Diferència entre revisions de la pàgina «Dilthey: la vida»
De Wikisofia
m (bot: - conservada -ja que com a mer instant del present escapa a l'observació- en + conservada –ja que com a mer instant del present escapa a l'observació– en) |
m (bot: - que ho envolta és + que l'envolta és) |
||
(Hi ha 2 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | |||
Línia 2: | Línia 2: | ||
la vida | la vida | ||
− | L'última arrel de la visió del món és la vida. Escampada sobre la terra en innombrables vides individuals, viscuda de nou en cada individu i conservada –ja que com a mer instant del present escapa a l'observació– en la ressonància del record; més comprensible, d'altra banda, en tota la seva fondària d'intel·ligència i interpretació, tal com s'ha objectivat en les seves exterioritzacions, que en | + | L'última arrel de la visió del món és la vida. Escampada sobre la terra en innombrables vides individuals, viscuda de nou en cada individu i conservada –ja que com a mer instant del present escapa a l'observació– en la ressonància del record; més comprensible, d'altra banda, en tota la seva fondària d'intel·ligència i interpretació, tal com s'ha objectivat en les seves exterioritzacions, que en tot apercebiment i aprehensió del viure propi, la vida ens està present en el nostre saber en innombrables formes, i mostra, no obstant això, a tot arreu els mateixos trets comuns. Entre les seves diverses formes faig ressaltar ''una''. No tracte d'explicar ni de classificar; merament descric la situació que tots poden observar en si mateixos. Cada pensament, cada acte intern o extern es presenta com una punta de condensació i tendeix cap endavant. Però també experimento un estat intern de repòs; és somni, joc, esplai, contemplació i lleugera activitat: com un fons de la vida. En ella aprehendo als altres homes i les coses no només com a realitats que estan amb mi i entre si en una connexió causal; parteixen de mi relacions vitals cap a tots costats; em refereixo a homes i coses, prenc posició enfront d'ells. Uns em fan feliç, dilaten la meva existència, augmenten la meva energia; els altres exerceixen sobre mi una pressió i em limiten. I onsevulla que la determinació de l'orientació individual que impulsa cap endavant deixa a l'home espai per a això, observa i sent aquestes relacions. L'amic és per a ell una força que eleva la seva pròpia existència, cada membre de la família té un lloc determinat en la seva vida, i tot el que l'envolta és entès per ell com a vida i esperit que s'han objectivat allí. El banc davant de la porta, l'arbre umbrío, la casa i el jardí tenen en aquesta objectivació la seva essència i el seu sentit. Així crea la vida des de cada individu el seu propi món. |
{{Ref|Ref=''Teoría de las concepciones del mundo'', Revista de Occidente, Madrid 1974, p. 41.|Títol=Teoría de las concepciones del mundo|Cita=true}} | {{Ref|Ref=''Teoría de las concepciones del mundo'', Revista de Occidente, Madrid 1974, p. 41.|Títol=Teoría de las concepciones del mundo|Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} |
Revisió de 17:39, 22 set 2018
la vida
L'última arrel de la visió del món és la vida. Escampada sobre la terra en innombrables vides individuals, viscuda de nou en cada individu i conservada –ja que com a mer instant del present escapa a l'observació– en la ressonància del record; més comprensible, d'altra banda, en tota la seva fondària d'intel·ligència i interpretació, tal com s'ha objectivat en les seves exterioritzacions, que en tot apercebiment i aprehensió del viure propi, la vida ens està present en el nostre saber en innombrables formes, i mostra, no obstant això, a tot arreu els mateixos trets comuns. Entre les seves diverses formes faig ressaltar una. No tracte d'explicar ni de classificar; merament descric la situació que tots poden observar en si mateixos. Cada pensament, cada acte intern o extern es presenta com una punta de condensació i tendeix cap endavant. Però també experimento un estat intern de repòs; és somni, joc, esplai, contemplació i lleugera activitat: com un fons de la vida. En ella aprehendo als altres homes i les coses no només com a realitats que estan amb mi i entre si en una connexió causal; parteixen de mi relacions vitals cap a tots costats; em refereixo a homes i coses, prenc posició enfront d'ells. Uns em fan feliç, dilaten la meva existència, augmenten la meva energia; els altres exerceixen sobre mi una pressió i em limiten. I onsevulla que la determinació de l'orientació individual que impulsa cap endavant deixa a l'home espai per a això, observa i sent aquestes relacions. L'amic és per a ell una força que eleva la seva pròpia existència, cada membre de la família té un lloc determinat en la seva vida, i tot el que l'envolta és entès per ell com a vida i esperit que s'han objectivat allí. El banc davant de la porta, l'arbre umbrío, la casa i el jardí tenen en aquesta objectivació la seva essència i el seu sentit. Així crea la vida des de cada individu el seu propi món.
Teoría de las concepciones del mundo, Revista de Occidente, Madrid 1974, p. 41. |
Original en castellà
la vida
La última raíz de la visión del mundo es la vida. Esparcida sobre la tierra en innumerables vidas individuales, vivida de nuevo en cada individuo y conservada –ya que como mero instante del presente escapa a la observación– en la resonancia del recuerdo; más comprensible, por otra parte, en toda su hondura de inteligencia e interpretación, tal como se ha objetivado en sus exteriorizaciones, que en toda percatación y aprehensión del propio vivir, la vida nos está presente en nuestro saber en innumerables formas, y muestra, sin embargo, en todas partes los mismos rasgos comunes. Entre sus diversas formas hago resaltar una. No trato de explicar ni de clasificar; meramente describo la situación que todos pueden observar en sí mismos. Cada pensamiento, cada acto interno o externo se presenta como una punta de condensación y tiende hacia adelante. Pero también experimento un estado interno de reposo; es sueño, juego, esparcimiento, contemplación y ligera actividad: como un fondo de la vida. En ella aprehendo a los demás hombres y las cosas no sólo como realidades que están conmigo y entre sí en una conexión causal; parten de mí relaciones vitales hacia todos lados; me refiero a hombres y cosas, tomo posición frente a ellos. Unos me hacen feliz, dilatan mi existencia, aumentan mi energía; los otros ejercen sobre mí una presión y me limitan. Y dondequiera que la determinación de la orientación individual que impulsa hacia adelante deja al hombre espacio para ello, observa y siente estas relaciones. El amigo es para él una fuerza que eleva su propia existencia, cada miembro de la familia tiene un puesto determinado en su vida, y todo lo que lo rodea es entendido por él como vida y espíritu que se han objetivado allí. El banco delante de la puerta, el árbol umbrío, la casa y el jardín tienen en esta objetivación su esencia y su sentido. Así crea la vida desde cada individuo su propio mundo.