Diferència entre revisions de la pàgina «Aristòtil: la facultat desiderativa»
De Wikisofia
| (7 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
| − | {{RecursWiki | + | {{PendentRev}}{{RecursWiki |
|Tipus=Extractes d'obres | |Tipus=Extractes d'obres | ||
}} | }} | ||
| Línia 6: | Línia 6: | ||
|Idioma=Español | |Idioma=Español | ||
}} | }} | ||
| − | + | Dues d'aquestes facultats, doncs, la ment i l'apetit, produeixen el moviment en l'espai. Però aquesta ment que parlem és la que fa els seus plans guiada per un fi; és a dir, la ment pràctica; difereix de la ment especulativa o teorètica en el fi que persegueix. També tot apetit està dirigit a un fi, perquè la cosa a què tendeix l'apetit és el punt de partida del pensar pràctic, ja que l'últim pas del pensar pràctic és el començament de l'acció. Així, doncs, aquestes dues facultats, l'apetit i el pensar pràctic, semblen considerar-se raonablement com les causes del moviment, perquè l'objecte de l'apetit produeix moviment i consegüentment el pensament produeix moviment, ja que l'objecte de l'apetit és el seu començament. També la imaginació, quan desencadena un moviment, ho fa explicant sempre amb el desig. El que mou és, doncs, una facultat única, la del desig. [...] | |
Ara bé, els apetits poden entrar en col·lisió o conflicte entre si, cosa que ocorre quan i on la raó i el desig són oposats, i això ocorre en els éssers que tenen sentit del temps: la ment, en efecte, ens mou a resistir mirant al futur, mentre que el desig mira només al present, perquè el que és momentàniament agradable sembla ser absolutament agradable i absolutament bé, ja que el desig no pot mirar al futur. | Ara bé, els apetits poden entrar en col·lisió o conflicte entre si, cosa que ocorre quan i on la raó i el desig són oposats, i això ocorre en els éssers que tenen sentit del temps: la ment, en efecte, ens mou a resistir mirant al futur, mentre que el desig mira només al present, perquè el que és momentàniament agradable sembla ser absolutament agradable i absolutament bé, ja que el desig no pot mirar al futur. | ||
{{Ref|Ref=''El alma'', cap. 10, 433a-b (''Obras'',Aguilar, Madrid 1973, p. 869).|Títol=El alma'', cap. 10, 433a-b (''Obras|Cita=true}} | {{Ref|Ref=''El alma'', cap. 10, 433a-b (''Obras'',Aguilar, Madrid 1973, p. 869).|Títol=El alma'', cap. 10, 433a-b (''Obras|Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} | ||
Revisió de 15:36, 1 oct 2018
Dues d'aquestes facultats, doncs, la ment i l'apetit, produeixen el moviment en l'espai. Però aquesta ment que parlem és la que fa els seus plans guiada per un fi; és a dir, la ment pràctica; difereix de la ment especulativa o teorètica en el fi que persegueix. També tot apetit està dirigit a un fi, perquè la cosa a què tendeix l'apetit és el punt de partida del pensar pràctic, ja que l'últim pas del pensar pràctic és el començament de l'acció. Així, doncs, aquestes dues facultats, l'apetit i el pensar pràctic, semblen considerar-se raonablement com les causes del moviment, perquè l'objecte de l'apetit produeix moviment i consegüentment el pensament produeix moviment, ja que l'objecte de l'apetit és el seu començament. També la imaginació, quan desencadena un moviment, ho fa explicant sempre amb el desig. El que mou és, doncs, una facultat única, la del desig. [...]
Ara bé, els apetits poden entrar en col·lisió o conflicte entre si, cosa que ocorre quan i on la raó i el desig són oposats, i això ocorre en els éssers que tenen sentit del temps: la ment, en efecte, ens mou a resistir mirant al futur, mentre que el desig mira només al present, perquè el que és momentàniament agradable sembla ser absolutament agradable i absolutament bé, ja que el desig no pot mirar al futur.
| El alma, cap. 10, 433a-b (Obras,Aguilar, Madrid 1973, p. 869). |
Original en castellà
Dos de estas facultades, pues, la mente y el apetito, producen el movimiento en el espacio. Pero esta mente de que hablamos es la que hace sus planes guiada por un fin; es decir, la mente práctica; difiere de la mente especulativa o teorética en el fin que persigue. También todo apetito está dirigido a un fin, porque la cosa a que tiende el apetito es el punto de partida del pensar práctico, ya que el último paso del pensar práctico es el comienzo de la acción. Así, pues, estas dos facultades, el apetito y el pensar práctico, parecen considerarse razonablemente como las causas del movimiento, porque el objeto del apetito produce movimiento y consiguientemente el pensamiento produce movimiento, ya que el objeto del apetito es su comienzo. También la imaginación, cuando desencadena un movimiento, lo hace contando siempre con el apetito. Lo que mueve es, pues, una facultad única, la del apetito. [...]
Ahora bien, los apetitos pueden entrar en colisión o conflicto entre sí, cosa que ocurre cuando y donde la razón y el deseo son opuestos, y ello ocurre en los seres que tienen sentido del tiempo: la mente, en efecto, nos mueve a resistir mirando al futuro, mientras que el deseo mira sólo al presente, porque lo que es momentáneamente agradable parece ser absolutamente agradable y absolutamente bueno, ya que el deseo no puede mirar al futuro.