Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Diògenes Laerci: Arquelau»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "milesio" a "milesi")
 
(7 revisions intermèdies per 4 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
−
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Diògenes Laerci: Arquelau.|Idioma=Español}}
+
{{RecursWiki
−
: Arquelau
+
|Tipus=Extractes d'obres
 +
}}
 +
{{RecursBase
 +
|Nom=Diògenes Laerci: Arquelau
 +
|Idioma=Català
 +
}}
  
−
1. Arquelau, atenès, o bé milesi, va tenir per pare a Apolodor, o, segons alguns, a Midón. Va ser deixeble d'Anaxàgores i mestre de Sòcrates, i el primer que de la Jònia va portar a Atenes la Filosofia natural. Per aquesta raó ho van anomenar ''el Físic, o ''bé perquè en ell va acabar la Filosofia natural, introduint llavors Sòcrates la moral. Bé que sembla que Arquelau la va conrear també, doncs va filosofar de les lleis, del bé i del just, la qual cosa, sentit per Sòcrates, ho va ampliar i va propagar, i va ser tingut com a autor d'això.
+
'''Arquelau'''
  
−
Deia «eren dos les causes de la generació: la calor i el fred. Que els animals van ser engendrats del llim. I que el just i l'injust no ho són per naturalesa, sinó per la llei». Fundábase en aquest raciocini: «L'aigua, la liquiditat de la qual dimana de la calor, mentre dura condensada produeix la terra, i quan es liquida produeix l'aire. Per tant, aquella és conservada per l'aire, i aquest pel moviment del foc. Que els animals s'engendren de la calor de la terra, la qual destil·la un llim semblant a la llet, que els serveix de nodriment Així van ser procreados els homes».
+
[16] Arquelau, nascut a Atenes (o a Milet), fill d’Apol·lodor (segons d’altres, de Midó), fou deixeble d’Anaxàgoras i mestre de Sòcrates. Amb ell la filosofia de la natura  passà per primera vegada de la Jònia a Atenes. Va rebre el motiu de Físic pel fet que amb ell termina la filosofia de la natura, puix que Sòcrates introduí l’ètica. Fins i tot sembla que personalment ja abordà l’ètica, car filosofà sobre la llei, la bellesa i la justícia; en rebre-la d’ell Sòcrates, la féu acréixer fins al <punt més elevat > i passà per fundador. Deia que les causes de la generació són dues: la calor i el fred; que els éssers vivents es generen del llot; que la justícia i l’indecorós existeixen, però no per natura, sinó per convenció.
 +
 
 +
[17] Heus ací la seva doctrina. Quan es fon l’aigua, diu, per efecte de la calor, bon punt es cohesiona en el <centre per efecte> del foc, produeix la terra; bon punt s’escampa al seu voltant, genera l’aire; és per això que la terra és subjectada per l’aire, i l’aire pel foc que l’envolta. Sosté que els éssers vivents s’originen de la terra ja calenta que fa brotar, com si fos un aliment, un llot semblant a llet. D’aquesta mateixa manera produí els homes.
 +
 
 +
Fou el primer a declarar que l’origen de la veu radica en la percudida de l’aire. La mar es forma en filtrar-se per la terra als llocs enconcats. El més gran dels astres és el sol; el Tot és infinit.
 +
 
 +
N’hi ha hagut altres tres, amb el nom d’Arquelau: el corògraf dels països recorreguts per Alexandre, el segon, l’autor de Curiositats de la natura, i el tercer, un rètor au¬tor d’un tractat de retòrica.
 +
 
 +
----
 +
{{Ref|Ref=Diògenes Laerci, ''Vides dels filòsofs''. Vol. 1, Traducció i edició a cura d’Antoni Piqué Angordans.  Ed. Laia, Barcelona, 1988, pp. 118-119
 +
|Títol=Diògenes Laerci: Vides dels filòsofs. pp. 118-119 |Cita=true}}
  
−
Va ser el primer que va dir que «la veu és la percussió de l'aire. Que el mar es conté en les entranyes de la terra, per les venes de la qual va com colat. Que el Sol és el major dels astres. I que l'Univers no té límits». Va haver-hi altres tres Arquelaus: un, corógrafo, el qual va descriure els països que va caminar Alexandre. Un altre, que va escriure en vers ''De l'admirable naturalesa dels animals. I ''l'altre va ser orador i va escriure ''De l'Oratòria.''
 
−
{{Ref|Ref=''Vides dels més il·lustres filòsofs grecs,'' Orbis, Barcelona 1985, Vol. I, p. 74.(Traducció de José Ortiz i Sainz, finalitats del s. XVIII).|Títol=Vides dels més il·lustres filòsofs grecs,|Cita=true}}
 
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 18:12, 10 oct 2019

Arquelau

[16] Arquelau, nascut a Atenes (o a Milet), fill d’Apol·lodor (segons d’altres, de Midó), fou deixeble d’Anaxàgoras i mestre de Sòcrates. Amb ell la filosofia de la natura passà per primera vegada de la Jònia a Atenes. Va rebre el motiu de Físic pel fet que amb ell termina la filosofia de la natura, puix que Sòcrates introduí l’ètica. Fins i tot sembla que personalment ja abordà l’ètica, car filosofà sobre la llei, la bellesa i la justícia; en rebre-la d’ell Sòcrates, la féu acréixer fins al <punt més elevat > i passà per fundador. Deia que les causes de la generació són dues: la calor i el fred; que els éssers vivents es generen del llot; que la justícia i l’indecorós existeixen, però no per natura, sinó per convenció.

[17] Heus ací la seva doctrina. Quan es fon l’aigua, diu, per efecte de la calor, bon punt es cohesiona en el <centre per efecte> del foc, produeix la terra; bon punt s’escampa al seu voltant, genera l’aire; és per això que la terra és subjectada per l’aire, i l’aire pel foc que l’envolta. Sosté que els éssers vivents s’originen de la terra ja calenta que fa brotar, com si fos un aliment, un llot semblant a llet. D’aquesta mateixa manera produí els homes.

Fou el primer a declarar que l’origen de la veu radica en la percudida de l’aire. La mar es forma en filtrar-se per la terra als llocs enconcats. El més gran dels astres és el sol; el Tot és infinit.

N’hi ha hagut altres tres, amb el nom d’Arquelau: el corògraf dels països recorreguts per Alexandre, el segon, l’autor de Curiositats de la natura, i el tercer, un rètor au¬tor d’un tractat de retòrica.

Diògenes Laerci, Vides dels filòsofs. Vol. 1, Traducció i edició a cura d’Antoni Piqué Angordans. Ed. Laia, Barcelona, 1988, pp. 118-119

Obtingut de «https://www.wikisofia.cat/w/index.php?title=Recurs:Diògenes_Laerci:_Arquelau&oldid=60176»