Recurs:Diògenes Laerci: Arcesilau

Arcesilau

1. Arcesilau, fill de Seutes , o d'Escites, segons diu Apol·lodor (fr.15) en el llibre III de la seva Cronologia, va ser natural de Pítane d'Eòlia. Aquest va ser l'iniciador de l'Acadèmia Mitjana, i el primer a suspendre els judicis a causa de les contradiccions dels raonaments. Fou el primer que va parlar en pro i en contra sobre una cosa mateixa, i el primer que va posar en circulació la forma d'argüir que havia establert Plató, alhora per mitjà de preguntes i respostes. Es posà en relació amb Crantor en aquesta forma: era el quart dels seus germans; els dos eren d'un pare, i els altres dos d'una mare. El més gran dels dos d'una mare es deia Pílades; i el dels dos d'un pare, Míreas; aquest era curador de Arcesilau. Primerament, doncs, va ser deixeble de Autòlic, matemàtic, conciutadà seu, abans de passar-se a Atenes, en la companyia va peregrinar també a Sardes. Després ho va ser de Xantos d'Atenes, músic; després d'aquest va sentir a Teofrast, i finalment es va agregar a Crantor a l'Acadèmia. El seu germà Míreas, l'encaminava cap a la Retòrica, però ell estimava més la Filosofia. Enamorat ja d'ell Crantor, li va preguntar per aquell vers de la Andròmeda d'Eurípides:

Oh donzella, si jo et salvés, ¿em series agraïda?

I ell va respondre amb el que allí se segueix:

Pren-me, oh estranger, tant si em vols com esclava, o bé com esposa.

Des de llavors van habitar junts; i diuen que Teofrast va sentir molt la seva pèrdua, doncs va dir: «Oh què enginyós i viu jove ha perdut la nostra escola!» Era greu i robust en el dir, i assidu al escriure. S'ha aplicat també a la poètica, i hi ha alguns epigrames seus. [...]

2. Estimava molt a Homer, i sempre llegia alguna cosa d'ell abans de dormir, i encara al matí feia el mateix, dient «volia anar al seu estimat», quan volia llegir-lo. Deia que també Píndar era bo singularment per omplir la veu i subministrar abundància de noms i paraules. En la seva joventut va imitar l'estil de Ió. A la Geometria va ser deixeble del geòmetra Hipònic; al qui feu objecte de burla, entre d'altres motius, per la seva totxeria i els seus badalls; contava que «la Geometria se li havia entrat en el ventre al temps de badallar». Però havent caigut en demència, el va recollir a casa seva, cuidant d'ell fins que va recobrar el judici. Mort Crates va obtenir l'escola, cedint un que es deia Socràtides. Uns diuen que no va escriure cap llibre; altres afirmen ser trobat corregint certs escrits, i els va publicar, segons uns, i els va cremar, segons altres. Sembla feia molta estima de Plató, i estudiava les seves obres. Alguns diuen va imitar també a Pirró. Va saber la dialèctica, no menys que el raciocini dels Erètrics. Així, Aristó deia d'ell que era:

Per davant Plató, per darrere Pirró;

pel centre Diodor.

Timó diu d'ell el següent:

Veieu un aquí que té a Menedem

amb el seu pit de plom;

o bé correrà vers a Pirró tot carn, o vers Diodor.

I d'allí a poc li fa dir:

Nadaré vers a Pirró o vers l'esbiaixat Diodor

Se servia d'axiomes en alt grau i era concís; en la conversa remarcava les paraules, era destre en lka burla i no tenia pèls a la llengua. [34] És per això que, altre cop, Timó (fr.33) es referís a ell en aquests termes:

Entremesclant intel·ligència amb argúcies arteroses.

---

Diògenes Laerci, Vides dels filòsofs. Vol. 2, Traducció i edició a cura d’Antoni Piqué Angordans. Ed. Laia, Barcelona, 1988, Fragments pp. 248 - 251