna a la ciutat per a seguir els ensenyaments de Diògenes, i va ser mestre de [[Autor:Zenó de Cítion|Zenó de Cítion]], fundador de l'[[estoïcisme]]. Amb Crates es van incorporar també al cinisme la seva esposa Hiparquia i el seu cunyat Metrocles. Altres deixebles de Diògenes de Sínope van ser Mónim, Filisc i Onesícrit. Menip de Gadara, Bió de Borístenes, Menodor, Teletes i Cércides són altres filòsofs cínics pertanyents a generacions posteriors. |
{{ImatgePrincipal | {{ImatgePrincipal | ||
|Imatge=DIOGEN1.gif | |Imatge=DIOGEN1.gif | ||
Revisió de 22:50, 16 set 2018
(en grec Διογένης)
Filòsof grec originari de Sínope (Àsia Menor), considerat com el membre més destacat de l'escola cínica fundada per Antístenes. Bandejat de la seva ciutat natal, va viure la major part de la seva vida a Atenes. Contemporani d'Aristòtil i d'Alexandre Magne, la seva vida ens és coneguda, sobretot, per Diògenes Laerci i altres autors antics, que expliquen anècdotes de la seva vida. En aquestes narracions, Diògenes se'ns apareix sempre com un personatge extravagant que porta fins a les últimes conseqüències la tesi bàsica de l'escola cínica: el viure conforme a la naturalesa, el menyspreu de les convencions socials i l'absoluta independència respecte de les institucions. Sense inclinació cap pels béns materials, Diògenes viu com un rodamón, com un «autèntic gos» (d'on deriva el nom de cínic), s'allotja dins d'un tonel i, a plena llum del dia, cerca, llum d'oli en mà, «a un home» enmig d'una multitud, a un home veritable, no a un membre del ramat embrutit. Els qui el motejaren amb el nom de «gos», segurament volien assenyalar la seva total falta de aidós (vergonya, pudor i respecte) i el seu caràcter de anaídeia o de bestialitat franca, al que Diògenes assentia, i va haver de considerar que l'epítet de «gos» li era ajustat, de la qual cosa s'enorgullia. Diògenes s'havia desprès de les preocupacions quotidianes humanes que distingeixen als homes dels animals i, amb això, volia assenyalar (i s'ufanava d'això) que havia aconseguit una plena independència, llibertat i adiaphoría (indiferència). D'aquesta manera, a la manera d'un autèntic gos, escandalitza als seus conciutadans i apareix com el model de l'autèntic home «natural».
Com la resta dels cínics, pren la filosofia com a forma de vida i, per tant, viu conforme als seus principis teòrics d'una vida plenament natural, allunyada dels convencionalismes imposats pel nomos (νόμος). Centra la filosofia en la recerca de la virtut, entesa com la finalitat de l'home, que no es pot trobar en la cultura, sinó en la naturalesa. El bé suprem és la tornada a l'estat natural, la qual cosa només pot aconseguir-se mitjançant l'autarquia (ἀὐτάρχεια), és a dir, la manca de necessitats o autosuficiència, d'inspiració socràtica, però entesa en un sentit que, a diferència de Sòcrates, és antiintel·lectualista. En la plena i conseqüent pràctica de l'autarquia no buscava més que el que la naturalesa li donava. Plató li va definir com un Sòcrates embogit.
És famosa l'anècdota que explica que a Alexandre Magne, que li requeria, situat enfront del tonel en el qual es refugiava Diògenes, que li demanés el que volgués, li va contestar: «et demano que no em tapis el sol». Proclamant aquesta naturalitat, realitzava totes les seves necessitats en públic, tant les sexuals com les fisiològiques, exhibint davant tots, fins a la provocació i l'arrogància, la seva llibertat d'acció (anaideia) i la seva llibertat o franquesa de paraula (parrhesía). L'ostentació d'aquestes postures extremes i radicals va donar lloc al sentit pejoratiu de la paraula «cínic»: el que obra malament i fa ostentació d'això.
En l'àmbit social Diògenes proclama un ple cosmopolitisme i un comunisme extrem, propugnant la comunitat de dones i fills i l'amor lliure. Menyspreava l'erística, o art de discutir dels megàrics, i tota classe d'ensenyament que no fos la que ve de la immediatesa de l'exemple. Va morir a Corint, cap a 323 aC.
Entre els seus deixebles destaca Crates de Tebas, qui va regalar la seva immensa fortuna a la ciutat per a seguir els ensenyaments de Diògenes, i va ser mestre de Zenó de Cítion, fundador de l'estoïcisme. Amb Crates es van incorporar també al cinisme la seva esposa Hiparquia i el seu cunyat Metrocles. Altres deixebles de Diògenes de Sínope van ser Mónim, Filisc i Onesícrit. Menip de Gadara, Bió de Borístenes, Menodor, Teletes i Cércides són altres filòsofs cínics pertanyents a generacions posteriors.