Diferència entre revisions de la pàgina «Mircea Eliade: la hierofania»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "hierofanía" a "hierofania") |
|||
(12 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
− | {{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Mircea Eliade: la hierofania|Idioma=Español}} | + | {{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Mircea Eliade: la hierofania|Idioma=Español}} |
− | L'home entra en coneixement del sagrat perquè es manifesta, perquè es mostra com alguna cosa diferent per complet del profà Per denominar l'acte d'aquesta manifestació del sagrat hem proposat el terme de ''hierofania'', que és còmode, ja que no | + | L'home entra en coneixement del sagrat perquè es manifesta, perquè es mostra com alguna cosa diferent per complet del profà Per a denominar l'acte d'aquesta manifestació del sagrat hem proposat el terme de ''hierofania'', que és còmode, ja que no impliquen cap precisió suplementària: no expressa més que el que està implícit en el seu contingut etimològic, és a dir, que ''quelcom sagrat se'ns mostra''. Podria dir-se que la història de les religions, de les més primitives a les més elaborades, està constituïda per una acumulació de hierofanies, per les manifestacions de les realitats sacres De la hierofania més elemental (per exemple, la manifestació del sagrat en un objecte qualsevol, una pedra o un arbre) fins a la hierofania suprema, que és, per a un cristià, l'encarnació de Déu en Jesucrist, no existeix solució de continuïtat Es tracta sempre del mateix acte misteriós: la manifestació d'alguna cosa «completament diferent», d'una realitat que no pertany al nostre món, en objectes que formen part integrant del nostre món «natural», «profà». |
− | L'occidental modern experimenta cert malestar davant certes formes de manifestació del sagrat: li costa treball acceptar que, per determinats éssers humans, el sagrat pugui manifestar-se en les pedres o en els arbres Doncs, com es veurà de seguida, no es tracta de la veneració d'una pedra o d'un arbre per si mateixos. La pedra sagrada, l'arbre sagrat no són adorats | + | L'occidental modern experimenta cert malestar davant certes formes de manifestació del sagrat: li costa treball acceptar que, per determinats éssers humans, el sagrat pugui manifestar-se en les pedres o en els arbres Doncs, com es veurà de seguida, no es tracta de la veneració d'una pedra o d'un arbre per si mateixos. La pedra sagrada, l'arbre sagrat no són adorats com a tals; ho són precisament pel fet de ser hierofanies, pel fet de «mostrar» alguna cosa que ja no és ni pedra ni arbre, sinó el ''sagrat'', el ''ganz andere''. |
− | Mai s'insistirà | + | Mai no s'insistirà prou sobre la paradoxa que constitueix tota hierofania, fins i tot la més elemental. En manifestar el sagrat, un objecte qualsevol es converteix en una altra cosa sense deixar de ser ell mateix, doncs continua participant del mitjà còsmic circumdant. Una pedra sagrada continua sent una pedra; aparentment (amb més exactitud: des del punt de vista profà) res la distingeix de les altres pedres. Per als qui aquella pedra es revela com a sagrada, la seva realitat immediata es transmuta, per contra, en realitat sobrenatural. En altres termes: per a aquells que tenen una experiència religiosa, la Naturalesa íntegrament és susceptible de revelar-se com sacralitat còsmica. El Cosmos íntegrament pot convertir-se en una hierofania. |
− | L'home de les societats arcaiques té tendència a viure el més possible en el sagrat o en la intimitat dels objectes consagrats. Aquesta tendència és comprensible: per als «primitius» com per a l'home de totes les societats | + | L'home de les societats arcaiques té tendència a viure el més possible en el sagrat o en la intimitat dels objectes consagrats. Aquesta tendència és comprensible: per als «primitius» com per a l'home de totes les societats premodernes, el sagrat equival a la potència i, en definitiva, a la realitat per excel·lència. El sagrat està saturat de ser. Potència sagrada vol dir alhora realitat, perennitat i eficàcia. L'oposició sacre-profà es tradueix sovint com una oposició entre real i irreal o pseudoreal. Entenguem-nos: no cal esperar retrobar en les llengües arcaiques aquesta terminologia filosòfica: real, irreal, etc.; però la ''cosa'' està aquí. És, doncs, natural que l'home religiós desitgi profundament ''ser'', participar en la realitat, saturar-se de poder. |
[...] | [...] | ||
− | Diguem per endavant que el món profà íntegrament, el Cosmos completament | + | Diguem per endavant que el món profà íntegrament, el Cosmos completament dessacralitzat, és un descobriment recent de l'esperit humà. No és de la nostra incumbència el mostrar per què processos històrics i a conseqüència que modificacions de comportament espiritual ha dessacralitzat l'home modern el seu món i assumit una existència profana. Basti únicament amb deixar constància aquí del fet que la dessacralització caracteritza l'experiència total de l'home no-religiós de les societats modernes; del fet que, per tant, aquest últim es ressent d'una dificultat cada vegada major per a retrobar les dimensions existencials de l'home religiós de les societats arcaiques. |
− | {{Ref|Ref='' | + | {{Ref|Ref=''Lo sagrado y lo profano,'' Guadarrama, Madrid 1973, p.18-21.|Títol=Lo sagrado y lo profano,|Cita=true}} |
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} |
Revisió de 17:28, 21 maig 2018
L'home entra en coneixement del sagrat perquè es manifesta, perquè es mostra com alguna cosa diferent per complet del profà Per a denominar l'acte d'aquesta manifestació del sagrat hem proposat el terme de hierofania, que és còmode, ja que no impliquen cap precisió suplementària: no expressa més que el que està implícit en el seu contingut etimològic, és a dir, que quelcom sagrat se'ns mostra. Podria dir-se que la història de les religions, de les més primitives a les més elaborades, està constituïda per una acumulació de hierofanies, per les manifestacions de les realitats sacres De la hierofania més elemental (per exemple, la manifestació del sagrat en un objecte qualsevol, una pedra o un arbre) fins a la hierofania suprema, que és, per a un cristià, l'encarnació de Déu en Jesucrist, no existeix solució de continuïtat Es tracta sempre del mateix acte misteriós: la manifestació d'alguna cosa «completament diferent», d'una realitat que no pertany al nostre món, en objectes que formen part integrant del nostre món «natural», «profà».
L'occidental modern experimenta cert malestar davant certes formes de manifestació del sagrat: li costa treball acceptar que, per determinats éssers humans, el sagrat pugui manifestar-se en les pedres o en els arbres Doncs, com es veurà de seguida, no es tracta de la veneració d'una pedra o d'un arbre per si mateixos. La pedra sagrada, l'arbre sagrat no són adorats com a tals; ho són precisament pel fet de ser hierofanies, pel fet de «mostrar» alguna cosa que ja no és ni pedra ni arbre, sinó el sagrat, el ganz andere.
Mai no s'insistirà prou sobre la paradoxa que constitueix tota hierofania, fins i tot la més elemental. En manifestar el sagrat, un objecte qualsevol es converteix en una altra cosa sense deixar de ser ell mateix, doncs continua participant del mitjà còsmic circumdant. Una pedra sagrada continua sent una pedra; aparentment (amb més exactitud: des del punt de vista profà) res la distingeix de les altres pedres. Per als qui aquella pedra es revela com a sagrada, la seva realitat immediata es transmuta, per contra, en realitat sobrenatural. En altres termes: per a aquells que tenen una experiència religiosa, la Naturalesa íntegrament és susceptible de revelar-se com sacralitat còsmica. El Cosmos íntegrament pot convertir-se en una hierofania.
L'home de les societats arcaiques té tendència a viure el més possible en el sagrat o en la intimitat dels objectes consagrats. Aquesta tendència és comprensible: per als «primitius» com per a l'home de totes les societats premodernes, el sagrat equival a la potència i, en definitiva, a la realitat per excel·lència. El sagrat està saturat de ser. Potència sagrada vol dir alhora realitat, perennitat i eficàcia. L'oposició sacre-profà es tradueix sovint com una oposició entre real i irreal o pseudoreal. Entenguem-nos: no cal esperar retrobar en les llengües arcaiques aquesta terminologia filosòfica: real, irreal, etc.; però la cosa està aquí. És, doncs, natural que l'home religiós desitgi profundament ser, participar en la realitat, saturar-se de poder.
[...]
Diguem per endavant que el món profà íntegrament, el Cosmos completament dessacralitzat, és un descobriment recent de l'esperit humà. No és de la nostra incumbència el mostrar per què processos històrics i a conseqüència que modificacions de comportament espiritual ha dessacralitzat l'home modern el seu món i assumit una existència profana. Basti únicament amb deixar constància aquí del fet que la dessacralització caracteritza l'experiència total de l'home no-religiós de les societats modernes; del fet que, per tant, aquest últim es ressent d'una dificultat cada vegada major per a retrobar les dimensions existencials de l'home religiós de les societats arcaiques.
Lo sagrado y lo profano, Guadarrama, Madrid 1973, p.18-21. |
Original en castellà
El hombre entra en conocimiento de lo sagrado porque se manifiesta, porque se muestra como algo diferente por completo de lo profano Para denominar el acto de esa manifestación de lo sagrado hemos propuesto el término de hierofanía, que es cómodo, puesto que no implicaninguna precisión suplementaria: no expresa más que lo que está implícito en su contenido etimológico, es decir, que aIgo sagrado se nos muestra. Podría decirse que la historia de las religiones, de las más primitivas a las más elaboradas, está constituida por una acumulación de hierofanías, por las manifestaciones de las realidades sacras De la hierofanía más elemental (por ejemplo, la manifestación de lo sagrado en un objeto cualquiera, una piedra o un árbol) hasta la hierofanía suprema, que es, para un cristiano, la encarnación de Dios en Jesucristo, no existe solución de continuidad Se trata siempre del mismo acto misterioso: la manifestación de algo «completamente diferente», de una realidad que no pertenece a nuestro mundo, en objetos que forman parte integrante de nuestro mundo «natural», «profano».
El occidental moderno experimenta cierto malestar ante ciertas formas de manifestación de lo sagrado: le cuesta trabajo aceptar que, para determinados seres humanos, lo sagrado pueda manifestarse en las piedras o en los árboles Pues, como se verá en seguida, no se trata de la veneración de una piedra o de un árbol por sí mismos. La piedra sagrada, el árbol sagrado no son adorados en cuanto tales; lo son precisamente por el hecho de ser hierofanías, por el hecho de «mostrar» algo que ya no es ni piedra ni árbol, sino lo sagrado, lo ganz andere.
Nunca se insistirá lo bastante sobre la paradoja que constituye toda hierofanía, incluso la más elemental. Al manifestar lo sagrado, un objeto cualquiera se convierte en otra cosa sin dejar de ser él mismo, pues continúa participando del medio cósmico circundante. Una piedra sagrada sigue siendo una piedra; aparentemente (con más exactitud: desde el punto de vista profano) nada la distingue de las demás piedras. Para quienes aquella piedra se revela como sagrada, su realidad inmediata se transmuta, por el contrario, en realidad sobrenatural. En otros términos: para aquellos que tienen una experiencia religiosa, la Naturaleza en su totalidad es susceptible de revelarse como sacralidad cósmica. El Cosmos en su totalidad puede convertirse en una hierofanía.
El hombre de las sociedades arcaicas tiene tendencia a vivir lo más posible en lo sagrado o en la intimidad de los objetos consagrados. Esta tendencia es comprensible: para los «primitivos» como para el hombre de todas las sociedades pre-modernas, lo sagrado equivale a la potencia y, en definitiva, a la realidad por excelencia. Lo sagrado está saturado de ser. Potencia sagrada quiere decir a la vez realidad, perennidad y eficacia. La oposición sacro-profano se traduce a menudo como una oposición entre real e irreal o pseudo-real. Entendámonos: no hay que esperar reencontrar en las lenguas arcaicas esta terminología filosófica: real, irreal, etc.; pero la cosa está ahí. Es, pues, natural que el hombre religioso desee profundamente ser, participar en la realidad, saturarse de poder.
[...]
Digamos de antemano que el mundo profano en su totalidad, el Cosmos completamente desacralizado, es un descubrimiento reciente del espíritu humano. No es de nuestra incumbencia el mostrar por qué procesos históricos y a consecuencia de que modificaciones de comportamiento espiritual ha desacralizado el hombre moderno su mundo y asumido una existencia profana. Baste únicamente con dejar constancia aquí del hecho de que la desacralización caracteriza la experiencia total del hombre no-religioso de las sociedades modernas; del hecho de que, por consiguiente, este último se resiente de una dificultad cada vez mayor para reencontrar las dimensiones existenciales del hombre religioso de las sociedades arcaicas.