Metafísica

(del grec μετά τά φυσικά, metá ta physikà, més enllà dels llibres de física)

A l'origen, títol donat per Andrònic de Rodes (cap a l'any 50 aC), l'editor del corpus aristotelicum, a un conjunt de llibres d'Aristòtil el tema del qual li va semblar anàleg al dels llibres de física. Històricament, doncs, la metafísica és el tema que tracten els llibres d'Aristòtil posats per Andrònic després dels físics. La tradició ha interpretat el fet d'anar després «metá» de la física, en el sentit d'un saber que va més enllà de la física, o del coneixement de la naturalesa, a la recerca de principis i conceptes que puguin explicar el món físic.

El contingut fonamental d'aquests llibres (vegeu estructura) el mateix Aristòtil el caracteritza de dues maneres: com a «filosofia primera» (vegeu la citació) i com a «ciència de l'ens» (veg. text).

Aristòtil

Com a «filosofia primera», és la ciència teòrica (en oposició a les ciències pràctiques i productives; (vegeu gràfic) que tracta de les substàncies immutables; com a «ciència de l'ens», el seu objecte és l'ésser, el concepte més fonamental i general que pot pensar l'enteniment humà. Aquest és el sentit de metafísica que la identifica amb l'ontologia.

La filosofia escolàstica –sobretot el tomisme– va acceptar tots dos sentits, però especialment el segon d'ells, sobre el qual va construir la cristianització del pensament d'Aristòtil, fonament de la justificació racional de la teologia.

En l'època de Descartes es mantenen les dues expressions amb sentit equivalent, com testifica la traducció al llatí de les seves Meditacions metafísiques com Meditationes de prima filosofia.

La metafísica aristotèlic-tomista pot denominar-se «la metafísica de la participació», perquè es funda en el concepte de participació per a trobar una explicació última de la realitat recorrent a principis que estan més enllà del món de l'experiència. El primer a iniciar explícitament aquesta tradició filosòfica és Plató, creador, d'altra banda del terme méthexis (participació). Les coses participen de la veritable realitat de les idees per la mediació del demiürg que les fa còpies i imatges semblants a les idees. Les idees, al seu torn, participen de la idea de Bé o d'Un, perquè la totalitat de les idees s'explica per la composició o barreja entre el principi originari de l'U i el principi de la Díada. La distinció del conjunt de la realitat en un doble pla, el del visible i l'intel·ligible, segons la terminologia platònica, equival al desdoblament al qual recorre el pensament filosòfic tradicional –des de Parmènides fins a Hegel– per a explicar l'experiència immediata per un principi transcendent, que està més enllà d'ella. La doble realitat, amb els seus dos plans de relacions entre si, de manera que el transcendent explica el sensible perquè en aquell es donen les mateixes perfeccions que en aquest, però en el seu grau perfecte, està tan present en la filosofia de Plató i Aristòtil, com en les diverses formes de platonisme i d'aristotelisme que han seguit en el transcurs de la història: en Filó, que fa del Déu de la Bíblia «el que és» (vegeu la citació), en el neoplatonisme de Plotí i Porfiri i en la tradició cristiana d'influència neoplatònica, representada per Agustí d'Hipona i el Pseudo-Dionís; en el neoplatonisme medieval de [[Autor:Escot Eriúgena (o Erígena), Joan |Joan Escot Eriúgena]], en les filosofies escolàstiques medievals, cristianes o àrabs, que admeten el concepte de creació; en el concepte de l'Ipsum Esse subsistens [l'ésser subsistent per si mateix] de Tomàs d'Aquino, al que atribueix la identitat d'essència i existència, identitat que no existeix en cap altre ser pel fet d'estar creat; en tot el concepte fonamental de la filosofia i la teologia escolàstiques, el de laanalogia, en el qual es basa la possibilitat de conèixer d'alguna manera el que és Déu, no d'una forma merament negativa, suposant el que no és (teologia negativa); en el neoplatonisme renaixentista, on els dos plans tendeixen a confondre's panteísticament i, almenys com a rerefons, en l'idealisme alemany, on els dos mons s'identifiquen en un amb característiques de tots dos.

Kant planteja per primera vegada la qüestió que la metafísica sembla ser una empresa alhora necessària i impossible per a la raó, i es decideix a sotmetre a examen els límits i les possibilitats de la mateixa en la Crítica de la raó pura (1781,1787). El resultat és la negació de la possibilitat de la metafísica com a ciència i la constitució d'una filosofia transcendental que ocupa el seu lloc com a reflexió crítica sobre la capacitat de la raó humana. Els objectes tradicionals de la metafísica, Déu, món i jo són, des del punt de vista del coneixement, només idees reguladores del pensament, metes inassolibles que, no obstant això, suggereixen síntesis i fomenten la capacitat reflexiva; des del punt de vista de la pràctica, suposats de l'ordre moral, postulats de la raó pràctica (vegeu la citació).

Després de la crítica de Kant a la metafísica, ja iniciada no obstant això per Hume amb la crítica a idees tan fonamentals com la causalitat, la substància i el jo, és una afirmació comuna dir que «després de Kant, la metafísica ja no és possible»; en realitat, la tradició de la metafísica aristotèlic-tomista només es renova amb el neoescolasticisme del s. XIX, mentre que a la construcció metafísica idealista de Hegel se li oposen frontalment l'existencialisme naixent de Kierkegaard, les filosofies de la vida i de la història, i el marxisme, que el transmuta en materialisme històric.

La filosofia de Nietzsche és una desqualificació global de tota la tradició filosòfica d'occident i, en particular, de la metafísica. És aquesta, per Nietzsche, la negació del sentit del món iniciada per Plató, a qui segueix el cristianisme –que considera solament com un platonisme popular– en la mateixa operació de distingir entre món veritable i món aparent, error de la humanitat que no desapareix fins a arribar el «migdia; instant de l'ombra més curta; final de l'error més llarg» (veg. text).

R. Carnap

El positivisme lògic del Cercle de Viena representa una nova crítica i una nova desqualificació de la metafísica, en considerar-la un tipus de discurs mancat de sentit, per raó que els termes que empra (Déu, ser, res, absolut, etc.) no són empíricament verificables. Rudolf Carnap formula el problema d'una forma paradigmàtica en Superació de la metafísica mitjançant l'anàlisi lògica del llenguatge (1932), on sosté la tesi que els enunciats de la metafísica apareixen, sotmesos a una anàlisi lògica, com pseudoenunciats basats en «pseudoconceptes», tesi que exemplifica examinant enunciats presos de Què és metafísica?,de Heidegger, i l'ús que sol fer-se de la paraula ser, o Déu. En tot cas, a la metafísica li queda la possibilitat de servir per a expressar l'actitud emotiva davant la vida (veg. text).

Heidegger és, alhora, crític de la metafísica i iniciador d'una nova metafísica. En Què és metafísica? (1929) i en Introducció a la metafísica (1953), obra, aquesta última, en què dóna resposta a l'assaig de R. Carnap citat, sosté que la pregunta fonamental de la metafísica és per què hi ha ens i no més aviat no-res? Aquesta pregunta no només és la més extensa (perquè abasta tot: tot és ser), la més profunda (perquè l'ésser és el fonament de tot) i la més originària (o radical, perquè «ser» és el primer que és tot), sinó que, a més, és incomparable, és l'única que pregunta pel mateix perquè de la pregunta («per què el perquè?»). Esmicolant així la resposta, posa en evidència que, per sobre de la resposta, importa reconèixer què es pregunta (per l'ésser, no per l'ens) i percebre que la resposta només pot trobar-la un tipus determinat d'ens: l'home (Dasein); la pregunta Què és metafísica? es converteix en «què passa amb l'ésser?» (veg. text de Heidegger), i aquesta en què és l'home? Per no haver-ho entès, per no haver preguntat per l'ésser de l'ens, sinó només per l'ens sense més, que el cristianisme converteix en l'ens creat, la tradició metafísica occidental ha estat culpable de l'oblit del ser.

En la tradició de la filosofia analítica, la metafísica és concebuda com un discurs que tracta d'entitats o coses que van més enllà de l'experiència i d'el que la ciència defineix com a real. Llavors, tenint en compte que segons aquesta concepció analítica, la ciència i l'experiència determinen les condicions d'assertabilitat dels enunciats, es conclou que la metafísica no respecta els límits del llenguatge o les condicions a partir de les quals es pot determinar el significat i, per consegüent, formula expressions sense sentit o amb sentit merament aparent. Ara bé, aquesta posició es corespon amb la primera filosofia analítica i l'actitut dogmàticament anti-metafísica que va caracteritzar el positivisme lògic, que ha desaparegut completament de la filosofia analítica contemporània, que més aviat ha reivindicat la metafísica en considerar-la com l'estudi dels conceptes més bàsics del nostre sistema conceptual, o dit d'una altra manera, dels supòsits absoluts. Aquest canvi de perspectiva i la rehabilitació de la metafísica en la filosofia analítica es va deure, en gran part, a la filosofia de P.F. Strawson, especialment a la seva obra Individus: assaig de metafísica descriptiva (1959), on formula la que ell anomena «metafísica descriptiva». Aquesta disciplina, diferent de la «metafísica especulativa» tradicional, es basa en l'estudi dels usos del llenguatge, explora i descriu l'estructura real del nostre pensament sobre el món, i estudia les bases de la nostra estructura conceptual. La tesi central de la seva metafísica descriptiva és que l'esquema conceptual mitjançant el qual pensem és una estructura espaciotemporal que és la que permet la distinció de tots els objectes individuals.. Així, renaixia tot l'estudi de problemes metafísics com els referents al problema del universals, la causalitat, els objectes abstractes, la necessitat, propietat, objecte, ment, matèria, etc., i, tot i que els supòsits en què es basa la concepció strawsoniana han estat criticats per altres filòsos analítics, això no ha desembocat en una tornada a actituts anti-metafísiques.

Veg. text de Franca D'Agostini:Metafísica. Analítics i continentals

---

Divisió aristotèlica de les ciències