Maièutica

Sòcrates

Terme grec (μαιευτικη) que designa l'art de la llevadora o comare. L'ús filosòfic d'aquest terme és introduït per Plató en el Teetet (149a) per a referir-se al mètode socràtic, el qual, diu Plató, Sòcrates l'hauria après de la seva mare, que era llevadora. Però, mentre les llevadores exerceixen la seva tècnica per a ajudar a donar a llum a nens que elles no han engendrat, sinó que estan ja en el si d'altres dones, Sòcrates exerceix una maièutica mental, ja que en els seus diàlegs interroga als seus interlocutors, per a ajudar-los a il·luminar idees, que tampoc ell ha engendrat, sinó que estaven ja en la ment dels seus interlocutors malgrat que aquests no ho sabessin. En tots dos casos es tracta d'ajudar a il·luminar un producte que ni la llevadora ni el mestre (Sòcrates) han engendrat. En la mitologia grega es presenta a Àrtemis, filla de Zeus i Leto (o Latona), com el prototip de les llevadores, encara que ella mateixa no va tenir fills. En la ironia socràtica, Sòcrates, que és qui res sap, pot, no obstant això la seva ignorància, ajudar a donar a llum pensaments que ell no ha engendrat en els seus interlocutors.

Sòcrates, a partir de la seva confessada i irònica ignorància, no afirma, només interroga als seus interlocutors i examina allò que l'ànima de l'interrogat ha produït, de manera que el procés consisteix a portar a l'interlocutor al descobriment de la veritat a partir d'una sèrie ben travada de preguntes i respostes, i de l'examen de les inconseqüències que les respostes originen. Amb això es tracta d'alliberar la psyche del seu interlocutor d'allò que creia saber però que en realitat no sabia, és a dir, per a alliberar-ho d'una ignorància molt superior a la qual Sòcrates confessa. Ara bé, en la mesura en què, en el procés del diàleg, l'interlocutor pot entendre i acceptar les incongruències que revelen les seves respostes a les preguntes de Sòcrates, és perquè, d'alguna manera, ja posseeix uns coneixements des dels quals, almenys, pot jutjar sobre elles. En aquest sentit, la maièutica revela uns principis o uns fonaments del coneixement que el mateix interlocutor ja coneixia sense saber-ho i, per tant, a través del procés realitzat en el diàleg, «dóna a llum» aquest coneixement, alhora que s'allibera de la pitjor de les formes d'ignorància, a saber, la que consisteix a creure que se sap alguna cosa quan en realitat es desconeix. En aquest sentit, la maièutica socràtica estaria a la base de la teoria platònica de l'anamnesi o reminiscència. No obstant això, encara que Plató no s'acontenta solament amb la maièutica, sinó que el seu mètode es basarà fonamentalment en la dialèctica, mai va renunciar a la dimensió irònica, interrogativa i aporètica de la maièutica socràtica.