Psicologia

 Terme introduït per Goclenius (Rudolf Göckel) cap a 1590, amb l'obra Ψυχολογία hoc est de hominis perfectione, animo et in primis ortu huius commentationes ac disputationes quorundam theologorum et philosophorum nostrae aetatis [Psicologia, és a dir, comentaris i tractats de teòlegs i filòsofs del nostre temps sobre la perfecció de l'home i del seu ànim, i sobretot de l'origen d'aquest].

El títol remet al Sobre l'ànima (περί Ψυχής, perí psykhés) d'Aristòtil, i indica clarament com era tractada la psicologia abans que naixés com a ciència independent: com a part de la filosofia, millorant no obstant el tractament que li donés Aristòtil, com a part de la física.

Neix com a ciència, o com a disciplina independent de la filosofia, en 1879, amb la fundació per Wilhelm Wundt, en Leipzig, d'un laboratori experimental de psicologia. La seva paternitat filosòfica queda posada, no obstant això, de manifest amb el títol de la primera revista de psicologia: «Philosophische Studien».

Se li atorguen, no obstant això, altres successius naixements en funció de la fundació d'escoles psicològiques importants que reorienten la psicologia o renoven el seu contingut. En realitat, no hi ha una sola psicologia, sinó moltes i diverses escoles psicològiques.

Els primers intents d'independència de la psicologia respecte de la filosofia es duen a terme durant el s. XIX de la mà de la psicofísica i la psicofisiologia. Són coneguts els treballs en aquest terreny d'I.H. Weber (1795-1878) i de Theodor Fechner (1801-1887), que culminen amb Elements de psicofísica (1860), publicat per Fechner amb la primera llei experimental important sobre la sensació, anomenada llei de Weber-Fechner. La fundació, per Wilhelm Wundt (1821-1920), del primer laboratori experimental de psicologia, suposa no només el pas de la psicofisiologia a la psicofísica, sinó també la conversió de la psicologia en ciència empírica. El mètode psicològic iniciat per Wundt i desenvolupat principalment per Titchener en la Cornell University, en els EUA, és conegut com a estructuralisme, i es basava en la identificació dels elements que constitueixen o estructuren la ment humana; el mètode a què van recórrer és conegut amb el nom d'introspecció.

L'enfocament donat per Wundt a la psicologia va servir com a punt d'arrencada de la reacció en contra d'altres psicologies que se li van oposar en la concepció de l'objecte d'estudi i del mètode. La primera reacció –seguint la pauta indicada per Benjamin B. Wolman– arriba en la triple forma de funcionalisme, reflexos condicionats i conductisme; l'objecte no són ja els processos interns només cognoscibles per introspecció, sinó l'observació de la conducta externa. El funcionalisme psicològic –que suposa la introducció de la idea d'adaptació biològica a la psicologia– té els seus antecedents en Darwin, Spencer i Galton, i els seus patrocinadors en William James i John Dewey, especialment: la vida psíquica entesa com a funció d'adaptació a l'ambient. Els estudis de Pavlov sobri reflexos condicionats assenyalen el començament de la teoria del condicionament i l'inici de mètodes experimentals d'estudi de la conducta externa com a resposta a un estímul. El conductisme de John B. Watson representa la redefinició de la psicologia com a ciència de la conducta i l'exclusió de tot mètode que no sigui la directa observació de la conducta externa; desapareixen de la psicologia no només els termes de «consciència», «introspecció» o «voluntat», sinó també «sensació», «percepció», «imaginació», etc. Les investigacions es desplacen cap a l'estudi de l'aprenentatge de conductes noves.

Les teories del conductisme de primera hora ja no estan vigents en la psicologia actual. En el seu lloc sorgeixen les noves teories del neoconductisme d'Edwin R. Guthrie (1886-1959) (aprenentatge per contigüitat), de Clark L. Hull (1884-1952) (exposat en forma hipoteticodeductiva), de B. Frederick Skinner (1904-1990) (conductisme inductiu en forma pura) i Edward C. Tolmann (1886-1959) (amb introducció d'aspectes cognitius i intencionals, o conductisme intencionat).

La psicologia de la Gestalt va ser la segona reacció en contra de l'estructuralisme i de l'associacionisme de Wundt. Nascuda de la tradició fenomenològica alemanya, del positivisme de Ernst Mach i del funcionalisme de Karl Bühler (1879-1963) i, a través d'aquest, del funcionalisme americà, té els seus iniciadors en Max Wertheimer (1880-1943), Kurt Koffka (1886-1941) i Wolfgang Köhler (1887-1967), els qui, si bé van tornar a l'anàlisi de les experiències subjectives de l'individu, no el van centrar en el coneixement dels elements sinó en la percepció de les totalitats. Els estudis empírics que van dur a terme per a investigar la percepció i, en concret, els fenòmens visuals de la percepció, són notables i molt coneguts. En la teoria de l'aprenentatge van insistir en la importància de la «comprensió», o visió del conjunt del problema.

La tercera de les reaccions neix de la pràctica terapèutica dels malalts mentals, com a doctrina sobre l'inconscient. Les influències que rep Freud, fundador de la psicoanàlisi, són moltes i abasten des de les teories evolucionistes, materialistes i mecanicistes de les ciències naturals de la seva època fins a supòsits del romanticisme i de la filosofia idealista alemanya, en general, i especialment doctrines de filòsofs com Empèdocles, Kant, Schelling, Schopenhauer i Nietzsche. Paradoxalment, Freud fa de l'inconscient –no de la consciència– l'objecte més propi de la psicologia. La psicoanàlisi és, alhora, una teoria psicològica i un mètode terapèutic, una teoria de la personalitat i fins a, segons alguns, una visió del món. Ha influït enormement sobre la psiquiatria, la teoria de la personalitat i la psicologia clínica.

Després d'aquestes escoles clàssiques de psicologia, que poden considerar-se d'altres naixements de la psicologia com a ciència autònoma, sorgeixen múltiples psicologies derivades o barreges de les unes i les altres. Una de les més importants és la psicologia humanística, també anomenada «tercera força», en una via intermèdia, harmònica amb les humanitats, entre la visió psicoanalítica de l'home i el mètode estrictament científic del conductisme, personalitzada en psicòlegs com Abraham Maslow, Gordon Allport i Carl Rogers. Importància especial ha d'atribuir-se al sorgiment de la psicologia social, des dels anys trenta, a partir dels estudis sobre dinàmica de grups, de Kurt Lewin (1890-1947), del psiquiatre vienès Jacob Levy Moreno (1892-1974), amb la introducció del psicodrama, el sociodrama i la sociometría, i l'estudi de les human relations [relacions humanes] dut a terme per Elton Maig (1880-1949). No es tracta només d'una espècie de psicologia aplicada a un nou camp, la societat, sinó que introdueix nous temes d'estudi psicològic –i noves metodologies–, com són la comunicació, la conducta desviada, el grup, la dinàmica de grups, el comportament de les masses i la comunicació de masses. Entre els corrents teòrics més recents, estrictament psicològiques o bé relacionades, són importants l'interaccionisme simbòlic, el freudomarxisme i el funcionalisme antropològic.

La psicologia cognitiva és una de les branques de la psicologia més recents, l'inici de la qual es deu a la fundació, pels psicòlegs George Miller i Jerome Bruner, del Harvard Center for Cognitive Studies, en 1960, i a l'aparició, en 1967, del primer text de Psicologia cognitiva, escrit per Ulric Neisser.

Vegeu termes relacionats ↓

psicologia

psicologia empírica

psicologia clínica

psicologia diferencial

psicolingüística

psicologia de la comprensió

psicologia de la forma (Gestalt)

psicologia genètica

psicoanàlisi

psicologia cognitiva

psicologia individual

psicologia social

psicometria

psicologia popular

psicologisme

psique

psicologia funcionalista

funcionalisme psicològic

cervell

sentits