Categoria

(del grec κατηγορία, categoria, acusació) En un sentit no específic, les categories són grans conceptes, gèneres o classes amb els quals estructurem la realitat; la classificació de les coses segons gèneres, classes o categories suposa igualment la partició de la realitat en diversos nivells, o maneres de ser, que s'exclouen mútuament. Per això, tots els sistemes categorials adverteixen de la inconveniència de transgredir les categories, o de parlar de la mateixa manera de coses o realitats que pertanyen a diferents categories (error categorial). Una qüestió fonamental de tot sistema filosòfic de categories és si han d'entendre's en un sentit realista o bé merament en un sentit epistemològic.

Aristòtil

Els dos sistemes categorials fonamentals són l'aristotèlic i el kantià. El terme l'introdueix Aristòtil, per a qui les categories són els gèneres últims o suprems de l'ésser i del predicar, o parlar sobre l'ésser. Amb elles classifica Aristòtil les coses segons el «dir-se de» (lògic) i l'«estar en» (ontològic) un subjecte. N'enumera deu: substància, quantitat, qualitat, relació, on, quan, situació, possessió, acció i passió (veg. text). Aquestes deu paraules constitueixen, segons Aristòtil, els deu grans gèneres de l'ésser, que després la tradició va anomenar universals i també predicaments, perquè Aristòtil les defineix com a «tipus o classes de predicats».

No sembla que l'enumeració de les categories sigui exhaustiva (ho van creure els medievals), i fins i tot és variable tocant a les categories accidentals, però sí que ensenya decididament Aristòtil que tot el que existeix o és substància (la primera categoria) o és accident (les altres nou categories) i que tots els termes categoremàtics d'un enunciat són referibles a la substància o als accidents.

La doctrina aristotèlica de les categories està íntimament relacionada amb la doctrina sobre l'ésser, del qual afirma que «es diu de moltes maneres», de manera que el verb «ser» rep un sentit diferent per a cada categoria: en «Sòcrates és home» «ser home» s'afirma substancialment (predicació substancial) de Sòcrates, i això el concerneix substancialment, mentre que en «Sòcrates està en l'àgora», s'afirma alguna cosa accidental de Sòcrates (predicació accidental), de manera que «estar en l'àgora» és alguna cosa accidental i podria no succeir-li a Sòcrates sense deixar de ser Sòcrates. Porfiri, deixeble de Plotí, va escriure un comentari al llibre de les Categories d'Aristòtil, conegut amb el nom de Isagogé (Introducció); en ell es preguntava si les categories existien en la realitat o eren cosa només de la ment. Boeci (s. V), considerat el primer dels filòsofs medievals, i «l'últim dels romans», primer introductor, encara que parcial, de les obres d'Aristòtil, en traduir la Isagogé, juntament amb les Categories, va donar la seva pròpia opinió, confusa però tendent al realisme, sobre la pregunta de Porfiri, introduint així en l'occident medieval la qüestió tan àmpliament debatuda dels universals.

I. Kant

Per a Kant, en el sistema filosòfic del qual les categories tenen una importància cardinal, són els conceptes purs de l'enteniment, o les formes a priori necessàries per a pensar l'experiència; les fonamentals són, al seu entendre, substància i causalitat (veg. text). La diferència fonamental entre les categories aristotèliques i les kantianes consisteix, en primer lloc, en què les primeres es refereixen primàriament a la realitat i a les coses mateixes, mentre que les segones es refereixen només als fenòmens o a les coses tal com l'home les percep i, en segon lloc, en què les aristotèliques depenen de la naturalesa de les coses, mentre que, en Kant, és la naturalesa o l'experiència el que depenen de les categories. (Veg. Quid iuris, quid facti).

En l'idealisme absolut de Hegel, de llunyana fonamentació kantiana, són els diversos moments dialèctics que travessa la Idea en el seu desenvolupament evolutiu, constituït bàsicament per tesi, antítesi i síntesi. L'articulat de totes les categories el denomina Hegel «sistema de la realitat».

A mesura que s'ha anat abandonant la lògica aristotèlica, basada en enunciats estructurats en subjecte i predicat, on preferentment ocupa el lloc d'aquest últim (predicaments), segons aquella llei aristotèlica que l'universal és per excel·lència predicat, el concepte de categoria ha anat buidant-se del seu contingut clàssic, per a passar a entendre's com a «conceptes bàsics» o com a grups d'expressions intercanviables –sintàcticament o semànticament– en els llenguatges, tant naturals com artificials. Confondre's de categoria porta a la falta de sentit i fins a paradoxes lògiques. La teoria ramificada dels tipus, de Russell, possibilita relacionar, en l'època actual, el concepte de «categoria» amb el de «tipus lògic»; els tipus són també maneres de classificar o distribuir les coses en estrats o nivells –individus, classes d'individus, classes de classes, etc.– segons una jerarquia que cal respectar, per tal d'evitar construir frases sense sentit.