Recurs:Dilthey: vida i concepció del món (2)

4. Llei formativa de les concepcions del món

Tota impressió fort li mostra a l'home la vida des d'un costat peculiar; llavors és quan el món apareix a una nova llum: en repetir-se i travar-se experiències semblants sorgeixen els nostres tremps d'ànim enfront de la vida. A partir d'una trama vital especial, tota la vida cobra un color i una interpretació en l'ànima sentimental o cavil·losa, i sorgeixen disposicions d'ànim universals. Canvien aquestes pel mateix que la vida va mostrant als homes aspectes sempre nous, però en els diversos individus predominen, segons la seva índole, certs tremps vitals. Uns es prenen al concret, a les coses sensibles, i viuen en el gaudi dels dies, uns altres persegueixen, a través de l'atzar i del destí, grans metes que presten perduració a la seva existència, existeixen naturaleses greus que no poden suportar la caducitat del que estimen i posseeixen i als quals la vida se'ls presenta com alguna cosa sense valor i pastada de somnis i vanitats, o que busquen alguna cosa permanent per sobre d'aquesta terra. Entre els grans tremps d'ànim els més amplis són l'optimisme i el pessimisme. Però es diversifiquen en infinits matisos. El món se li presenta, a qui el contempla com a espectador, com alguna cosa estranya, com un espectacle versàtil i fugaç; per contra, al que orienta la seva vida ordenadament i segons pla, el món se li ofereix com alguna cosa familiar, confiable: es troba ben assentat en ell i a ell pertany. [...]

La ciència analitza i desembolica després les relacions generals dins de les realitats homogènies així aïllades; la religió, la poesia i la metafísica primigènia expressen el significat i sentit del tot. Aquella coneix, aquestes comprenen. Semblant interpretació del món que esclareix el seu ser multiforme mitjançant una mica més simple comença ja en el llenguatge i es desenvolupa en la metàfora, com a representació d'una intuïció per una altra que li és parella, que l'esclareix d'alguna manera, en la personificació, que en humanitzar acosta i fa comprensible, o en el raonament per analogia, que conclou per afinitat del que és conegut al que és menys conegut i s'acosta així al pensament científic. Pertot arreu en què la religió, el mite, la poesia o la metafísica primigènia pretenen fer les coses comprensibles i impressionants acudeixen a aquests procediments.

5. L'estructura de la concepció del món

Totes les concepcions del món contenen, quan tracten d'oferir una solució completa de l'enigma de la vida, la mateixa estructura. Aquesta estructura consisteix sempre en una connexió en la qual es decideix sobre el significat i sentit del món sobre la base d'una imatge d'ell, i es dedueix així l'ideal, el bé summe, els principis suprems de la conducta. Es troba determinada per aquesta legalitat psíquica segons la qual la captació de la realitat en el curs de la vida constitueix la base per a l'estimació de les situacions i dels objectes segons plaer i dolor, grat i desgrat, assentiment i reprovació, i aquesta estimació de la vida constitueix, al seu torn, la base per a les determinacions de la voluntat. El nostre comportament marxa regularment a través d'aquestes tres actituds de consciència i es fa valer la naturalesa peculiarísima de la vida psíquica en el fet que en semblant nexe efectiu segueix actuant la capa més profunda: les relacions, implicades per les maneres d'actitud, segons les quals jutjo jo dels objectes, em complac en ells i m'encamino a realitzar alguna cosa en ells, determinen l'acomodament d'aquestes diferents capes entre si i constitueixen així l'estructura de la «formació» en què troba la seva expressió tot el nexe efectiu de la vida anímica. La poesia lírica mostra en la forma més senzilla aquesta connexió: una situació, una successió de sentiments i emergint sovint d'ells un anhel, un afany, una acció. Tota relació vital desemboca en una formació, en una trama en la qual es troben estructuralment travats les mateixes maneres d'actitud. I també les concepcions del món constitueixen formacions regulars en què s'expressa aquesta estructura de la vida psíquica. La seva base és, sempre, una imatge del món: sorgeix de la nostra actitud captadora, tal com transcorre en les etapes regulars del conèixer. [...] Així les situacions, les persones i les coses cobren un significat en la seva relació amb el tot de la realitat, i aquest tot mateix cobra un sentit. En recórrer aquestes etapes de l'actitud efectiva es va constituint, al mateix temps, com una segona capa en l'estructura de la concepció del món; la imatge del món es converteix en fonament de l'estimació de la vida i de la comprensió del món. I seguint la mateixa legalitat de la vida anímica, de l'estimació de la vida i de la comprensió del món sorgeix l'última actitud de la consciència: els ideals, el bé summe i els principis suprems amb els quals la concepció del món cobra la seva energia pràctica, alguna cosa així com la punta amb què penetra en la vida humana, al món exterior i en les profunditats mateixes de l'ànima. [...]

Aquesta és l'estructura de la concepció del món. El que en l'enigma de la vida es conté com alguna cosa confusa, com un feix retorçat de problemes, s'eleva en la concepció del món a una connexió conscient i necessària de problemes i solucions; aquest procés recorre etapes determinades des de dins conformement a llei i a això es deu que tota concepció del món compta amb un desenvolupament i arriba en ell a l'«explicació» del que porta «implicat»: així cobra a poc a poc en el transcurs del temps perdurabilitat, solidesa i poder: és un engendro de la història.

Teoría de las concepciones del mundo. Traducción de E. Imaz, F.C.E., México 1954, selección de las p.114-117.

Vegeu "La diversitat de les concepcions del món"

Veure "La vida ja la concepció del món".