Orfisme

Moviment religiós mistérico de l'antiga Grècia. L'origen del cos doctrinal d'aquestes creences es remunta al segle VII o VIII aC, i la seva fundació es va atribuir al mític poeta i músic traci Orfeu (Ορϑεύς , fill de la musa Cal·líope), que en els seus himnes (himnes òrfics) narra el nucli mític de la creença. No obstant això, les versions que actualment es coneixen d'aquests himnes, que juntament amb les argonáuticas formen el nucli principal d'aquesta creença, daten del període hel·lenístic. Com a fenomen religiós, es tractava d'una renovació de la religió lligada al culte de Dionís (Διόνυσος) que buscava la purificació o χαθάρσις (catarsi) a través de rituals de tipus místic i ascètic, en lloc de les de tipus orgiástico habitualment lligades als cultes dionisíacs.

El nucli doctrinal de l'orfisme era una reinterpretació del mite de Dionís-Zagreu. Segons aquest mite narrat poèticament pels òrfics, Dionís –fill del déu suprem Zeus i de Persèfone–, va ser esquarterat i devorat pels Titans, potències malvades envejoses de Zeus. En aquest sagnant festí van deixar solament el cor del petit Dionís, que va ser lliurat a Zeus per Pal·las Atenea. Zeus, per a venjar la mort del seu fill, després d'ingerir el cor d'aquest i provocar així la seva resurrecció, va castigar als Titans fulminant-los amb el seu raig diví i reduint-los a cendres. D'aquestes cendres va sorgir l'espècie humana que, d'aquesta manera, presenta una naturalesa dual: d'una banda el cos, descendent de les cendres corresponents als Titans; per una altra, l'ànima, derivada de la part de les cendres corresponent al cos devorat de Dionís. Igual que el cos de Dionís va quedar presoner en el si del cos dels Titans, l'ànima humana –que procedeix de Dionís– és presonera del cos, l'origen del qual són les cendres de la part corresponent als Titans. Pot veure's que, des del punt de la seva estructura, aquest mite comparteix moltes característiques comunes amb altres narracions mistèriques. En moltes d'elles es tracta d'un déu pare i un déu fill; la passió, mort i posterior resurrecció d'aquest, que serveix de model i esperança per a una humanitat dual (cos dolent i orientat al material, i ànima d'origen diví presonera del cos) que ha d'entendre la vida com a preparació per a una altra vida més alta. També el ritu fonamental que es va imposar entre els òrfics consistia en un menjar ritual (omofàgia o sacrifici seguit d’ingestió de carn crua), en la qual es rememorava la passió i mort de Dionís, és a dir, una comunió en la qual s'ingereix substància divina, com és comuna en altres ritus mistèrics.

Mitjançant aquest mite es volia il·lustrar la creença en una resurrecció i reencarnació mitjançant un procés de transmigració de les ànimes o metempsicosi; d'altra banda, la creença en el dualisme entre una ànima presonera i un cos-presó, engendrava la necessitat de rituals de purificació per als humans, ja que, estant la seva ànima presonera del cos, havien d'adoptar normes de conducta orientades a fer que l'ànima pogués finalment deslligar-se del cos en el qual estan presoneres, la qual cosa recalcava el caràcter immortal de l'ànima, i la necessitat de fugir de l'ordre de vida mundà habitual.

En l'aspecte cosmològic l'orfisme concep al·legòricament l'origen de l'univers a partir de l'escissió en dues meitats d'un ou primigeni, que originen el cel (l'immortal) i la terra (el mortal). D'aquest ou sorgeix també Eros, la missió del qual és la de reunir l'escindit mitjançant l'atracció que ha de vincular l'immortal i el mortal, així com la d'engendrar els déus immortals.

Pitàgores

A més del seu caràcter estrictament religiós, aquesta doctrina va exercir una notable influència en la filosofia, especialment en Pitàgores i els pitagòrics (de vegades anomenats òrfico-pitagòrics). Però també va influenciar el pensament d'Heràclit (pel que sembla alguns dels fragments que es conserven d'aquest autor, el 62 i el 94, per exemple, són plenament òrfics), i el d'Empèdocles. A través del pitagorisme va influir també en Plató, especialment en la seva concepció de l'ànima. De fet, fins i tot el famós mite de la caverna platònic (que narra la situació d'uns presoners en el si d'una cova profunda, i l'alliberament i posterior ascensió d'un d'ells des del seu interior fins a l'exterior), pot entendre's com una il·lustració del procés de purificació: el presoner representaria l'ànima adormida en el si del cos-caverna-presó, i la seva ascensió cap a la veritable realitat, il·lustraria el camí del coneixement i de la purificació. També va influir en els estoics i, a partir d'ells, en molts aspectes de la tradició filosòfica grega i en el cristianisme.

Veg. religions dels misteris

• 

  Orfeu

• 

  Mans dels misteris