Recurs:Plotí: sobre l'eternitat i el temps (I)

 Es diu que l'eternitat i el temps són dues coses diferents, perquè l'eternitat es dóna en la naturalesa que roman sempre, i el temps, en canvi, en tot allò que neix i en el nostre univers sensible. En parlar així, creiem que espontàniament i d'una vegada, per una espècie d'intuïció del pensament, ens forgem de nosaltres mateixos en les nostres ànimes una impressió molt clara d'aquests dos objectes, impressió que repetim sempre i a propòsit de totes les coses. Per contra, si intentem fer un examen més detingut i tractar les coses més de prop, ens sumim en la incertesa i considerar-nos les opinions dels antics sobre aquest particular, les quals, certament, difereixen en cert sentit, però són idèntiques en un altre. Amb això cessem en la nostra investigació i ens donem ja per satisfets, si se'ns demana que manifestem quin és l'opinió d'aquells; ja plenament complaguts, ens abstenim llavors de la recerca. Sembla com si haguéssim de pensar que la veritat va ser descoberta per alguns dels antics i esclarits filòsofs. Convé que examinem, no obstant això, qui són sobretot els que han aconseguit la veritat i com podrem arribar nosaltres al coneixement de tot això. Convindrà examinar primerament el que és l'eternitat, en l'opinió dels quals afirmen que difereix del temps, perquè, si coneixem l'eternitat immòbil del model, coneixerem també, i de manera més clara, la seva imatge, ja que es diu que el temps és una imatge de l'eternitat (Plató: Timeu). Si ens imaginem el que és el temps abans d'haver contemplat l'eternitat, podríem, seguint el record, anar del sensible a l'intel·ligible per a representar-nos allò amb el que el temps té semblança, si és veritat que el temps s'assembla a l'eternitat.

Com, doncs, hem de definir l'eternitat? La considerarem com l'essència intel·ligible, com si diguéssim que el temps és el cel tot i el món? Perquè alguns, segons es diu, han sostingut aquesta opinió sobre el temps (Aristòtil). I, certament, ens imaginem i pensem l'eternitat com alguna cosa venerable, igual que la naturalesa intel·ligible, de tal manera que no podríem dir quin dels dos éssers és més venerable. No obstant això, com aquesta qualificació no correspon al que està més enllà de l'intel·ligible, hem de concloure en aquella identitat. Ja és sabut, d'altra banda, que el món intel·ligible i l'eternitat contenen tots dos les mateixes coses. Encara que diem, no obstant això, que una naturalesa està en l'altra i que l'etern s'aplica als éssers intel·ligibles; així, diu (Plató), la naturalesa del model és eterna. Però l'eternitat, amb tot, és alguna cosa diferent de la naturalesa intel·ligible, ja que en realitat l'envolta, i està en ella o present en ella. L'una i l'altra són éssers venerables, però això no prova la seva identitat, ja que tal vegada aquest caràcter de la una provingui veritablement de l'altra. Perquè si una i una altra naturalesa contenen les mateixes coses, l'una les conté com si fossin les seves parts, mentre que l'eternitat és un tot que no pot dividir-se, sinó que pertany en totalitat a totes les coses que anomenem eternes.

Direm per ventura que l'eternitat és la posició estable del món intel·ligible, el mateix que el temps, en el semblar d'alguns, és el moviment del món sensible? Convindrà investigar si l'eternitat és justament idèntica a aquesta posició estable, o bé a l'estabilitat que concerneix l'essència. En el primer cas, no direm que l'estabilitat és l'eternitat, perquè això és una tautologia; de la mateixa manera que l'etern no és l'eternitat, sinó el que participa en l'eternitat. A més, com atribuiríem l'eternitat al moviment? Perquè, en aquest cas, diríem també que és alguna cosa estable. I com afirmar realment que la noció d'estabilitat podria contenir en si mateixa la noció d'eternitat? No em refereixo, és clar, al que succeeix ininterrompudament en el temps, sinó al que nosaltres pensem quan parlem del que és etern. En el segon cas, si l'eternitat s'identifica amb l'estabilitat de l'essència, se seguirà d'aquí que els altres gèneres del ser queden fora de l'eternitat. Cal admetre, a més, que l'eternitat no consisteix tan sols en el repòs, sinó en la unitat; i direm que posseeix la individualitat, perquè no resulti el mateix que el temps. Perquè el repòs no tanca en si mateix la noció de la unitat, ni la de la indivisibilitat. Afirmem, doncs, de l'eternitat que roman en la unitat; cosa que vol indicar que participa del repòs, però no que sigui el repòs en si.

Quin és aquest caràcter pel qual diem que el món tot –el món sencer intel·ligible– és perdurable i etern? I què és realment la perpetuïtat? La identificarem amb l'eternitat, o serà aquesta la que se segueixi d'aquella? Convé, per descomptat, que coincideixin en una sola cosa, encara que la nostra noció del món intel·ligible resulti de la reunió de moltes coses, doncs hi ha una naturalesa que, o bé acompanya als éssers intel·ligibles, o bé està unida o apareix en ells, i, si tots els éssers intel·ligibles formen una naturalesa única, és la veritat que aquesta té moltes potències i tanca també moltes coses. Qui ha vist aquesta naturalesa múltiple l'anomena substància considerant-la com un subjecte, o moviment, per la vida que adverteix en ella, o repòs, en tant que roman sempre així, o alteritat, o també identitat, perquè els éssers intel·ligibles, en el seu conjunt, són una unitat. Reunint de nou totes aquestes potències en una unitat fins a formar una sola vida, ordena conjuntament l'alteritat i l'acte incessant, la identitat i el que no és un altre, el pensament i la vida que no van d'un objecte a un altre, o cosa que és el mateix, la qual cosa roman sempre així i en continuïtat. En veure tot això, veu realment l'eternitat i una vida que persisteix idèntica, present sempre i totalment en si mateixa. No es tracta d'alguna cosa que és ara això i després una altra cosa, sinó d'alguna cosa que és alhora totes les coses, que no és ara una i després una altra, sinó més aviat el perfecte indivisible; com si fos un punt en el qual es reunissin totes les línies, però sense possibilitat de desplaçar-se cap a fora, sinó romanent en si mateix, no afectat per cap canvi. Aquest punt està sempre en el present i no expliquen per a ell ni el passat ni el futur: és el que és, i això mateix és sempre. De manera que l'eternitat és, no el substrat dels éssers intel·ligibles, sinó la flama que surt d'aquest substrat, segons la identitat que anuncia de si mateix, no el que serà, sinó el que és. I és Io que és i no serà d'una altra manera. Perquè, què podria venir-li després, que no fos ja ara? Res, en veritat, que no es trobi present en aquest punt. No es pot parlar, doncs, del moment a partir del que arribarà al seu estat actual, atès que no existeix aquest altre moment, sinó aquest; ni tampoc del seu estat futur, ja que necessàriament té des d'ara aquell estat. No cal dir d'ell que era, ja que per a ell no existeix el passat; ni que serà, ja que no li ocorrerà res en el futur. Serà, per tant, la qual cosa és. «No es dirà de (aquest ser) que era ni que serà, sinó tan sols que és». Es tracta del ser estable que no admet canvis en el futur i que tampoc ha canviat en el passat: això és, l'eternitat. El que es tanca en els límits del ser té una vida present que és tota ella plena i indivisible. Heus aquí l'eternitat que nosaltres busquem.

[...]

Perquè la paraula eternitat ve del que sempre és.

Enéada tercera, III, 7 (Aguilar, Buenos Aires 1978, p.171-178).

Vegeu Plotí: el temps i l'eternitat (II).