Diferència entre revisions de la pàgina «Ideal del savi»
De Wikisofia
(Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} Sabio (del llatí ''sapiens,'' i en grec Grec::σοφός -''sofos''-) és el que posseeix la saviesa. A partir de l'intel·lec...».) |
|||
| (11 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 2: | Línia 2: | ||
Sabio (del llatí ''sapiens,'' i en grec [[Grec::σοφός]] -''sofos''-) és el que posseeix la [[saber|saviesa]]. | Sabio (del llatí ''sapiens,'' i en grec [[Grec::σοφός]] -''sofos''-) és el que posseeix la [[saber|saviesa]]. | ||
| − | A partir de l'[[intel·lectualisme moral|intel·lectualisme moral]] desenvolupat per [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], les escoles morals del [[hel·lenisme|període hel·lenístic]] van tendir a instaurar com a paradigma moral la realització | + | A partir de l'[[intel·lectualisme moral|intel·lectualisme moral]] desenvolupat per [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], les escoles morals del [[hel·lenisme|període hel·lenístic]] van tendir a instaurar com a paradigma moral la realització de l{{'}}''ideal del savi'', basat en la pràctica de la virtut que, segons pensaven, solament pot estar plenament a l'abast del savi, ja que només el que és posseïdor del saber pot realment conèixer la virtut i practicar-la. |
| − | Amb això, la filosofia substitueix el paradigma moral de l'heroi (que havia estat considerat com el model a seguir en l'època arcaica, i l'expressió de la qual se'ns dóna en la Ilíada d'Homer), pel paradigma moral del savi. Sabio és, llavors, qui és posseïdor del [[coneixement|coneixement]] i, especialment, del coneixement dirigit a l' [[acte moral|acció moral]]. Tant els [[estoïcisme|estoics]] com els [[epicureisme|epicuris]], els [[cínics|cínics]] o els [[escepticisme|escèptics]], defensaran la necessitat d'aconseguir aquest estat que es caracteritza per la serenitat d'esperit, que uns | + | Amb això, la filosofia substitueix el paradigma moral de l'heroi (que havia estat considerat com el model a seguir en l'època arcaica, i l'expressió de la qual se'ns dóna en la Ilíada d'Homer), pel paradigma moral del savi. Sabio és, llavors, qui és posseïdor del [[coneixement|coneixement]] i, especialment, del coneixement dirigit a l'[[acte moral|acció moral]]. Tant els [[estoïcisme|estoics]] com els [[epicureisme|epicuris]], els [[cínics|cínics]] o els [[escepticisme|escèptics]], defensaran la necessitat d'aconseguir aquest estat que es caracteritza per la serenitat d'esperit, que uns anomenen [[ataraxia|''ataraxia'']] i uns altres [[apatia|''apatia'']], i per l'[[autarquia|''autarquia'']] ([[Recurs:Diògenes Laerci: filosofia estoica (l'ideal del savi)|veg. text 1]] i [[Recurs:Epicur: carta a Meneceu|text 2]] ). |
| − | A partir de [[Autor:Filó d'Alexandria|Filó d'Alexandria]], del [[gnosticisme|gnosticisme]] i del [[neoplatonisme|neoplatonisme]], anirà apareixent un nou model de saviesa: el del saber religiós. A partir del triomf del [[cristianisme|cristianisme]] s'abandona l'intel·lectualisme moral i el paradigma del savi és substituït pel | + | A partir de [[Autor:Filó d'Alexandria|Filó d'Alexandria]], del [[gnosticisme|gnosticisme]] i del [[neoplatonisme|neoplatonisme]], anirà apareixent un nou model de saviesa: el del saber religiós. A partir del triomf del [[cristianisme|cristianisme]] s'abandona l'intel·lectualisme moral i el paradigma del savi és substituït pel del sant. Mentre que el savi ho arriba a ser mitjançant l'estudi i el cultiu del coneixement –per tant, mitjançant l'intel·lecte–, el sant adquireix el seu estat gràcies a la voluntat i la gràcia divina, de manera que el cristianisme va suposar la substitució de l'intel·lectualisme per una forma de [[voluntarisme|voluntarisme]] i per la intervenció de la [[providència|providència]]. |
| + | |||
| + | Veg. [[frònesi|frònesi (Φρόνησις)]]. | ||
{{Etiqueta|Etiqueta=Filosofia general}}{{Etiqueta|Etiqueta=Ètica}}{{Esdeveniment|Tipus=Genèric|Lloc=Alexandria}}{{InfoWiki}} | {{Etiqueta|Etiqueta=Filosofia general}}{{Etiqueta|Etiqueta=Ètica}}{{Esdeveniment|Tipus=Genèric|Lloc=Alexandria}}{{InfoWiki}} | ||
Revisió de 22:05, 30 set 2018
Sabio (del llatí sapiens, i en grec σοφός -sofos-) és el que posseeix la saviesa.
A partir de l'intel·lectualisme moral desenvolupat per Sòcrates, les escoles morals del període hel·lenístic van tendir a instaurar com a paradigma moral la realització de l'ideal del savi, basat en la pràctica de la virtut que, segons pensaven, solament pot estar plenament a l'abast del savi, ja que només el que és posseïdor del saber pot realment conèixer la virtut i practicar-la.
Amb això, la filosofia substitueix el paradigma moral de l'heroi (que havia estat considerat com el model a seguir en l'època arcaica, i l'expressió de la qual se'ns dóna en la Ilíada d'Homer), pel paradigma moral del savi. Sabio és, llavors, qui és posseïdor del coneixement i, especialment, del coneixement dirigit a l'acció moral. Tant els estoics com els epicuris, els cínics o els escèptics, defensaran la necessitat d'aconseguir aquest estat que es caracteritza per la serenitat d'esperit, que uns anomenen ataraxia i uns altres apatia, i per l'autarquia (veg. text 1 i text 2 ).
A partir de Filó d'Alexandria, del gnosticisme i del neoplatonisme, anirà apareixent un nou model de saviesa: el del saber religiós. A partir del triomf del cristianisme s'abandona l'intel·lectualisme moral i el paradigma del savi és substituït pel del sant. Mentre que el savi ho arriba a ser mitjançant l'estudi i el cultiu del coneixement –per tant, mitjançant l'intel·lecte–, el sant adquireix el seu estat gràcies a la voluntat i la gràcia divina, de manera que el cristianisme va suposar la substitució de l'intel·lectualisme per una forma de voluntarisme i per la intervenció de la providència.
Veg. frònesi (Φρόνησις).