Recurs:Plató: la preexistència de les ànimes

--L'ànima que mai no ha vist la veritat no pot revestir la forma humana. En efecte, l'home ha d'exercitar-se a comprendre segons la idea, és a dir, elevar-se d'una multiplicitat de sensacions a una unitat intel·ligible. Ara bé, aquest acte no és altra cosa que el record del que nostra ànima ha vist abans, quan seguia a un déu en les seves evolucions, quan, apartant la seva mirada del que nosaltres anomenem ser, aixecava el cap cap a l'ésser veritable. Per això és just que només el pensament del filòsof tingui ales, ja que s'aplica sempre i en la mesura de les seves forces a recordar les essències a les quals el mateix déu deu la seva divinitat. L'home que sap usar aquestes reminiscències és iniciat sense parar en els misteris de la divina perfecció, i només ell es fa realment perfecte. Apartat de les cures que preocupen els homes i dedicat al diví, el vulgo pretén guarir-ho de la seva bogeria i no veu que està inspirat.

--A aquest punt volia arribar tota aquesta explicació sobre la quarta espècie de bogeria. Quan un home percep la bellesa d'aquí sota i s'acorda de la bellesa veritable, a la seva ànima li creixen ales i desitja volar. Però en advertir la seva impotència, eleva com un ocell els ulls al cel, deixa a un costat les ocupacions del món i veu com li anomenen insensat. I així, de totes les classes d'entusiasme, aquest és el més magnífic. [...] En efecte, com ja hem dit, tota ànima humana per naturalesa ha contemplat les realitats: d'una altra manera no hagués pogut entrar en el cos d'un home. Però els records d'aquesta contemplació no es desperten en totes les ànimes amb la mateixa facilitat. Una amb prou feines ha entrevist les essències. Una altra, després de la seva caiguda a la terra, ha tingut la desgràcia de ser portada a la injustícia per certs tractes humans i d'oblidar els sagrats misteris que havia contemplat anteriorment. Només un petit nombre d'ànimes conserven un record gairebé exacte. Aquestes ànimes, quan veuen alguna imatge de les coses del cel, s'omplen de torbació i no poden contenir-se; però no saben el que experimenten, perquè no poden analitzar-se amb precisió.

--Sens dubte, la justícia, la saviesa i tots els béns de l'ànima no brillen en les seves imatges terrestres; amb prou feines la imperfecció dels nostres òrgans permet a un petit nombre de nosaltres que en presència d'aquestes imatges reconeguin el model que representen. Ens era donat contemplar la bellesa amb tota la seva esplendor quan, units al cor dels benaventurats, anàvem, uns seguint a Zeus, els altres seguint a altres déus. Gaudíem llavors del més meravellós espectacle. Iniciats en un misteri que podem anomenar benaventurat, el celebràvem, lliures de la imperfecció i dels mals que ens esperaven després. Érem admesos a contemplar les essències perfectes, simples, plenes de calma i felicitat, i les visions irradiaven del si de la més pura llum. I nosaltres mateixos érem purs, lliures d'aquesta tomba a la qual anomenem cos i que arrosseguem amb nosaltres com l'ostra arrossega la seva presó.

Fedro, 249b-250c. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, Herder, Barcelona 1982, p.46-48).

---

Original en castellà

--El alma que nunca ha visto la verdad no puede revestir la forma humana. En efecto, el hombre debe ejercitarse en comprender según la idea, es decir, elevarse de una multiplicidad de sensaciones a una unidad inteligible. Ahora bien, este acto no es otra cosa que el recuerdo de lo que nuestra alma ha visto antes, cuando seguía a un dios en sus evoluciones, cuando, apartando su mirada de lo que nosotros llamamos ser, levantaba la cabeza hacia el ser verdadero. Por eso es justo que sólo el pensamiento del filósofo tenga alas, puesto que se aplica siempre y en la medida de sus fuerzas a recordar las esencias a las que el mismo dios debe su divinidad. El hombre que sabe usar estas reminiscencias es iniciado sin cesar en los misterios de la divina perfección, y sólo él se hace realmente perfecto. Apartado de los cuidados que preocupan a los hombres y dedicado a lo divino, el vulgo pretende curarlo de su locura y no ve que está inspirado.

--A este punto quería llegar toda esta explicación sobre la cuarta especie de locura. Cuando un hombre percibe la belleza de aquí abajo y se acuerda de la belleza verdadera, a su alma le crecen alas y desea volar. Pero al advertir su impotencia, eleva como un pájaro los ojos al cielo, deja a un lado las ocupaciones del mundo y ve cómo le llaman insensato. Y así, de todas las clases de entusiasmo, éste es el más magnífico. [...] En efecto, como ya hemos dicho, toda alma humana por naturaleza ha contemplado las realidades: de otro modo no hubiese podido entrar en el cuerpo de un hombre. Pero los recuerdos de esta contemplación no se despiertan en todas las almas con la misma facilidad. Una apenas ha entrevisto las esencias. Otra, después de su caída a la tierra, ha tenido la desgracia de ser llevada a la injusticia por ciertos tratos humanos y de olvidar los sagrados misterios que había contemplado anteriormente. Sólo un pequeño número de almas conservan un recuerdo casi exacto. Estas almas, cuando ven alguna imagen de las cosas del cielo, se llenan de turbación y no pueden contenerse; pero no saben lo que experimentan, porque no pueden analizarse con precisión.

--Sin duda, la justicia, la sabiduría y todos los bienes del alma no brillan en sus imágenes terrestres; apenas la imperfección de nuestros órganos permite a un pequeño número de nosotros que en presencia de estas imágenes reconozcan el modelo que representan. Nos era dado contemplar la belleza con todo su esplendor cuando, unidos al coro de los bienaventurados, íbamos, unos siguiendo a Zeus, los otros siguiendo a otros dioses. Gozábamos entonces del más maravilloso espectáculo. Iniciados en un misterio que podemos llamar bienaventurado, lo celebrábamos, libres de la imperfección y de los males que nos esperaban después. Éramos admitidos a contemplar las esencias perfectas, simples, llenas de calma y felicidad, y las visiones irradiaban del seno de la máspura luz. Y nosotros mismos éramos puros, libres de esta tumba a la que llamamos cuerpo y que arrastramos con nosotros como la ostra arrastra su prisión.