Antropologia filosòfica

 Reflexió filosòfica que considera l'home (ἄνθρωπος, anthropos) com a objecte d'estudi en una perspectiva global.

Com a reflexió filosòfica no és una ciència, sinó una anàlisi dels fonaments de la mateixa noció d'ésser humà, i de la consideració d'aquest com a punt de partida de tot coneixement sobre si mateix i sobre el món. En aquest sentit és, com diu Max Scheler, un pont entre les ciències i la metafísica. Per això, no és una disciplina filosòfica que tracti d'establir apriorísticament les característiques d'una pretesa essència humana immutable, sinó que parteix de les ciències humanes, com ara l'antropologia física, l'antropologia cultural, la psicologia, la lingüística, la sociologia, etc., per a elaborar una reflexió sobre l'ésser humà en la seva globalitat, capaç d'explicar com aquest ésser humà és la condició de possibilitat de tals ciències i, en general, de la conducta humana: llenguatge, art, ciència, religió, mites, acció moral, agressivitat (veg. text).

Per això, no es tracta d'un estudi particular sobre les característiques humanes, sinó una reflexió filosòfica i holística sobre l'ésser humà.

L'èmfasi que es posi en el caràcter de subjecte transcendental de l'ésser humà (Kant, Husserl), o en la seva historicitat (Hegel, Marx), o en el seu caràcter de ser social definit essencialment pel treball (veg. text), o en el seu caràcter de ser carencial per a l'acció (Gehlen, veg. text), o en el seu caràcter de homo faber (Bergson, veg. text), o en el seu caràcter de ser simbòlic (Cassirer, veg. text); l'èmfasi que es posi a considerar l'existència com a prioritària, per sobre d'una hipotètica essència (Heidegger, Sartre i l'existencialisme), etc., determinarà les diferents orientacions de l'antropologia filosòfica.

Kant

L'antopologia filosòfica va aparèixer en l'època moderna, ja que només a partir del segle XVII va poder començar-se a considerar l'home independentment de la teologia, i des dels seus inicis va estar fortament marcada pel dualisme cartesià i per l'enfocament kantià. (veg. antropologia). No obstant això, encara que moderna com a disciplina filosòfica, la reflexió sobre l'home és tan antiga com la filosofia mateixa, raó per la qual l'antropologia s'ha contagiat de l'amfibologia que presenta aquest terme (veg. text). En cert sentit, enllaça amb l'ideal socràtic del «coneix-te a tu mateix» i de la concepció aristotèlica de l'home entès com a «animal racional», com a «animal polític» i com a «animal que parla» (veg. text), i sorgeix de l'esforç constant de la filosofia –amb dos moments particularment antropocèntrics: el Renaixement i la Il·lustració– per a aclarir el concepte que l'home té de si mateix, i la seva situació al món (moments en els quals també es posa en dubte el caràcter naturalment polític de l'home, com en el cas de Hobbes, per exemple (veg. text). Si la filosofia antiga girava fonamentalment al voltant de la noció de «cosmos» i reflexionava sobre l'home en relació amb la naturalesa, i la filosofia medieval entenia a l'home com una part de l'ordre diví, solament la filosofia moderna ha permès deslligar a l'home d'aquestes lligadures alhora que, amb això, creixia la noció de subjecte i d'individu (no en va la filosofia moderna neix amb l'afirmació del «jo» cartesià). En definitiva, doncs, si és cert que en tota filosofia hi ha una reflexió sobre l'home (que pot provenir de trets mítico-religiosos o ser fruit de la reflexió filosòfica pròpiament dita), solament a partir de l'època moderna s'obre una nova perspectiva: l'home ja no s'entén solament des de la seva hipotètica naturalesa, ni des d'una perspectiva sobrenatural, sinó que es lliga a la seva acció: a les seves produccions, a les seves obres i a les seves relacions amb els altres homes.

El tema de l'home apareix en la filosofia moderna entès com a «subjecte» o com a «raó» i com a última baula de tot preguntar filosòfic. Les preguntes de Kant sobre aquest tema fan clàssic el plantejament i assenyalen aquest gir antropològic:

• «Què puc saber?

• Què puc fer?

• Què puc esperar?

• Què és l'home?»

A la primera qüestió, respon la metafísica; a la segona, la moral; a la tercera, la religió i, a la quarta, l'antropologia. No obstant això, en el fons, es podria posar tot això a compte de l'antropologia, perquè les tres primeres qüestions es refereixen a l'última».

Però Kant, malgrat la seva distinció entre una antropologia fisiològica i una antropologia en sentit pragmàtic, distinció que assenyala les dues grans direccions de l'antropologia física i de l'antropologia cultural i social, no arriba a tematitzar una antropologia filosòfica, encara que obre les portes a aquesta disciplina. Les primeres reflexions pertanyents a una antropologia filosòfica se situen en l'últim Schelling, en Feuerbach, en Kierkegaard, en Marx i en Nietzsche.

Feuerbach

Especialment rellevant és la posició de Feuerbach, per a qui l'home és l'únic objecte universal de la filosofia, raó per la qual l'antropologia esdevé l'única ciència universal a la qual han de reduir-se tant la teologia com la religió, i l'única ciència capaç de determinar clarament la separació entre l'home i l'animal (veg. text 1 i text 2 ). Més tard, la teoria de Darwin, en assenyalar el lloc biològic de l'espècie humana dins del context de l'evolució de les espècies i la psicoanàlisi de Freud, en assenyalar l'inconscient com a motor de la conducta humana, van obrir noves perspectives en la consideració de l'ésser humà (veg. text).

Scheler

Es considera, no obstant això, a Max Scheler (1875-1928) com l'iniciador d'una antropologia filosòfica que té plenament en compte el fenomen de la cultura i la història (El lloc de l'home en el cosmos, 1928). Per Scheler, l'antropologia filosòfica ha de tractar a l'home no solament com a naturalesa o com a vida; no solament com a voluntat, com a subjecte o com a raó, sinó com a home íntegrament. La missió de l'antropologia filosòfica és la d'explicar, a partir de l'estructura fonamental de l'ésser humà, totes les funcions i obres específicament humanes: el llenguatge, la moralitat, l'Estat, les armes, la guerra, els instruments, la tècnica, la religió, l'art, la ciència i la filosofia mateixa. A partir d'aquí, Scheler atorga a l'home un lloc especial en el cosmos, per la seva intencionalitat, la seva obertura al món, la seva llibertat i per la capacitat de poder transcendir l'immediat. En l'aspecte biològic Scheler considera que no hi ha diferències essencials entre l'home i els animals, sinó solament diferències de grau. Però Scheler insisteix en l'existència en l'ésser humà d'una dimensió, en certa manera oposada a la vida, que és la dimensió de l'esperit que el separa de la mera animalitat. Per ella, l'home és el ser capaç de «dir no», capaç de deslligar-se dels seus instints i d'adaptar el medi ambient a les seves necessitats en lloc d'adaptar-se ell al medi ambient com fan els animals. En resum, Scheler afirma que, mentre la imaginació, la memòria, la sensibilitat i el sentiment són fenòmens vitals no gaire diferents dels pròpiament biològics –raó per la qual, en aquest aspecte, la diferència entre l'home i els animals és solament de grau–, en l'home apareix una dimensió diferent: la dimensió de l'«esperit», oposada en cert sentit a la vida, i que permet a l'home reprimir i controlar els seus impulsos, de manera que l'«esperit» es veu potenciat per aquesta autonegació ascètica. Aquest plantejament metafísic, i encara tradicional –ja que continua sent dualista, en oposar el cos animat i l'esperit–, es veurà superat per un enfocament que insisteix més en la dimensió biològic-antropològica (veg. text de Scheler).

Aquest moviment s'inicia també a Alemanya, després de la segona guerra mundial, sobretot per obra de Helmuth Plessner (Antropologia filosòfica, 1971). Part de la consideració de la base biològica, veritable condició humana, des de la qual es constitueix l'home en la història, i propugna la independència de l'antropologia filosòfica respecte de qualsevol altra ciència.

Semblant línia de plantejament segueixen els treballs d'Arnold Gehlen, filòsof i sociòleg (Investigacions antropològiques, 1961). Gehlen insisteix en l'aspecte inacabat de l'ésser humà, caracteritzat com ser biològicament no especialitzat i amb una llarga infància depenent dels adults. Aquesta caracterització de l'home com «ser carencial», expressió ja utilitzada per Herder (veg. text), o com a «animal no fixat» (expressió que Gehlen extreu de Nietzsche), és la que determina tant la seva capacitat d'aprenentatge com la seva capacitat de transformació de la naturalesa. En aquesta capacitat es manifesta el caràcter fonamental de l'ésser humà, a saber, l'«acció». Aquest principi de l'«acció» (que rep Gehlen a partir del pragmatisme americà i de la filosofia de Bergson) li permet eliminar el dualisme que estava a la base de l'antropologia filosòfica des de Descartes, Kant i Scheler, ja que en l'acció conflueixen tots els aspectes de l'ésser humà: el seu cos, la seva naturalesa, la seva intel·ligència, la seva sociabilitat i la seva cultura.

Heidegger

D'altra banda, Heidegger amb la seva obra Sein und Zeit (Ser i temps), en fonamentar la filosofia sobre la base del tipus de ser que és l'ésser humà, obre també una fructífera reflexió antropològica. No obstant això, Heidegger mateix, en Kant i els problemes de la metafísica, assenyala les dificultats d'una antropologia filosòfica doncs, si des d'un punt de vista holístic i antropològic es pot considerar que «gens és comprès fins a no ser aclarit antropològicament» (Kant i els problemes de la metafísica, FCE, Mèxic 1973, 2a ed. p.175), i si considerem que «la totalitat de l'ens pot referir-se a l'home en alguna forma», «l'antropologia es fa tan àmplia que es perd en la més completa indeterminació» (veg. text).

Altres autors, com Martin Buber, Landsberg, Nicolai Hartmann, Groethuysen, o Ernst Cassirer, han fet contribucions importants a la moderna antropologia filosòfica. La psicoanàlisi tindrà també un lloc fonamental en l'antropologia, especialment per la seva concepció de l'inconscient, la qual cosa permet elaborar tota una concepció dels mites, els ritus, les prohibicions, els tabús i, en definitiva, elaborar una concepció de l'home i de la cultura. Es pot parlar també d'una antropologia existencialista, ja que les filosofies existencialistes en conjunt (sota la influència inicial de Heidegger i Sartre, especialment) estudien les condicions més íntimament constitutives de l'home des de les quals aquest ha de desenvolupar-se com projecte.

Pot parlar-se també d'una antropologia estructuralista que qüestiona la noció general de subjecte humà i que procedeix fonamentalment de l'antropologia cultural francesa i, en general, del moviment estructuralista.

Lévi-Strauss

D'entre els teòrics de l'estructuralisme destaca Lévi-Strauss qui, en donar la primacia al sistema per sobre dels seus elements, considera que l'estructura transcendeix la realitat empírica i és la que dóna fonament als models construïts sobre ella. Així, les relacions socials situades en el nivell del real, s'assenten sobre les estructures socials, situades en el nivell del simbòlic. D'aquesta manera, el nivell simbòlic i inconscient és l'autèntica base del real, ja que solament l'estructura és la que possibilita la intel·ligibilitat de les relacions socials. Amb això, a més, es limita el paper del subjecte, ja que aquest no té significat per si mateix, sinó solament en relació amb les estructures socials i culturals que són les que ho doten de sentit. El subjecte, «el nen acaronat que ha ocupat massa temps l'escena filosòfica», cedeix el seu lloc a les estructures simbòliques que el transcendeixen, les úniques que són plenament objecte de l'estudi científic, ja que són les que poden donar explicació dels fenòmens socials. Per això, Lévi-Strauss proclamava de forma provocadora que «el fi últim de les ciències humanes no és constituir l'home, sinó dissoldre'l» (veg. text de Lévi-Strauss).

Foucault

D'altra banda, també dins del corrent estructuralista és destacable la concepció defensada per Foucault, que sosté que «en els nostres dies el que s'afirma és la fi de l'home, la seva dispersió absoluta», ja que, d'altra banda, «l'home no és el problema més antic ni el més constant que s'hagi plantejat el saber humà. L'home és una invenció recent, i la seva fi està propera» (M. Foucault, Les paraules i les coses, Segle XXI, Mèxic 1968, p.375, veg. text de Foucault). Foucault assenyala que en realitat l'home no és pròpiament l'objecte d'estudi de cap de les ciències que afirmen estudiar-lo, ja que allò que realment estudien aquestes ciències són les estructures econòmiques, psicoanalítiques, lingüístiques, de parentiu, etc., en les quals viu l'home. D'aquesta manera, segons Foucault, més que estudiar l'home aquestes ciències, el fragmenten i redueixen a estructura. Davant aquesta fragmentació també s'alcen veus, com les d'Edgar Morin, per exemple, que assenyalen que el que ha mort no és l'home, sinó la imatge autoidolatrada de l'home que només s'admira en la grollera imatge de la seva racionalitat, i que s'ha reduït al seu mer aspecte tècnic de homo faber i de homo sapiens, menyspreant altres dimensions tan importants com l'afectivitat, la desmesura o la festa. Per això, assenyala aquest autor que l'autèntic home es troba en la dialèctica entre sapiens-demens (veg. text). En l'estudi de la constitució de la noció fundant de subjecte en la modernitat, i en la seva desconstrucció, destaca també l'obra de filòsofs com Deleuze i Derrida.

Finalment, cal destacar també les aportacions a l'antropologia procedents de la sociobiologia i l'etologia.

Bibliografia

Vegeu: antropologia, antropologia física, antropologia cultural, antropologia social i etnologia.