Mètode escolàstic

El que segueixen els autors de la denominada filosofia escolàstica en l'exposició i desenvolupament dels seus ensenyaments, que són pròpiament una teologia. El principi general és la reverència i fidelitat a un text, primàriament la Bíblia i després la doctrina de la tradició, en boca de les opinions dels pares de l'Església. El desenvolupament concret del mètode s'inicia en el s. XII, per obra de Pere Llombard, qui va redactar les seves Sentències, o opinions dels pares de l'Església (el primer a redactar unes Sentències sembla haver estat Guillem de Champeaux), organitzades i distribuïdes en un ordre temàtic: la Trinitat (llibre I), la creació (llibre II), l'encarnació i l'Esperit Sant (llibre III) i els sagraments (llibre IV). L'obra d'Abelard, Sic et Senar [Pros i contres], va afegir l'aparell lògic propi de la discussió racional: les opinions favorables s'enfrontaven a les contràries amb la intenció de trobar una harmonització; es van afegir les glosses, o comentaris, que poden ser interlineales o marginals, amb les quals es dóna suport o resposta als arguments a favor i en contra. Els textos van adoptant una exposició dialèctica tancada, que consisteix en la pregunta (utrum) o enunciat del problema, una resposta esquemàtica negativa (videtur quod non) o llista d'objeccions, la resposta a aquestes objeccions (set contra) i la presentació de la solució pròpia al problema enunciat justificant la resposta definitiva (respondeo).

Van néixer d'aquesta manera, com a escrits, primer les glosses, després les sentències i després les sumes, obres ja molt completes del període florent de l'escolàstica del s. XIII. L'activitat docent, arribades les universitats, s'ampliava amb disputaciones públiques que es van denominar quaestiones disputatae, les que tractaven de temes fixats per endavant, i quaestiones de quodlibet,aquelles en què es discutia lliurement sobre qualsevol tema. De la primera manera d'actuar van néixer les qüestions escrites i del segon, els cuodlibetos.