Filosofia medieval

 La filosofia que es practica durant l'edat mitjana al món cristià occidental, denominada pròpiament filosofia escolàstica, o simplement Escolàstica. Tradicionalment, i per raons de simple sistematització, s'exclou impròpiament d'aquesta denominació a la filosofia desenvolupada durant el mateix període de temps al món oriental o la filosofia occidental desplegada per àrabs (filosofia àrab) i jueus (filosofia jueva).

La filosofia medieval cristiana es caracteritza pel seu caràcter religiós i la seva orientació cap a la teologia, que es posa de manifest ja en el títol d'una obra d'Anselm de Canterbury, Proslogion: Fides quaerens intellectum, la fe que busca comprendre. La filosofia escolàstica és, inicialment i en el fons, comprensió de la fe (intellectus fidei).

Nascuda de les escoles palatines, conventuals i catedralícies, i definida com el que va arribar a ser en la seva època d'apogeu o florida, el s. XIII, segle també de les universitats medievals, es desenvolupa històricament en tres períodes o fases, preparats per un període d'iniciació de les seves bases:

El primer període

Fitxer:Boecio1.gif

Boeci

El primer període, que abasta l'alta edat mitjana i els segles XI i XII, comprèn les arrels llunyanes de la filosofia medieval i els iniciadors de l'Escolàstica. Boeci (480 - 524) pels seus cometaris a les Categories i a De interpretatione d'Aristòtil i, sobretot, per la seva Consolació de la filosofia, pot considerar-se l'iniciador de la tradició europea llatina de transmetre la cultura grega. Autor també d'obres teològiques com De Trinitate i La fe catòlica, prefigura el que seran en la seva majoria els filòsofs medievals llatins: filòsofs i teòlegs a un temps. A ell es deu el començament d'una discussió que va entretenir i va comprometre a totes les generacions successives d'escolàstics: la disputa dels universals. És també autor de la distinció que Heidegger va fer famosa, entre «ser» i «ens».

Després de la mort de Boeci, «últim dels romans», s'imposa a Roma l'oposició a la filosofia que ja va fer evident Justinià amb el decret de tancament, en 529, de les escoles filosòfiques d'Atenes. Amb el domini dels emperadors bizantins sobre Roma, Espanya i el nord d'Àfrica, desapareixen les figures filosòfiques de la vida pública, a excepció del monjo Cassiodor, Flavius Magnus Aurelius Cassiodorus Senator (ca. 490-583), a qui la tradició atorga el títol de «salvador de la civilització occidental», i que funda el Monasterium Vivariense, en Vivarium, Calàbria, en substitució de l'escola que no li és possible fundar.

En l'època immediata que segueix al domini bizantí en occident, després de la conquesta d'Itàlia pels lombardos, la reorganització del regne visigot a Espanya i la unificació dels regnes gals pels francs, la filosofia, i el saber, continuen absents de la societat: només els monestirs escampats per tota Europa –que es difonen amb força a partir del s. V– mantenen les restes de cultura, que per aquella època s'ha separat ja totalment del món grec, i en ells es conreen els rudiments d'una filosofia que es desenvoluparà creixentment a l'ombra de la teologia.

Isidoro de Sevilla (ca. 560-633) i Beda el Venerable (672-735) són els únics noms rellevants d'aquesta època.

Carlemany

L'ascensió dels carolingis suposa el primer renaixement que engega la cultura de l'edat mitjana; el segon l'iniciarà, en el s. XII, l'arribada a occident de les obres d'Aristòtil. El Renaixement Carolingi, promogut per Carlemany (768-814), obre els monestirs i les catedrals a l'ensenyament, a imitació de la Schola Palatina instituïda a palau entorn d'Alcuí de York, Pau Diaca, Paulí d'Aquileya, Teodulf o Eginardo. L'ensenyament que contempla aquesta reforma és la difusió dels coneixements bàsics de les arts liberals. La filosofia és, exclusivament, fenomen de la cort palatina i de l'interior dels monestirs. Carles el Calb, reafirma cap al 850 la reforma carolíngia i anomena, com a mestre de l'Escola Palatina, al més gran autor d'aquesta època: Joan Escot Eriúgena (ca. 810-870), originari d'Irlanda, «fill de l'Eire», que és pròpiament un teòleg i que introdueix en occident tradicions gregues, provinents sobretot de Gregori de Nissa, Dionís l'Areopagita i Màxim el Confessor. Concedeix, no obstant això, un paper important a la filosofia, que identifica amb la dialèctica, la «mare de les arts» i fins i tot afirma que nemo intrat in coelum nisi per philosopiam [ningú va al cel sinó a través de la filosofia]; el seu llibre, Peri physeon , amb la seva divisió de la naturalesa, aconsegueix una gran difusió, malgrat ser condemnat pel concili de París de 1210 i per Honori III (1225), al llarg de tota l'edat mitjana, principalment en l'època de l'Escolàstica tardana.

La primera escolàstica

En el s. XI, segons els medievalistes, es posen els fonaments del que serà pròpiament el pensament medieval: històricament segle de l'arrelament del sistema feudal, de la primera croada, de la qüestió de les investidures, de l'aparició de nous ordes religiosos (cluniacencs, cartoixans, cistercencs) és, des del punt de vista de la filosofia, l'època de les mal anomenades discussions entre «dialèctics» i «antidialèctics» i, sobretot, l'època d'Anselm de Canterbury, considerat un dels veritables iniciadors de la filosofia escolàstica, juntament amb Abelard, Bernat de Claravall i Ricard i Hug de Saint-Victor.

Les lluites entre dialèctics i antidialèctics no signifiquen un enfrontament entre partidaris de la dialèctica, els filòsofs, i teòlegs, sinó discussions entre teòlegs que donen, o no, valor a la dialèctica, a la filosofia, o al raonament discursiu aplicat a la teologia. Entre els dialèctics destaca Berengari de Tours (ca. 1005-1088); entre els antidialèctics, Pere Damià (1007-1072) i Lanfranc de Pavia (ca. 1010-1089). L'ocasió de les discussions la proporciona la diferent manera d'abordar qüestions teològiques, com l'omnipotència divina o la presència real en l'eucaristia; són els primers enfrontaments importants entre fe i raó, dogma i dialèctica.

A Anselm de Canterbury o d'Aosta (1033-1109), deu la història de la filosofia el conegut slogan escolàstic de la «fe que busca entendre» (fides quaerens intellectum), resum del que serà anomenat mètode escolàstic, teories sobre el significat i la referència (De grammatico) i, sobretot, el conegut argument ontològic, sobre el qual discuteix no només l'edat mitjana, sinó també Descartes, Kant, Hegel i els lògics moderns.

Averrois

El s. XII representa l'entrada en contacte amb el món de l'islam. Els traductors de Toledo introdueixen massivament les obres d'Aristòtil, Avicenna, Averrois i uns altres.

Els escolàstics assumeixen la tasca de repensar en cristià el pensament aristotèlic que els arriba per via àrab. Es produeix, així, per la introducció de les obres d'Aristòtil sobretot, el segon renaixement medieval del s. XII, que desembocarà, en el s. XIII, en l'apogeu de l'Escolàstica i la configuració de les seves grans escoles, el tomisme i l'escotisme.

Li precedeix un interès creixent per la lògica aristotèlica, coneguda per les traduccions de Boeci, l'ús teològic del qual rebutjarà la teologia mística que es conrea en els monestirs. És època de florida de les escoles catedralicias. Els clergues seculars –ni religiosos ni monjos– es dediquen més aviat a les arts liberals. L'escola de Chartres i la de Saint-Victor, a París, conreen cert platonisme, però no descuren el quadrivium. En el mateix París neixen escoles, situades a la riba esquerra del Sena, en les quals es conrea preferentment la dialèctica i se segueix la lògica d'Aristòtil; entre elles destaca la de Pere Abelard (1079-11423), deixeble de Guillem de Champeaux, iniciador de l'escola de Saint-Victor. Enfront d'aquesta figura notable, s'alça la no menys important de Bernat de Claravall (1090-1153), severament crític amb la dialèctica, i la del mateix Abelard.

Pere Llombard (ca. 1100-1164) és l'iniciador de la manera sistemàtica de fer teologia i, per aquesta raó, iniciador del mètode escolàstic. Els seus Quatre llibres de les Sentències constitueixen el model, o el manual, sobre el qual dissertaran tots els escolàstics posteriors.

Sense l'entrada massiva d'obres grecoàrabs a través de les escoles de traductors, no hauria existit el contacte, transformador per a la filosofia medieval cristiana, amb les filosofies àrab i jueva i, a través d'elles, amb l'aristotèlica. Els principals centres de traducció sorgeixen a Toledo, sobretot, Palerm, Nàpols, Roma i Oxford. Entre els traductors destaquen Gerard de Cremona, coneixedor de l'àrab i que s'instal·la a Toledo de 1167 a 1175; Johannes Hispalensis, sefardí convertit, que a més de traductor és autor d'obres originals, que treballa a Toledo cap a 1130; Domingo Gundisalvo, que viu a Toledo entre 1130 i 1180 i que tradueix directament de l'àrab la Metafísica d'Avicenna. Miguel Escot i Guillem de Moerbecke (1260-1285) pertanyen ja al s. XIII; el primer tradueix a Averrois i es trasllada posteriorment a Nàpols i el segon, que treballa a Roma, posa a la disposició de Tomàs d'Aquino els textos grecs d'Aristòtil. Palerm és el centre principal de les traduccions a Oxford, Roberto Grosseteste dirigeix també un centre de traduccions.

Les obres d'Aristòtil conegudes fins a aquest moment en l'occident eren únicament la traducció i els comentaris fets per Boeci a les Categories i al D'interpretatione. Cap a 1130 es coneixen, ja traduïdes, les restants obres del Organon: Analítics primers, Analítics segons, Tòpics i Arguments sofístics. Entre 1150 i 1250 es tradueixen i coneixen a tot el món medieval les restants obres aristotèliques de física, metafísica, psicologia i ètica, que a París es coneixen en la seva globalitat ja des de 1200.

L'apogeu de l'Escolàstica

L'Església no rep bé a Aristòtil: aviat es va prohibir, a París en 1210, llegir en les facultats els llibres de física d'Aristòtil i, en 1231, el papa Gregori IX els prohibeix de nou «mentre no es corregeixin». La facultat d'arts de París, en canvi, els va rebre amb entusiasme i va obligar els seus professors a llegir-los i comentar-los. Així neix l'averroisme llatí.

Tomàs d'Aquino

El s. XIII contempla els fracassos de la cristiandat en les últimes croades (s.V-VIII) i la seva substitució per la persecució de càtars i albigesos, l'aparició dels ordes religiosos dels dominics de Domingo de Guzmán (1217) i dels franciscans de Francesc d'Assís (1223), la creació de les universitats, que van exercir un paper crucial en tota la cultura medieval, però sobretot en la filosofia escolàstica i el desenvolupament del mètode escolàstic d'ensenyament, i el desenvolupament i florida d'una abundant producció literària composta de Comentaris al llibre de les sentències, qüestions, Summes de teologia i altres classes d'obres, summament característiques de l'Escolàstica. És el segle, a més, de les grans escoles filosòfic-teològiques, d'on han sorgit els autors escolàstics de major relleu: Albert Magne (ca. 1200-1280), dominic, home d'amplíssima cultura que projecta la tasca d'introduir la filosofia aristotèlica en tots els àmbits possibles; Bonaventura de Bagnoregio (1217-1274), franciscà, seguidor d'Agustí d'Hipona, Avicenna i Dionís l'Areopagita i fundador de l'escola franciscana; Tomàs d'Aquino, deixeble d'Albert Magne, que assumeix la labor de cristianitzar el pensament aristotèlic, i les doctrines del qual l'Església catòlica adopta (a partir del s. XIV) com les més adequades per a l'explicació dels dogmes cristians.

L'Escolàstica tardana

El s. XIV, mal anomenat «època de decadència» o segle de la «crisi de l'Escolàstica», és més aviat temps de renovació social, política i filosòfica: són les vespres d'un «renaixement». Encara que l'escola dominicana, o la filosofia de Tomàs d'Aquino, s'enforteix d'una manera creixent, sorgeix amb força una nova escola franciscana, protagonitzada per Joan Duns Escot i Guillem d'Occam, que s'oposa a ella en moltes qüestions. Tomisme i escotisme, escolàsticament enfrontats durant segles, escriuran les pàgines posteriors de la història de l'Escolàstica. El realisme de Duns Escot, que suposa una interpretació d'Aristòtil que no segueix les pautes traçades per Tomàs d'Aquino, i el nominalisme de Guillem d'Occam resulten d'una modernitat sorprenent.

Aprofitant la conjuntura (lluites entre el papa Joan XXII i l'emperador d'Alemanya, Lluís IV de Baviera), l'averroisme llatí aplica els seus principis al terreny de la política, la qual cosa representa l'aparició d'una filosofia política que es planteja els problemes que sorgeixen entre el poder civil i el poder religiós: Marsili de Pàdua, Joan de Jandun i el mateix Guillem d'Occam teoritzen sobre ells.

La física, que es desenvolupa tant a partir del quadrivium com de les obres d'Aristòtil i de la cosmologia i astronomia àrabs, es bifurca en dos models: 1) el dels calculatores d'Oxford, que representen un recurs a les matemàtiques i als experiments només imaginats, i 2) el de Joan de Buridan (ca. 1300-1358), basat en la física del impetus i en certa independència respecte d'Aristòtil; Nicolau d'Oresme (ca. 1325-1382) participa de tots dos models.