Diferència entre revisions de la pàgina «Hipòstasi»
De Wikisofia
(Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} <small>(del grec Grec::ὑπόστασις, ''hypóstasis'', substància)</small> Literalment, allò que està sota; en la pràctica, el se...».) |
m (Text de reemplaçament - "[[substancia|" a "[[substància|") |
||
| Línia 2: | Línia 2: | ||
<small>(del grec [[Grec::ὑπόστασις]], ''hypóstasis'', substància)</small> | <small>(del grec [[Grec::ὑπόστασις]], ''hypóstasis'', substància)</small> | ||
| − | Literalment, allò que està sota; en la pràctica, el sediment, però no és utilitzada en la filosofia grega clàssica com a equivalent a [[ | + | Literalment, allò que està sota; en la pràctica, el sediment, però no és utilitzada en la filosofia grega clàssica com a equivalent a [[substància|substància]], per la qual Aristòtil reserva la paraula ''ousía ''i, pel [[substrat|substrat]], la de ''hypokéimenon''. Per als autors [[neoplatonisme|neoplatònics]], no obstant això, és sinònim de ''ousía'', mentre que en les controvèrsies cristianes sobre la Trinitat, els [[pares de l'Església|pares de l'Església]] distingeixen entre ''ousía'', substància o naturalesa, i ''hipóstasis'', persona ([[Recurs:Boeci: definició de persona|veure text]]); el concili de Constantinoble (381) va definir la identitat de substància (''ousía'') i la distinció de persones (''hypóstasis'') en la Trinitat. L'occident cristià va preferir, en aquest assumpte, els termes [[persona|persona]] i naturalesa. |
Hipóstasis té en l'actualitat un sentit metafòric i fins a pejoratiu, sobretot en el seu derivat «hipostasiar», en el sentit de donar personalitat o sustancialidad a alguna cosa que només pot tenir-la en sentit impropi. | Hipóstasis té en l'actualitat un sentit metafòric i fins a pejoratiu, sobretot en el seu derivat «hipostasiar», en el sentit de donar personalitat o sustancialidad a alguna cosa que només pot tenir-la en sentit impropi. | ||
Revisió del 16:30, 26 feb 2015
(del grec ὑπόστασις, hypóstasis, substància)
Literalment, allò que està sota; en la pràctica, el sediment, però no és utilitzada en la filosofia grega clàssica com a equivalent a substància, per la qual Aristòtil reserva la paraula ousía i, pel substrat, la de hypokéimenon. Per als autors neoplatònics, no obstant això, és sinònim de ousía, mentre que en les controvèrsies cristianes sobre la Trinitat, els pares de l'Església distingeixen entre ousía, substància o naturalesa, i hipóstasis, persona (veure text); el concili de Constantinoble (381) va definir la identitat de substància (ousía) i la distinció de persones (hypóstasis) en la Trinitat. L'occident cristià va preferir, en aquest assumpte, els termes persona i naturalesa.
Hipóstasis té en l'actualitat un sentit metafòric i fins a pejoratiu, sobretot en el seu derivat «hipostasiar», en el sentit de donar personalitat o sustancialidad a alguna cosa que només pot tenir-la en sentit impropi.