Recurs:Kierkegaard: el pensament abstracte

El pensament abstracte

Existència. Realitat

En el llenguatge abstracte, allò que constitueix la dificultat de l'existència i del que existeix, molt lluny d'aclarir-se, francament, no apareix mai; justament perquè el pensament abstracte és sub specie aeterni, fa abstracció del concret, del temporal, del procés de l'existència, de l'angoixa de l'home, situat en l'existència per una conjunció del temporal i l'etern. Si volem admetre ara que el pensament abstracte és el superior, se segueix que la ciència i els pensadors abandonen orgullosament l'existència i ens deixen als homes el pitjor de suportar. Però alguna cosa li ocorre també al mateix pensador abstracte, i és que, sent després de tot un home que existeix, ha de distreure's d'una o una altra forma.

Interrogar a la realitat abstracta (fins i tot si fos correcte fer-ho així, doncs certament el particular i el fortuït formen part de la realitat i són oposats a l'abstracció) i respondre abstractament a tals preguntes, és molt menys difícil que precisar el que significa el fet que una certa cosa sigui realitat. En efecte, el pensament abstracte fa abstracció d'aquesta certa cosa, però la dificultat consisteix justament a fer la síntesi d'aquesta certa cosa i la idealitat del pensament a voler pensar aquesta síntesi. El pensament abstracte no pot ocupar-se de tal contradicció, perquè justament ell l'impedeix.

L'impediment del pensar abstracte es manifesta precisament en els problemes existencials, on l'abstracció escamoteja la dificultat i la deixa de costat; després es lloa d'explicar-ho tot. Explica fins a la immortalitat, i, adoneu-vos, tot va molt bé en la mesura que la immortalitat es fa idèntica a l'eternitat, aquesta eternitat que és essencialment la disposició del pensament. Però saber si un individu que existeix és immortal, que és justament la dificultat, el pensament abstracte no s'ocupa d'això. S1 és desinteressat, però la dificultat de l'existència consisteix en l'interès infinit que posa en l'existència qui existeix. El pensament abstracte m'ajuda, per tant, a obtenir la immortalitat en tant que em suprimeix com a individu aïllat, i immediatament em fa immortal. M'ajuda aproximadament com ho feia el doctor d'Holberg, qui amb els seus remeis llevava la vida al pacient; però també suprimia la febre. Si considerem doncs a un pensador abstracte que no vol posar-se en clar i confessar-se a si mateix quin és el comportament del pensament abstracte respecte del fet que ell és un home existent, ens produeix, encara que fos molt famós, un efecte còmic, perquè està a punt de deixar de ser un home. Mentre que un veritable home, síntesi de finit i infinit, té justament la seva realitat en el manteniment d'aquesta síntesi i té un interès infinit en l'existència, un tal pensador abstracte és, per contra, un ser dual; d'una banda un ésser fantàstic que viu en la pura abstracció, i d'altra banda una potser trista figura de professor deixada de costat per aquell ésser abstracte, com es posa el bastó en un racó. Quan es llegeix la biografia d'un home així (doncs els seus escrits poden ser dignes d'estima), tenim de vegades una esgarrifança en pensar el que és, després de tot, ser un home. Que faci una puntaire les més delicioses randes: és trist no obstant això pensar en aquesta freturosa persona; i igualment burlesc és l'efecte produït per la vista d'un pensador que, malgrat totes les seves pretensions, porta una existència personal de pobre diable, que es casa probablement, però no coneix ni sent el poder de l'amor, i el matrimoni del qual resulta, per tant, tan impersonal com el pensar, lliscant-se la seva vida personal sense passió i sense lluites patètiques, i que, com a bon filisteu, només s'ocupa a esbrinar quina universitat li ofereix millor sou. No s'havia de tenir per possible una discordança semblant al món del pensament; s'havia de creure que això no pertany sinó a la misèria del món exterior, on un ésser humà és esclau d'un altre, així com, pensant en la puntaire, no es pretén admirar els encaixos sense llàgrimes. S'havia de creure que un pensador porta la més rica vida humana; així era a Grècia.

Les coses són d'una altra manera quan el pensador abstracte, sense haver-se comprès a si mateix ni haver comprès la relació del pensament abstracte amb l'existència, segueix els impulsos del seu talent o es redreça a alguna cosa en aquest gènere. Bé sé que s'acostuma a admirar l'existència d'un artista que, sense adonar-se del que significa ser home, segueix al seu talent de tal manera que l'admirador admira l'home en profit de la seva obra; però també sé que tal existència té el seu costat tràgic en tant que ella és una distinció que no es troba personalment reflectida en l'ètica, i també sé que a Grècia un pensador que produís obres d'art no tenia una existència necessitada, sinó que era ell mateix una obra d'art vivent. Ser pensador, no obstant això, hauria d'expressar el menys possible una distinció amb ser home. Si es concedeix que el sentit del que és còmic ha faltat a un pensador abstracte, això és eo ipso la prova que tot el seu pensament és la producció d'un talent potser apreciable, no d'un home que ha existit, com a home, d'una manera eminent. I no obstant això es professa que el pensament és el suprem bé. que el pensament conté tot, i alhora no es troba res a dir al fet que el pensador no existeix essencialment com a home, sinó en tant que expressió precisa d'un talent Que l'enunciació del pensament no tingui la seva duplicació en la representació del pensador, i que la pròpia existència del pensador contradigui el seu pensament, mostra que no es fa sinó professar. El pensament és més alt que el sentiment i la imaginació; això és ensenyat per un professor que no posseeix ell mateix ni pathos ni sentiment; es professa que el pensament és superior a la ironia i al humour, i això és professat per un pensador que no té el menor sentit del que és còmic. Què còmic és tot això!

Apostilla incientífica conclusiva a las "Migajas filosóficas", de R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1990, p.29-32.

---

Original en castellà

El pensamiento abstracto

Existencia. Realidad

En el lenguaje abstracto, lo que constituye la dificultad de la existencia y de lo que existe, muy lejos de aclararse, a decir verdad, no aparece jamás; justamente porque el pensamiento abstracto es sub specie aeterni, hace abstracción de lo concreto, de lo temporal, del proceso de la existencia, de la angustia del hombre, situado en la existencia por una conjunción de lo temporal y lo eterno. Si queremos admitir ahora que el pensamiento abstracto es el superior, se sigue que la ciencia y los pensadores abandonan orgullosamente la existencia y nos dejan a los hombres lo peor de soportar. Pero algo le ocurre también al mismo pensador abstracto, y es que, siendo después de todo un hombre que existe, tiene que distraerse de una u otra forma.

Interrogar a la realidad abstracta (incluso si fuese correcto hacerlo así, pues ciertamente lo particular y lo fortuito forman parte de la realidad y son opuestos a la abstracción) y responder abstractamente a tales preguntas, es mucho menos difícil que precisar lo que significa el hecho de que una cierta cosa sea realidad. En efecto, el pensamiento abstracto hace abstracción de esa cierta cosa, pero la dificultad consiste justamente en hacer la síntesis de esa cierta cosa y la idealidad del pensamiento en querer pensar esa síntesis. El pensamiento abstracto no puede ocuparse de tal contradicción, porque justamente él lo impide.

El impedimento del pensar abstracto se manifiesta precisamente en los problemas existenciales, donde la abstracción escamotea la dificultad y la deja de lado; después se alaba de explicarlo todo. Explica hasta la inmortalidad, y, daos cuenta, todo va muy bien en cuanto la inmortalidad se hace idéntica a la eternidad, esa eternidad que es esencialmente la disposición del pensamiento. Pero saber si un individuo que existe es inmortal, que es justamente la dificultad, el pensamiento abstracto no se ocupa de ello. S1 es desinteresado, pero la dificultad de la existencia consiste en el interés infinito que pone en la existencia quien existe. El pensamiento abstracto me ayuda, por tanto, a obtener la inmortalidad en cuanto me suprime como individuo aislado, e inmediatamente me hace inmortal. Me ayuda aproximadamente como lo hacía el doctor de Holberg, quien con sus remedios quitaba la vida al paciente; pero también suprimía la fiebre. Si consideramos pues a un pensador abstracto que no quiere ponerse en claro y confesarse a sí mismo cuál es el comportamiento del pensamiento abstracto respecto del hecho de que él es un hombre existente, nos produce, aun cuando fuese muy famoso, un efecto cómico, pues está a punto de dejar de ser un hombre. Mientras que un verdadero hombre, síntesis de finito e infinito, tiene justamente su realidad en el mantenimiento de esta síntesis y tiene un interés infinito en la existencia, un tal pensador abstracto es, por el contrario, un ser dual; por una parte un ser fantástico que vive en la pura abstracción, y por otra parte una quizá triste figura de profesor dejada de lado por aquel ser abstracto, como se pone el bastón en un rincón. Cuando se lee la biografía de un hombre así (pues sus escritos pueden ser dignos de aprecio), tenemos a veces un escalofrío al pensar lo que es, después de todo, ser un hombre. Que haga una encajera los más deliciosos encajes: es triste sin embargo pensar en esa menesterosa persona; e igualmente burlesco es el efecto producido por la vista de un pensador que, a pesar de todas sus pretensiones, lleva una existencia personal de pobre diablo, que se casa probablemente, pero no conoce ni siente el poderío del amor, y cuyo matrimonio resulta, por tanto. tan impersonal como el pensar, deslizándose su vida personal sin pasión y sin luchas patéticas, y que, como buen filisteo, sólo se ocupa en averiguar qué universidad le ofrece mejor sueldo. No se debía tener por posible una discordancia semejante en el mundo del pensamiento; se debía creer que eso no pertenece sino a la miseria del mundo exterior, donde un ser humano es esclavo de otro, así como, pensando en la encajera, no se pretende admirar los encajes sin lágrimas. Se debía creer que un pensador lleva la más rica vida humana; así era en Grecia.

Las cosas son de otra manera cuando el pensador abstracto, sin haberse comprendido a sí mismo ni haber comprendido la relación del pensamiento abstracto con la existencia, sigue los impulsos de su talento o se endereza a alguna cosa en este género. Bien sé que se acostumbra a admirar la existencia de un artista que, sin darse cuenta de lo que significa el ser hombre, sigue a su talento de tal modo que el admirador admira el hombre en provecho de su obra; pero también sé que tal existencia tiene su lado trágico en cuanto que ella es una distinción que no se halla personalmente reflejada en la ética, y también sé que en Grecia un pensador que produjese obras de arte no tenía una existencia menesterosa, sino que era él mismo una obra de arte viviente. Ser pensador debería, sin embargo, expresar lo menos posible una distinción con ser hombre. Si se concede que el sentido de lo cómico ha faltado a un pensador abstracto, ello es eo ipso la prueba de que todo su pensamiento es la producción de un talento quizás apreciable, no de un hombre que ha existido, en cuanto hombre, de un modo eminente. Y sin embargo se profesa que el pensamiento es el supremo bien. que el pensamiento contiene todo, y a la vez no se halla nada que decir a que el pensador no existe esencialmente en cuanto hombre, sino en cuanto expresión precisa de un talento Que la enunciación del pensamiento no tenga su duplicación en la representación del pensador, y que la propia existencia del pensador contradiga su pensamiento, muestra que no se hace sino profesar. El pensamiento es más alto que el sentimiento y la imaginación; esto es enseñado por un profesor que no posee él mismo ni pathos ni sentimiento; se profesa que el pensamiento es superior a la ironía y al humour, y esto es profesado por un pensador que no tiene el menor sentido de lo cómico. ¡Qué cómico es todo ello!