Diferència entre revisions de la pàgina «G.Agamben: sagrat, profà i dispositiu»
De Wikisofia
(Es crea la pàgina amb «{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=G.Agamben: sagrat, profà i dispositiu|Idioma=Español}} En aquesta perspectiva voldria ara parlar-los d'un con...».) |
|||
Línia 7: | Línia 7: | ||
Des d'aquesta perspectiva es pot definir la religió com allò que sostreu coses, llocs, animals o persones a l'ús comú i les transfereix a una esfera separada. No només no hi ha religió sense separació, sinó que tota separació conté o conserva en sí un nucli genuïnament religiós. El dispositiu que acciona i regula la separació és el sacrifici. A través d'una sèrie de minuciosos rituals, diversos segons la varietat de les cultures, que Hubert i Mauss van catalogar pacientment, el sacrifici en tots els casos sanciona el passatge de quelcom del profà al sagrat, de l'esfera humana a la divina. Però el que ha estat separat ritualment pot ser restituït des del ritu a l'esfera profana. La profanació és el contradispositiu que restitueix a l'ús comú el que el sacrifici havia separat i dividit. | Des d'aquesta perspectiva es pot definir la religió com allò que sostreu coses, llocs, animals o persones a l'ús comú i les transfereix a una esfera separada. No només no hi ha religió sense separació, sinó que tota separació conté o conserva en sí un nucli genuïnament religiós. El dispositiu que acciona i regula la separació és el sacrifici. A través d'una sèrie de minuciosos rituals, diversos segons la varietat de les cultures, que Hubert i Mauss van catalogar pacientment, el sacrifici en tots els casos sanciona el passatge de quelcom del profà al sagrat, de l'esfera humana a la divina. Però el que ha estat separat ritualment pot ser restituït des del ritu a l'esfera profana. La profanació és el contradispositiu que restitueix a l'ús comú el que el sacrifici havia separat i dividit. | ||
− | 9. El capitalisme i les figures modernes del poder, en aquesta perspectiva, semblen generalitzar i portar a l'extrem els processos de separació que defineixen la religió. No obstant això, si considerem la genealogia teològica dels dispositius que amb prou feines he¬m traçat, aquella que els connecta amb el paradigma cristià de l'''oikonomía'' , és a dir, amb el govern diví del món, veiem que els dispositius moderns presenten una diferència con respecte als tradicionals. Aquesta diferència torna particularment problemàtica la seva | + | 9. El capitalisme i les figures modernes del poder, en aquesta perspectiva, semblen generalitzar i portar a l'extrem els processos de separació que defineixen la religió. No obstant això, si considerem la genealogia teològica dels dispositius que amb prou feines he¬m traçat, aquella que els connecta amb el paradigma cristià de l'''oikonomía'' , és a dir, amb el govern diví del món, veiem que els dispositius moderns presenten una diferència con respecte als tradicionals. Aquesta diferència torna particularment problemàtica la seva profanació. Tot dispositiu implica de fet un procés de subjectivació sense el qual no pot funcionar com a dispositiu de govern, sinó que es redueix a un mer exercici de violència. En aquest sentit Foucault ha mostrat com, en una societat disciplinària, a través d'una sèrie de pràctiques i discursos, de sabers i exercicis, els dispositius es dirigeixen a la creació de cossos dòcils però lliures que assumeixen la seva identitat i la seva llibertat de «subjectes» en el mateix procés del seu submissió. El dispositiu, llavors, és sobretot una màquina que produeix subjectivacions i solament com a tal és també una màquina de govern. |
{{Ref|Ref=Giorgio Agamben: ''¿Qué es un dispositivo? seguido de El amigo y de La Iglesia y el Reino'', Anagrama, col. Documentos, Barcelona, 2015, pp.27-30).|Títol=Qué es un dispositivo? seguido de El amigo y de La Iglesia y el Reino|Cita=true}} | {{Ref|Ref=Giorgio Agamben: ''¿Qué es un dispositivo? seguido de El amigo y de La Iglesia y el Reino'', Anagrama, col. Documentos, Barcelona, 2015, pp.27-30).|Títol=Qué es un dispositivo? seguido de El amigo y de La Iglesia y el Reino|Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} |
Revisió del 14:42, 20 nov 2019
En aquesta perspectiva voldria ara parlar-los d'un concepte sobre el qual he treballat recentment. Es tracta d'un terme que prové de l'esfera del dret i la religió romana (el dret i la religió estan, i no només a Roma, estretament relacionats): profanació.
Segons el dret romà, les coses sagrades o religioses eren aquelles que pertanyien d’alguna manera als déus. Com a tals, estaven sostretes al lliure ús i al comerç dels homes, no podien ser venudes ni empenyorades, cedides en usdefruit o gravades de servitud. Sacríleg era qualsevol acte que violés o transgredís aquesta especial indisponibilitat que estava reservada exclusivament als déus celestials (justament per això anomenats «sagrats») o infernals (en aquest cas, es deien senzillament «religiosos»). I si consagrar (sacrare) era el terme que designava la sortida de les coses de l'esfera del dret humà, profanar per contra significa restituir al lliure ús dels homes. «Profà», podia escriure llavors el gran jurista Trebaci, «en sentit propi és allò que, sent sagrat o religiós, és restituït a l'ús i a la propietat dels homes.»
Des d'aquesta perspectiva es pot definir la religió com allò que sostreu coses, llocs, animals o persones a l'ús comú i les transfereix a una esfera separada. No només no hi ha religió sense separació, sinó que tota separació conté o conserva en sí un nucli genuïnament religiós. El dispositiu que acciona i regula la separació és el sacrifici. A través d'una sèrie de minuciosos rituals, diversos segons la varietat de les cultures, que Hubert i Mauss van catalogar pacientment, el sacrifici en tots els casos sanciona el passatge de quelcom del profà al sagrat, de l'esfera humana a la divina. Però el que ha estat separat ritualment pot ser restituït des del ritu a l'esfera profana. La profanació és el contradispositiu que restitueix a l'ús comú el que el sacrifici havia separat i dividit.
9. El capitalisme i les figures modernes del poder, en aquesta perspectiva, semblen generalitzar i portar a l'extrem els processos de separació que defineixen la religió. No obstant això, si considerem la genealogia teològica dels dispositius que amb prou feines he¬m traçat, aquella que els connecta amb el paradigma cristià de l'oikonomía , és a dir, amb el govern diví del món, veiem que els dispositius moderns presenten una diferència con respecte als tradicionals. Aquesta diferència torna particularment problemàtica la seva profanació. Tot dispositiu implica de fet un procés de subjectivació sense el qual no pot funcionar com a dispositiu de govern, sinó que es redueix a un mer exercici de violència. En aquest sentit Foucault ha mostrat com, en una societat disciplinària, a través d'una sèrie de pràctiques i discursos, de sabers i exercicis, els dispositius es dirigeixen a la creació de cossos dòcils però lliures que assumeixen la seva identitat i la seva llibertat de «subjectes» en el mateix procés del seu submissió. El dispositiu, llavors, és sobretot una màquina que produeix subjectivacions i solament com a tal és també una màquina de govern.
Giorgio Agamben: ¿Qué es un dispositivo? seguido de El amigo y de La Iglesia y el Reino, Anagrama, col. Documentos, Barcelona, 2015, pp.27-30). |
Original en castellà
En esta perspectiva quisiera ahora hablarles de un concepto sobre el que he trabajado recientemente. Se trata de un término que proviene de la esfera del derecho y la religión romana (el derecho y la religión están, y no sólo en Roma, estrechamente relacionados): profanación. Según el derecho romano, las cosas sagradas o religiosas eran aquellas que pertenecían de al¬gún modo a los dioses. Como tales, estaban sustraídas al libre uso y al comercio de los hombres, no podían ser vendidas ni empeñadas, cedidas en usufructo o gravadas de servidumbre. Sacrílego era cualquier acto que violara o transgrediera esta especial indisponibilidad que estaba reservada exclusivamente a los dioses celestiales (justamente por ello llamados «sagrados») o infernales (en este caso, se llamaban sencillamente «religiosos»). Y si consagrar (sacrare) era el término que designaba la salida de las cosas de la esfera del derecho humano, profanar por el contrario significa restituir al libre uso de los hombres. «Profano», podía escribir entonces el gran jurista Trebacio, «en sentido propio es aquello que, siendo sagrado o religioso, es restituido al uso y a la propiedad de los hombres.»
Desde esta perspectiva se puede definir la re¬ligión como aquello que sustrae cosas, lugares, animales o personas al uso común y las transfiere a una esfera separada. No sólo no hay religión sin separación, sino que toda separación contiene o conserva en sí un núcleo genuinamente religioso. El dispositivo que acciona y regula la separación es el sacrificio. A través de una serie de mi¬nuciosos rituales, diversos según la variedad de las culturas, que Hubert y Mauss catalogaron pa-cientemente, el sacrificio en todos los casos sanciona el pasaje de algo de lo profano a lo sagrado, de la esfera humana a la divina. Pero lo que ha sido separado ritualmente puede ser restituido desde el rito a la esfera profana. La profanación es el contradispositivo que restituye al uso común lo que el sacrificio había separado y dividido.
9. El capitalismo y las figuras modernas del poder, en esta perspectiva, parecen generalizar y llevar al extremo los procesos de separación que definen la religión. Sin embargo, si consideramos la genealogía teológica de los dispositivos que he¬mos apenas trazado, aquella que los conecta con el paradigma cristiano de la oikonomía, es decir, con el gobierno divino del mundo, vemos que los dispositivos modernos presentan una diferencia con respecto a los tradicionales. Esta diferencia vuelve particularmente problemática su profanación. Todo dispositivo implica de hecho un proceso de subjetivación sin el cual no puede funcionar como dispositivo de gobierno, sino que se reduce a un mero ejercicio de violencia. En este sentido Foucault ha mostrado cómo, en una sociedad disciplinaria, a través de una serie de prácticas y discursos, de saberes y ejercicios, los dispositivos se dirigen a la creación de cuerpos dóciles pero libres que sumen su identidad y su libertad de sujetos en el proceso mismo de su sometimiento. El dispositivo entonces, es sobre todo una máquina que produce subjetivaciones y sólo como tal es también una máquina de gobierno.
Giorgio Agamben: ¿Qué es un dispositivo? seguido de El amigo y de La Iglesia y el Reino, Anagrama, col. Documentos, Barcelona, 2015, pp.27-30). |
S'ha detectat un bucle de plantilla: Plantilla:InfoWiki