Anamnesi

 (del grec ἀνάμνησις, record o reminiscència)

En la tradició òrfica i pitagòrica va unit a la metempsicosi o transmigració de les ànimes, designant en aquest cas el record de les vides anteriors).

Alguns autors han utilitzat aquest terme en diversos sentits. Així, Croce, per exemple, considera el coneixement històric com una forma d'anamnesi, ja que aquesta forma de coneixement permet, mitjançant els documents històrics i les restes arqueològiques, el re-coneixement o reminiscència del passat. Per a Freud, el record (anamnesi) és la finalitat fonamental de la terapèutica psicoanalítica, ja que mitjançant l'acció de la memòria (mnésis) es poden restituir esdeveniments passats (reminiscències) que inconscientment influeixen d'una manera directa en la vida present.

Però el sentit filosòfic més important d'aquest terme és el que va consagrar Plató, autor que, a més, va ser el primer que el va utilitzar.

Plató

Plató introdueix aquest concepte en el Menó (80i - 81i), i el segueix esmentant en el Fedó (72c i següents), en el Fedre (72i-77a, 249b-250a), en La República 604d, i en les Lleis 732a. En el Menó (81b) afirma que investigar i aprendre són, en definitiva, anamnesi (ἀνάμνησιν). En aquest diàleg entre Sòcrates i Menó (deixeble del sofista Gòrgies, que havia afirmat que «si alguna cosa existís, no podria ser coneguda, i si alguna cosa pogués ser coneguda, no podria ser comunicada per mitjà del llenguatge»), es planteja la qüestió del principi heurístic segons el qual conèixer o aprendre és un procés impossible tret que ja es conegui d'alguna manera allò que es busca, ja que no és possible investigar el que ja se sap (si ja se sap, perquè buscar-ho?), ni és tampoc possible investigar el que no se sap (si no se sap què investigar, com investigar-ho i com saber que ho hem trobat?). Davant això Plató sosté, en connexió amb la seva teoria de les idees, que aprendre consisteix a «recordar», i que el coneixement és una anamnesi o reminiscència. Segons Plató això és així perquè el coneixement no és un procés que discorre d'un saber a un altre saber, o de l'absoluta ignorància en saber, sinó un trànsit entre la presència de l'imperfecte i el «record» del perfecte que el suscita. La presència (de l'imperfecte) procedeix del món canviant de la sensació, mentre que la «reminiscència» (del perfecte) procedeix de la idea compresa pel raonament (Fedre 248i i següents, vegeu el text). La idea és, doncs, condició de possibilitat del coneixement, de manera que no pot haver-hi coneixement sensorial si no és per referència a una idea. Com podria conèixer que aquesta taula és quadrada –informació que em proporcionen els sentits– si no sabés ja per endavant què és ser quadrat? En definitiva, per a Plató, els sentits susciten en nosaltres l'anamnesi de les idees, que són la veritable realitat, immutable i eterna a partir de les quals podem pròpiament conèixer.

Utilitzant els mites òrfico-pitagòrics com a metàfora, Plató afirma que conèixer consisteix a «recordar» les idees. Com si l'ànima humana –per ser immaterial i immortal– hagués format part, al llarg de diverses preexistències, de la mateixa realitat intel·ligible i transmundana de les idees, abans de caure presonera de la materialitat corporal (vegeu el text). Però aquesta afirmació de les successives reencarnacions o transmigraciones de l'ànima (metempsicosi) ha d'entendre's, com gairebé tot en l'obra de Plató, en clau metafòrica. En realitat, expressa, dit amb elements mitològics, que l'esperit humà forma part del món intel·ligible de les idees, del que en realitat són part tant les idees com els objectes intel·ligibles.

Per a il·lustrar això, Plató proposa el conegut exemple de l'esclau de Menó que, sense cap instrucció, i partint solament del fet de conèixer la llengua («és grec i parla grec?», pregunta Sòcrates a Menó referint-se a l'esclau que li acompanya; Menó, 82b), és capaç –seguint els suggeriments que li va formulant Sòcrates (el mestre)– de descobrir per si mateix el teorema de Pitàgores (la duplicació de l'àrea d'un quadrat no s'aconsegueix duplicant la longitud del seu costat, com ingènuament diu –sense pensar– l'esclau, sinó edificant el nou quadrat sobre la diagonal del primer quadrat). A través, doncs, d'unes preguntes dirigides per Sòcrates l'esclau de Menó resol el problema. La labor del mestre no és la de comunicar sabers, com pretenien els sofistes, sinó la de facilitar la labor de pensament: «no s'aconsegueix el saber ensenyant-lo a algú, sinó preguntant-li, i com traient-li la ciència de si mateix» (Menó, 85b). D'aquesta manera, respecte a l'esclau –ja que ningú li ha donat la resposta, ningú li ha donat des de fora la solució, sinó simples orientacions que li faciliten la capacitat de pensar–, es conclou que l'esclau coneix perquè reconeix (recorda), a través del pensament. Aquest re-coneixement és el record o reminiscència del que parla Plató. L'esclau de Menó, convenientment dirigit pel mestre (que no substitueix la funció de pensar, però que l'accelera), troba en la seva pròpia racionalitat la resposta al problema (en una forma especial del «coneix-te a tu mateix»). ja que obté aquesta resposta en si mateix, Plató diu que ja la posseïa i que, per tant, el coneixement és una reminiscència: «si no ha adquirit –en la vida present– les nocions geomètriques, és del tot necessari que les hagi tingut en un altre temps i que ell estigués proveït d'elles amb antelació» (Menó,86a; vegeu el text).

Aquesta reminiscència de l'esclau és possible perquè la seva racionalitat pertany al món del logos , que és comú per a tots els éssers racionals, i que se li obre a l'home per mitjà del llenguatge. El conèixer com a re-conèixer o reminiscència és possible per mitjà del llenguatge, ja que la llengua sí que és un domini preexistent a l'esclau. No es tracta, doncs, de la preexistència de l'ànima, sinó de la preexistència del llenguatge. La llengua existeix ja abans que l'esclau la utilitzi i, en utilitzar-la, cada parlant porta fins al present (re-presenta) els significats de les paraules. Aquesta és la interpretació que ofereix Emilio Lledó sota el nom de la memòria del logos (vegeu el text).

Però l'exemple del Menó gira al voltant de nocions geomètriques. El fet que es tracti d'una deducció matemàtica, referida a objectes ideals, com ara nombres, quadrats, angles, triangles i «altres coses emparentades amb aquestes» (República, 510c), l'existència de la qual no és com la de les coses que capten els nostres sentits, afegeix un aspecte important a la concepció platònica de l'anamnesi: la possibilitat d'aquesta radica en la comprensió que el mateix esclau té d'aquestes nocions, comprensió que actua com el nexe d'unió entre aquestes nocions i el llenguatge mateix. Per això, coneixent el llenguatge («és grec i parla grec»), i comprenent els conceptes geomètrics dels quals es parla, l'esclau pot trobar en la seva racionalitat, que s'expressa a través del llenguatge, el teorema que dedueix. És l'existència d'objectes ideals, com ara els nombres, els triangles, els cercles i les figures semblants i l'existència d'entitats com la bellesa, la justícia, l'amistat i tot el conjunt d'entitats ideals –que l'home aconsegueix per mitjà del llenguatge–, la que permet el coneixement de les entitats reals i sensibles, ja que solament remetent aquestes a aquelles és possible el coneixement.

És a dir, el coneixement d'una cosa suposa convertir-la en consciència pròpia, però això solament és possible mitjançant l'ajuda dels objectes ideals als quals ens remeten les paraules. Aquesta relació dialèctica entre les entitats ideals o idees i les entitats reals, entre el real i l'intel·ligible, i entre l'intel·ligible i el real, és pròpiament el procés del coneixement. El re-coneixement en el real del que pertany al món intel·ligible és l'anamnesi, i aquesta es basa en el logos com a llenguatge, i es realitza per la capacitat significadora del llenguatge. Així, el procés del coneixement és, segons Plató, un discurs (logos) que l'ànima manté amb si mateixa (Teetet, 189i, Sofista 263i). Per això, el moment fonamental del desenvolupament del procés de l'anamnesi en el Menó és el del diàleg de l'esclau amb si mateix. Però tal diàleg interior solament és possible perquè el món intel·ligible es manifesta en el llenguatge, que manté una doble relació: amb les coses i amb les idees. Per això, el coneixement i l'aprenentatge no ha d'entendre's –com sostenien els sofistes– com una simple transmissió de sabers, sinó que es fonamenta en aquell rerefons de la realitat que es manifesta en el llenguatge i que és objecte de l'ontologia. Tal és, doncs, el sentit de l'anamnesi, de manera que la interpretació d'aquesta noció filosòfica està molt allunyada del mite inicial i de les suposades ressonàncies òrfico-pitagòriques d'una preexistència, ja que la noció de preexistència de l'ànima és solament un recurs retòric emprat per Plató.

S. Freud

En la psicoanàlisi de Freud, el record (anamnesi) actua com el nucli de terapèutica psicoanalítica, ja que, segons aquesta teoria, la memòria (mnésis) permet restituir esdeveniments passats (reminiscències) que inconscientment influeixen directament en la vida present. Freud va descobrir aquest mètode en la seva anàlisi de la pacient Anna O., i el va batejar amb el nom de talking cure, ja que la reminiscència s'efectuava a partir de la narració de la pacient: la manifestació mitjançant paraules d'un símptoma portava al desemmascarament d'un altre, i a la presa de consciència (com a oposada a l'inconscient) dels problemes o traumes originadores dels desequilibris psíquics. En aquesta representació parlada reapareixen i es reactualitzen tot un seguit de presències, com ho ha destacat Jacques Lacan (vegeu el text), per a qui el mateix inconscient s'estructura com un llenguatge.