Diferència entre revisions de la pàgina «Arquitectònica»
De Wikisofia
| Línia 2: | Línia 2: | ||
(del grec ἀρχιτἐκτϖν, ''arkhi-tekton'', el mestre d'obres principal) Del seu sentit etimològic, i per a la tradició filosòfica, art de construir tenint en compte el conjunt, la visió global o la subordinació a la [[Finalitat|finalitat]] última, concepte al qual ja recorre [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], en la seva ''Ètica a'' ''Nicòmac ''([[Recurs:Aristòtil:_l'arquitectònica_de_les_ciències|veg. text]]),quan planteja que hi ha ciències que se subordinen a altres com els mitjans a les finalitats i que, pel mateix, ha d'haver-hi una ciència –en l'ordre de l'actuació pràctica, la política, és a dir, l'[[Ètica|ètica]]– a la qual se subordinen totes les altres, la qual, al seu torn, se supedita a la millor i més última de les finalitats, que és la [[Felicitat|felicitat]]. L'«arquitectònica» passa a la tradició filosòfica com la idea de [[Sistema|sistema]], en el seu sentit objectiu: el món com a sistema o designi, o disseny, que depèn d'un arquitecte i un dissenyador (veg. [[Designi,_prova_per_el|argument del designi]]) –en la tradició medieval, que es remet al demiürg platònic–, o en el seu sentit subjectiu: la ment o l'«ànima arquitectònica», capaç ella mateixa de conèixer el sistema del món -en la tradició gnoseològica moderna. En aquesta tradició es troba [[Autor:Kant,_Immanuel|Kant]], per a qui la [[Raó_pura|raó pura]] atès que és arquitectònica per naturalesa <ref> La raó humana és arquitectònica per naturalesa, és a dir, considera tots els coneixements com a pertanyents a un possible sistema. | (del grec ἀρχιτἐκτϖν, ''arkhi-tekton'', el mestre d'obres principal) Del seu sentit etimològic, i per a la tradició filosòfica, art de construir tenint en compte el conjunt, la visió global o la subordinació a la [[Finalitat|finalitat]] última, concepte al qual ja recorre [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], en la seva ''Ètica a'' ''Nicòmac ''([[Recurs:Aristòtil:_l'arquitectònica_de_les_ciències|veg. text]]),quan planteja que hi ha ciències que se subordinen a altres com els mitjans a les finalitats i que, pel mateix, ha d'haver-hi una ciència –en l'ordre de l'actuació pràctica, la política, és a dir, l'[[Ètica|ètica]]– a la qual se subordinen totes les altres, la qual, al seu torn, se supedita a la millor i més última de les finalitats, que és la [[Felicitat|felicitat]]. L'«arquitectònica» passa a la tradició filosòfica com la idea de [[Sistema|sistema]], en el seu sentit objectiu: el món com a sistema o designi, o disseny, que depèn d'un arquitecte i un dissenyador (veg. [[Designi,_prova_per_el|argument del designi]]) –en la tradició medieval, que es remet al demiürg platònic–, o en el seu sentit subjectiu: la ment o l'«ànima arquitectònica», capaç ella mateixa de conèixer el sistema del món -en la tradició gnoseològica moderna. En aquesta tradició es troba [[Autor:Kant,_Immanuel|Kant]], per a qui la [[Raó_pura|raó pura]] atès que és arquitectònica per naturalesa <ref> La raó humana és arquitectònica per naturalesa, és a dir, considera tots els coneixements com a pertanyents a un possible sistema. | ||
| − | {{Ref|Ref=''Crítica de la razón pura'', Dialéc. trasc., l.2, cap. 2, sec. 3 B 474 (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 427).|Títol=Crítica de la razón pura|Cita=true}} | + | {{Ref|Ref=''Crítica de la razón pura'', Dialéc. trasc., l.2, cap. 2, sec. 3 B 474 (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 427).|Títol=Crítica de la razón pura|Cita=true}}. ([[Recurs:Kant:_l'arquitectònica_de_la_raó|veg. text]]) </ref> imposa unitat sistemàtica a la ciència, unitat o sistema en què consisteix la filosofia ([[Recurs:Kant:_definició_d'arquitectònica|veg. text]]). |
| − | |||
| − | ([[Recurs:Kant:_l'arquitectònica_de_la_raó|veg. text]]) </ref> imposa unitat sistemàtica a la ciència, unitat o sistema en què consisteix la filosofia ([[Recurs:Kant:_definició_d'arquitectònica|veg. text]]). | ||
---- | ---- | ||
Revisió del 22:20, 7 oct 2018
(del grec ἀρχιτἐκτϖν, arkhi-tekton, el mestre d'obres principal) Del seu sentit etimològic, i per a la tradició filosòfica, art de construir tenint en compte el conjunt, la visió global o la subordinació a la finalitat última, concepte al qual ja recorre Aristòtil, en la seva Ètica a Nicòmac (veg. text),quan planteja que hi ha ciències que se subordinen a altres com els mitjans a les finalitats i que, pel mateix, ha d'haver-hi una ciència –en l'ordre de l'actuació pràctica, la política, és a dir, l'ètica– a la qual se subordinen totes les altres, la qual, al seu torn, se supedita a la millor i més última de les finalitats, que és la felicitat. L'«arquitectònica» passa a la tradició filosòfica com la idea de sistema, en el seu sentit objectiu: el món com a sistema o designi, o disseny, que depèn d'un arquitecte i un dissenyador (veg. argument del designi) –en la tradició medieval, que es remet al demiürg platònic–, o en el seu sentit subjectiu: la ment o l'«ànima arquitectònica», capaç ella mateixa de conèixer el sistema del món -en la tradició gnoseològica moderna. En aquesta tradició es troba Kant, per a qui la raó pura atès que és arquitectònica per naturalesa [1] imposa unitat sistemàtica a la ciència, unitat o sistema en què consisteix la filosofia (veg. text).