Diferència entre revisions de la pàgina «Vázquez García, F.: Foucault»
De Wikisofia
(adding es) |
|||
(8 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
− | {{ | + | {{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Vázquez García, F.: Foucault|Idioma=Español}} |
− | + | Després del prefaci, el primer capítol de ''Les mots et les choses'' s'inicia amb una meticulosa i bella anàlisi de les Meninas que avui ha arribat a ser cèlebre. Aquest passatge és en certa manera un emblema del conjunt del llibre, una figuració del seu ''leitmotiv''. Aquest quadre, situat en la plenitud de l'època clàssica, exhibeix els límits de ''l'episteme'' que li correspon a aquest període, i mostra en negatiu la peculiaritat fonamental de ''l'episteme'' posterior, en la qual sorgirà l'home com a objecte de saber. | |
− | En | + | En efecte, en Les Meninas, el subjecte –en aquest cas el pintor, Velázquez– només pot aparèixer com un objecte de representació, no el veiem exercint la funció de subjecte, productor de representacions –en el cas que es posés a pintar en el llenç que té davant, es tornaria invisible per a nosaltres–. Al costat del pintor, hi ha altres personatges que exerceixen la funció de subjecte, doncs entorn d'ells s'organitza tota l'escena del quadre; són els reis. No obstant això, aquests només apareixen pàl·lidament representats en el mirall del fons. Com en el cas del pintor, els reis només poden aparèixer com a simples objectes de representació. |
− | + | Aquesta impossibilitat de representar al subjecte com a subjectivitat constituent, productora de les representacions assenyala el límit essencial de ''l'episteme ''clàssica; en ella l'home no pot figurar simultàniament com a font i com a objecte de representacions, de coneixement; o es mostra davant la vista com una representació més (Velázquez presentat a la vista dels reis que ocupen al seu torn el lloc virtual de l'espectador, fora del quadre; les figures dels sobirans, reflectides en el mirall), o es fa invisible i és llavors l'origen de tota representació (Velázquez en l'acte de pintar, els monarques en l'acte de contemplar; tots absents del quadre). | |
− | + | El peculiar de ''l'episteme ''moderna, sorgida de les transformacions discursives que esdevenen entre 1775 i 1825, és l'aparició de l'home com a objecte de coneixement (entitat empírica) i alhora com a font de tot conèixer (subjecte transcendental). Aquesta novetat queda definida en absència per les impossibilitats epistèmiques de l'època clàssica ben exhibides en el quadre de Velázquez. | |
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
{{Ref|Ref=''Foucault. La historia como crítica de la razón'', Montesinos, Barcelona 1995, p. 74-75.|Títol=Foucault. La historia como crítica de la razón|Cita=true}} | {{Ref|Ref=''Foucault. La historia como crítica de la razón'', Montesinos, Barcelona 1995, p. 74-75.|Títol=Foucault. La historia como crítica de la razón|Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} |
Revisió de 16:59, 20 nov 2019
Després del prefaci, el primer capítol de Les mots et les choses s'inicia amb una meticulosa i bella anàlisi de les Meninas que avui ha arribat a ser cèlebre. Aquest passatge és en certa manera un emblema del conjunt del llibre, una figuració del seu leitmotiv. Aquest quadre, situat en la plenitud de l'època clàssica, exhibeix els límits de l'episteme que li correspon a aquest període, i mostra en negatiu la peculiaritat fonamental de l'episteme posterior, en la qual sorgirà l'home com a objecte de saber.
En efecte, en Les Meninas, el subjecte –en aquest cas el pintor, Velázquez– només pot aparèixer com un objecte de representació, no el veiem exercint la funció de subjecte, productor de representacions –en el cas que es posés a pintar en el llenç que té davant, es tornaria invisible per a nosaltres–. Al costat del pintor, hi ha altres personatges que exerceixen la funció de subjecte, doncs entorn d'ells s'organitza tota l'escena del quadre; són els reis. No obstant això, aquests només apareixen pàl·lidament representats en el mirall del fons. Com en el cas del pintor, els reis només poden aparèixer com a simples objectes de representació.
Aquesta impossibilitat de representar al subjecte com a subjectivitat constituent, productora de les representacions assenyala el límit essencial de l'episteme clàssica; en ella l'home no pot figurar simultàniament com a font i com a objecte de representacions, de coneixement; o es mostra davant la vista com una representació més (Velázquez presentat a la vista dels reis que ocupen al seu torn el lloc virtual de l'espectador, fora del quadre; les figures dels sobirans, reflectides en el mirall), o es fa invisible i és llavors l'origen de tota representació (Velázquez en l'acte de pintar, els monarques en l'acte de contemplar; tots absents del quadre).
El peculiar de l'episteme moderna, sorgida de les transformacions discursives que esdevenen entre 1775 i 1825, és l'aparició de l'home com a objecte de coneixement (entitat empírica) i alhora com a font de tot conèixer (subjecte transcendental). Aquesta novetat queda definida en absència per les impossibilitats epistèmiques de l'època clàssica ben exhibides en el quadre de Velázquez.
Foucault. La historia como crítica de la razón, Montesinos, Barcelona 1995, p. 74-75. |
Original en castellà
Después del prefacio, el primer capítulo de Les mots et les choses se inicia con un meticuloso y bello análisis de las Meninas que hoy ha llegado a ser célebre. Este pasaje es en cierto modo un emblema del conjunto del libro, una figuración de su leitmotiv. Este cuadro, situado en la plenitud de la época clásica, exhibe los límites de la episteme que le corresponde a ese período, y muestra en negativo la peculiaridad fundamental de la episteme posterior, en la que va a surgir el hombre como objeto de saber.
En efecto, en Las Meninas, el sujeto –en este caso el pintor, Velázquez– sólo puede aparecer como un objeto de representación, no lo vemos ejerciendo la función de sujeto, productor de representaciones, –en el caso de que se pusiera a pintar en el lienzo que tiene delante, se volvería invisible para nosotros–. Junto al pintor, hay otros personajes que ejercen la función de sujeto, pues en torno a ellos se organiza toda la escena del cuadro; son los reyes. Sin embargo, éstos sólo aparecen pálidamente representados en el espejo del fondo. Como en el caso del pintor, los reyes sólo pueden aparecer como simples objetos de representación.
Esta imposibilidad de representar al sujeto como subjetividad constituyente, productora de las representaciones señala el límite esencial de la episteme clásica; en ella el hombre no puede figurar simultáneamente como fuente y como objeto de representaciones, de conocimiento; o se muestra ante la vista como una representación más (Velázquez presentado a la vista de los reyes que ocupan a su vez el lugar virtual del espectador, fuera del cuadro; las figuras de los soberanos, reflejadas en el espejo), o se hace invisible y es entonces el origen de toda representación (Velázquez en el acto de pintar, los monarcas en el acto de contemplar; todos ausentes del cuadro).
Lo peculiar de la episteme moderna, surgida de las transformaciones discursivas que acontecen entre 1775 y 1825, es la aparición del hombre como objeto de conocimiento (entidad empírica) y a la vez como fuente de todo conocer (sujeto trascendental). Esta novedad queda definida en ausencia por las imposibilidades epistémicas de la época clásica bien exhibidas en el cuadro de Velázquez.