Diferència entre revisions de la pàgina «Descartes: el coneixement les coses externes»
De Wikisofia
m (bot: - per estar segur que la una és + per a estar segur que l'una és) |
m (bot: - no ho entenc només + no l'entenc només) |
||
(Hi ha 16 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | |||
Línia 2: | Línia 2: | ||
'''René Descartes''': el coneixement de les coses externes | '''René Descartes''': el coneixement de les coses externes | ||
− | Només em queda per examinar si hi ha coses materials. I ja sé que pot haver-n'hi | + | Només em queda per examinar si hi ha coses materials. I ja sé que pot haver-n'hi, almenys, quan se les considera com a objectes de la pura matemàtica, ja que de tal sort les concebo clarament i distintament. Doncs no és dubtós que Déu pugui produir totes les coses que sóc capaç de concebre amb distinció; i mai he jutjat que li fos impossible fer una cosa, tret que aquesta repugnés per complet a una concepció diferent. A més, la facultat d'imaginar que hi ha en mi, i que jo ús, segons veig per experiència, quan m'ocupo en la consideració de les coses materials, és capaç de convèncer-me de la seva existència; doncs quan considero atentament el que sigui la imaginació, trobo que no és sinó certa aplicació de la facultat cognoscitiva al cos que li està íntimament present, i que, per tant, existeix. |
− | I per manifestar això amb | + | I per a manifestar això amb més claredat, advertiré primer la diferència que hi ha entre imaginació i la pura intel·lecció o concepció. Per exemple: quan imagino un triangle, no l'entenc només com a figura composta de tres línies, sinó que, a més, considero aquestes tres línies com a presents en mi, en virtut de la força interior del meu esperit: i a això, pròpiament, anomeno «imaginar». Si vull pensar en un quiliògon, entenc que és una figura de mil costats tan fàcilment com entenc que un triangle és una figura que consta de tres; però no puc imaginar els mil costats d'un quiliògon com faig amb els tres del triangle, ni, per dir-ho així, contemplar-los com a presents amb els ulls del meu esperit. I si bé, seguint l'hàbit que tinc d'usar sempre de la meva imaginació, quan penso en les coses corpòries, és cert que en concebre un quiliògon em represento confusament certa figura, és no obstant això evident que aquesta figura no és un quiliògon, ja que en res difereix de la qual em representaria si pensés en un miriàgon, o en qualsevol altra figura de molts costats, i no serveix de res per a descobrir les propietats per les quals el quiliògon difereix dels altres polígons. Mes si es tracta d'un pentàgon, és ben cert que puc entendre la seva figura, com la d'un quiliògon, sense recórrer a la imaginació; però també puc imaginar-la aplicant la força del meu esperit als seus cinc costats, i a un temps a l'espai o àrea que tanquen. Així conec clarament que necessito, per a imaginar, una peculiar tensió de l'ànim, de la qual no faig ús per a entendre o concebre; i aquesta peculiar tensió de l'ànim mostra clarament la diferència entre la imaginació i la pura intel·lecció o concepció.[...] |
− | En primer lloc, ja que ja sé que totes les coses que concebo | + | En primer lloc, ja que ja sé que totes les coses que concebo clarament i distintament poden ser produïdes per Déu tal com les concebo, en tinc prou amb poder concebre clarament i distintament una cosa sense una altra, per a estar segur que l'una és diferent de l'altra, ja que, almenys en virtut de l'omnipotència de Déu, poden donar-se separadament, i llavors ja no importa quina sigui la potència que produeixi aquesta separació, perquè em sigui forçós estimar-les com a diferents. Per tant, com sé de cert que existeixo, i, no obstant això, no adverteixo que convingui necessàriament a la meva naturalesa o essència una altra cosa que ser cosa pensant, concloc rectament que la meva essència consisteix només a ser una cosa que pensa, o una substància l'essència de la qual o naturalesa tota consisteix només a pensar. I encara que per ventura [o millor, amb tota seguretat, com diré de seguida] tinc un cos al que estic estretament unit, amb tot, ja que, d'una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que jo sóc només una cosa que pensa –i no extensa–, i, d'altra banda, tinc una idea diferent del cos, en tant que ell és només una cosa extensa –i no pensant–, és cert llavors que aquest jo [és a dir, la meva ànima, per la qual sóc el que sóc], és enterament diferent del meu cos, i que pot existir sense ell. |
− | A més, trobada en mi certes facultats de pensar especials i diferents de mi, com les d'imaginar i sentir, sense les quals puc molt bé concebre'm per complet, | + | A més, trobada en mi certes facultats de pensar especials i diferents de mi, com les d'imaginar i sentir, sense les quals puc molt bé concebre'm per complet, clarament i distintament, però, en canvi, elles no poden concebre's sense mi, és a dir, sense una substància intel·ligent en la qual estan ínsitas. Doncs la noció que tenim d'aquestes facultats, o sigui [per a parlar en termes de l'escola], el seu concepte formal, inclou d'alguna manera la intel·lecció: per on concebo que les tals són diferents de mi; així com les figures, els moviments, i altres maneres o accidents dels cossos, són diferents dels cossos mateixos que els suporten. |
− | També reconec que hi ha en mi altres facultats, com canviar de lloc, de postura, i altres semblants, que, com les precedents, tampoc poden concebre's sense alguna substància de la qual siguin connaturals, ni, per tant, poden existir sense ella; però és evident que tals facultats, si en veritat existeixen, han d'estar connaturalment inserides en una substància corpòria, o sigui, extensa, i no en una substància intel·ligent, ja que en el seu concepte clar i diferent està continguda d'alguna manera l'extensió, però no la intel·lecció. Hi ha, a més, en mi certa facultat passiva de sentir, | + | També reconec que hi ha en mi altres facultats, com canviar de lloc, de postura, i altres semblants, que, com les precedents, tampoc poden concebre's sense alguna substància de la qual siguin connaturals, ni, per tant, poden existir sense ella; però és evident que tals facultats, si en veritat existeixen, han d'estar connaturalment inserides en una substància corpòria, o sigui, extensa, i no en una substància intel·ligent, ja que en el seu concepte clar i diferent està continguda d'alguna manera l'extensió, però no la intel·lecció. Hi ha, a més, en mi certa facultat passiva de sentir, és a dir, de rebre i reconèixer les idees de les coses sensibles; però aquesta facultat em seria inútil i cap ús podria fer d'ella, si no hi hagués, en mi, o en algun altre, una facultat activa, capaç de formar i produir aquestes idees. Ara bé: aquesta facultat activa no pot estar en mi mentre que jo no sóc més que una cosa que pensa, perquè no pressuposa el meu pensament, i a més aquelles idees se'm representen sovint sense que jo contribueixi de cap manera a això, i fins i tot a despit de la meva voluntat; per tant, ha d'estar necessàriament en una substància diferent de mi mateix, en la qual estigui continguda formalment o eminentment [com he observat més amunt] tota la realitat que està objectivament en les idees que aquesta facultat produeix. I aquesta substància serà, o bé un cos [és a dir, una naturalesa corpòria, en la qual està contingut formalment i efectivament tot el que està en les idees objectivament o per representació], o bé Déu mateix, o alguna altra criatura més noble que el cos, on estigui contingut eminentment això mateix. |
Doncs bé: no sent Déu fal·laç, és del tot manifest que no m'envia aquestes idees immediatament per si mateix, ni tampoc per la mediació d'alguna criatura, en la qual la realitat d'aquestes idees no estigui continguda formalment, sinó només eminentment. Doncs, no havent-me donat cap facultat per a conèixer que això és així [sinó, per contra, una fortíssima inclinació a creure que les idees són enviades per les coses corpòries], malament s'entendria com pot no ser fal·laç, si en efecte aquestes idees fossin produïdes per altres causes diverses de les coses corpòries. I, per tant, ha de reconèixer-se que existeixen coses corpòries. | Doncs bé: no sent Déu fal·laç, és del tot manifest que no m'envia aquestes idees immediatament per si mateix, ni tampoc per la mediació d'alguna criatura, en la qual la realitat d'aquestes idees no estigui continguda formalment, sinó només eminentment. Doncs, no havent-me donat cap facultat per a conèixer que això és així [sinó, per contra, una fortíssima inclinació a creure que les idees són enviades per les coses corpòries], malament s'entendria com pot no ser fal·laç, si en efecte aquestes idees fossin produïdes per altres causes diverses de les coses corpòries. I, per tant, ha de reconèixer-se que existeixen coses corpòries. | ||
− | No obstant això, per ventura no siguin tal com les percebem per mitjà dels sentits, doncs aquesta manera de percebre és sovint fosc i confús; emperò, cal reconèixer, almenys, que totes les coses que entenc amb claredat i distinció, és a dir –parlant en general–, totes les coses que són objecte de la geometria especulativa, estan realment en els cossos. I pel que | + | No obstant això, per ventura no siguin tal com les percebem per mitjà dels sentits, doncs aquesta manera de percebre és sovint fosc i confús; emperò, cal reconèixer, almenys, que totes les coses que entenc amb claredat i distinció, és a dir –parlant en general–, totes les coses que són objecte de la geometria especulativa, estan realment en els cossos. I pel que fa a les altres coses que, o bé són només particulars [per exemple, que el sol tingui tal grandària i tal figura], o bé són concebudes amb menor claredat i distinció [com la llum, el so, el dolor, i altres semblants], és veritat que, àdhuc sent molt dubtoses i incertes, amb tot això, crec poder concloure que posseeixo tots els mitjans per a conèixer-les amb certesa, suposat que Déu no és fal·laç, i que, per tant, no ha pogut ocórrer que existeixi alguna falsedat en les meves opinions sense que m'hagi estat atorgada alhora alguna facultat per a corregir-la. |
I, en primer lloc, no és dubtós que una mica de veritat hi ha en tot el que la naturalesa m'ensenya, doncs per «naturalesa», considerada en general, no entenc ara una altra cosa que Déu mateix, o l'ordre disposat per Déu en les coses creades, i per «la meva» naturalesa, en particular, no entenc una altra cosa que l'ordenat entrelligament que en mi guarden totes les coses que Déu m'ha atorgat. | I, en primer lloc, no és dubtós que una mica de veritat hi ha en tot el que la naturalesa m'ensenya, doncs per «naturalesa», considerada en general, no entenc ara una altra cosa que Déu mateix, o l'ordre disposat per Déu en les coses creades, i per «la meva» naturalesa, en particular, no entenc una altra cosa que l'ordenat entrelligament que en mi guarden totes les coses que Déu m'ha atorgat. | ||
Línia 22: | Línia 22: | ||
M'ensenya també la naturalesa, mitjançant aquestes sensacions de dolor, gana, set, etcètera, que jo no només estic en el meu cos com un pilot en el seu navili, sinó que estic tan íntimament unit i com a barrejat amb ell, que és com si forméssim una sola cosa. Doncs si això no fos així, no sentiria jo dolor quan el meu cos està ferit, doncs no sóc sinó una cosa que pensa, i percebria aquesta ferida amb el sol enteniment, com un pilot percep, per mitjà de la vista, que alguna cosa es trenca en la seva nau; i quan el meu cos necessita beure o menjar, ho entendria jo sense més, no avisant-me d'això sensacions confuses de gana i set. Doncs, en efecte, tals sentiments de gana, set, dolor, etcètera, no són sinó certes maneres confuses de pensar, nascuts d'aquesta unió i espècie de barreja de l'esperit amb el cos, i dependents d'ella. | M'ensenya també la naturalesa, mitjançant aquestes sensacions de dolor, gana, set, etcètera, que jo no només estic en el meu cos com un pilot en el seu navili, sinó que estic tan íntimament unit i com a barrejat amb ell, que és com si forméssim una sola cosa. Doncs si això no fos així, no sentiria jo dolor quan el meu cos està ferit, doncs no sóc sinó una cosa que pensa, i percebria aquesta ferida amb el sol enteniment, com un pilot percep, per mitjà de la vista, que alguna cosa es trenca en la seva nau; i quan el meu cos necessita beure o menjar, ho entendria jo sense més, no avisant-me d'això sensacions confuses de gana i set. Doncs, en efecte, tals sentiments de gana, set, dolor, etcètera, no són sinó certes maneres confuses de pensar, nascuts d'aquesta unió i espècie de barreja de l'esperit amb el cos, i dependents d'ella. | ||
− | A més d'això, la naturalesa m'ensenya que existeixen altres cossos entorn del meu, dels quals n'haig de perseguir alguns, i evitar-ne uns altres. I, certament, en virtut de sentir jo diferents espècies de colors, olors, sabors, sons, calor, duresa, etcètera, concloc amb raó que, en els cossos d'on procedeixen tals diverses percepcions dels sentits, existeixen les corresponents diversitats, encara que per ventura no hi hagi semblança entre aquestes i aquelles. Així mateix, per ser-me agradables algunes d'aquestes percepcions, i altres desagradables, infereixo amb certesa que el meu cos [o, per millor dir, jo mateix, en tant que estic compost de cos i ànima] pot rebre avantatges i inconvenients varis dels altres cossos que el circumden. | + | A més d'això, la naturalesa m'ensenya que existeixen altres cossos entorn del meu, dels quals n'haig de perseguir alguns, i evitar-ne uns altres. I, certament, en virtut de sentir jo diferents espècies de colors, olors, sabors, sons, calor, duresa, etcètera, concloc amb raó que, en els cossos d'on procedeixen tals diverses percepcions dels sentits, existeixen les corresponents diversitats, encara que per ventura no hi hagi semblança entre aquestes i aquelles. Així mateix, per a ser-me agradables algunes d'aquestes percepcions, i altres desagradables, infereixo amb certesa que el meu cos [o, per millor dir, jo mateix, en tant que estic compost de cos i ànima] pot rebre avantatges i inconvenients varis dels altres cossos que el circumden. |
{{Ref|Ref=''Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas'', Meditación sexta (trad. y notas de Vidal Peña, Alfaguara, Madrid 1977, p. 61-62 y 65- 68).|Títol=Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas|Cita=true}} | {{Ref|Ref=''Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas'', Meditación sexta (trad. y notas de Vidal Peña, Alfaguara, Madrid 1977, p. 61-62 y 65- 68).|Títol=Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas|Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} |
Revisió de 17:39, 22 set 2018
René Descartes: el coneixement de les coses externes
Només em queda per examinar si hi ha coses materials. I ja sé que pot haver-n'hi, almenys, quan se les considera com a objectes de la pura matemàtica, ja que de tal sort les concebo clarament i distintament. Doncs no és dubtós que Déu pugui produir totes les coses que sóc capaç de concebre amb distinció; i mai he jutjat que li fos impossible fer una cosa, tret que aquesta repugnés per complet a una concepció diferent. A més, la facultat d'imaginar que hi ha en mi, i que jo ús, segons veig per experiència, quan m'ocupo en la consideració de les coses materials, és capaç de convèncer-me de la seva existència; doncs quan considero atentament el que sigui la imaginació, trobo que no és sinó certa aplicació de la facultat cognoscitiva al cos que li està íntimament present, i que, per tant, existeix.
I per a manifestar això amb més claredat, advertiré primer la diferència que hi ha entre imaginació i la pura intel·lecció o concepció. Per exemple: quan imagino un triangle, no l'entenc només com a figura composta de tres línies, sinó que, a més, considero aquestes tres línies com a presents en mi, en virtut de la força interior del meu esperit: i a això, pròpiament, anomeno «imaginar». Si vull pensar en un quiliògon, entenc que és una figura de mil costats tan fàcilment com entenc que un triangle és una figura que consta de tres; però no puc imaginar els mil costats d'un quiliògon com faig amb els tres del triangle, ni, per dir-ho així, contemplar-los com a presents amb els ulls del meu esperit. I si bé, seguint l'hàbit que tinc d'usar sempre de la meva imaginació, quan penso en les coses corpòries, és cert que en concebre un quiliògon em represento confusament certa figura, és no obstant això evident que aquesta figura no és un quiliògon, ja que en res difereix de la qual em representaria si pensés en un miriàgon, o en qualsevol altra figura de molts costats, i no serveix de res per a descobrir les propietats per les quals el quiliògon difereix dels altres polígons. Mes si es tracta d'un pentàgon, és ben cert que puc entendre la seva figura, com la d'un quiliògon, sense recórrer a la imaginació; però també puc imaginar-la aplicant la força del meu esperit als seus cinc costats, i a un temps a l'espai o àrea que tanquen. Així conec clarament que necessito, per a imaginar, una peculiar tensió de l'ànim, de la qual no faig ús per a entendre o concebre; i aquesta peculiar tensió de l'ànim mostra clarament la diferència entre la imaginació i la pura intel·lecció o concepció.[...]
En primer lloc, ja que ja sé que totes les coses que concebo clarament i distintament poden ser produïdes per Déu tal com les concebo, en tinc prou amb poder concebre clarament i distintament una cosa sense una altra, per a estar segur que l'una és diferent de l'altra, ja que, almenys en virtut de l'omnipotència de Déu, poden donar-se separadament, i llavors ja no importa quina sigui la potència que produeixi aquesta separació, perquè em sigui forçós estimar-les com a diferents. Per tant, com sé de cert que existeixo, i, no obstant això, no adverteixo que convingui necessàriament a la meva naturalesa o essència una altra cosa que ser cosa pensant, concloc rectament que la meva essència consisteix només a ser una cosa que pensa, o una substància l'essència de la qual o naturalesa tota consisteix només a pensar. I encara que per ventura [o millor, amb tota seguretat, com diré de seguida] tinc un cos al que estic estretament unit, amb tot, ja que, d'una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que jo sóc només una cosa que pensa –i no extensa–, i, d'altra banda, tinc una idea diferent del cos, en tant que ell és només una cosa extensa –i no pensant–, és cert llavors que aquest jo [és a dir, la meva ànima, per la qual sóc el que sóc], és enterament diferent del meu cos, i que pot existir sense ell.
A més, trobada en mi certes facultats de pensar especials i diferents de mi, com les d'imaginar i sentir, sense les quals puc molt bé concebre'm per complet, clarament i distintament, però, en canvi, elles no poden concebre's sense mi, és a dir, sense una substància intel·ligent en la qual estan ínsitas. Doncs la noció que tenim d'aquestes facultats, o sigui [per a parlar en termes de l'escola], el seu concepte formal, inclou d'alguna manera la intel·lecció: per on concebo que les tals són diferents de mi; així com les figures, els moviments, i altres maneres o accidents dels cossos, són diferents dels cossos mateixos que els suporten.
També reconec que hi ha en mi altres facultats, com canviar de lloc, de postura, i altres semblants, que, com les precedents, tampoc poden concebre's sense alguna substància de la qual siguin connaturals, ni, per tant, poden existir sense ella; però és evident que tals facultats, si en veritat existeixen, han d'estar connaturalment inserides en una substància corpòria, o sigui, extensa, i no en una substància intel·ligent, ja que en el seu concepte clar i diferent està continguda d'alguna manera l'extensió, però no la intel·lecció. Hi ha, a més, en mi certa facultat passiva de sentir, és a dir, de rebre i reconèixer les idees de les coses sensibles; però aquesta facultat em seria inútil i cap ús podria fer d'ella, si no hi hagués, en mi, o en algun altre, una facultat activa, capaç de formar i produir aquestes idees. Ara bé: aquesta facultat activa no pot estar en mi mentre que jo no sóc més que una cosa que pensa, perquè no pressuposa el meu pensament, i a més aquelles idees se'm representen sovint sense que jo contribueixi de cap manera a això, i fins i tot a despit de la meva voluntat; per tant, ha d'estar necessàriament en una substància diferent de mi mateix, en la qual estigui continguda formalment o eminentment [com he observat més amunt] tota la realitat que està objectivament en les idees que aquesta facultat produeix. I aquesta substància serà, o bé un cos [és a dir, una naturalesa corpòria, en la qual està contingut formalment i efectivament tot el que està en les idees objectivament o per representació], o bé Déu mateix, o alguna altra criatura més noble que el cos, on estigui contingut eminentment això mateix.
Doncs bé: no sent Déu fal·laç, és del tot manifest que no m'envia aquestes idees immediatament per si mateix, ni tampoc per la mediació d'alguna criatura, en la qual la realitat d'aquestes idees no estigui continguda formalment, sinó només eminentment. Doncs, no havent-me donat cap facultat per a conèixer que això és així [sinó, per contra, una fortíssima inclinació a creure que les idees són enviades per les coses corpòries], malament s'entendria com pot no ser fal·laç, si en efecte aquestes idees fossin produïdes per altres causes diverses de les coses corpòries. I, per tant, ha de reconèixer-se que existeixen coses corpòries.
No obstant això, per ventura no siguin tal com les percebem per mitjà dels sentits, doncs aquesta manera de percebre és sovint fosc i confús; emperò, cal reconèixer, almenys, que totes les coses que entenc amb claredat i distinció, és a dir –parlant en general–, totes les coses que són objecte de la geometria especulativa, estan realment en els cossos. I pel que fa a les altres coses que, o bé són només particulars [per exemple, que el sol tingui tal grandària i tal figura], o bé són concebudes amb menor claredat i distinció [com la llum, el so, el dolor, i altres semblants], és veritat que, àdhuc sent molt dubtoses i incertes, amb tot això, crec poder concloure que posseeixo tots els mitjans per a conèixer-les amb certesa, suposat que Déu no és fal·laç, i que, per tant, no ha pogut ocórrer que existeixi alguna falsedat en les meves opinions sense que m'hagi estat atorgada alhora alguna facultat per a corregir-la.
I, en primer lloc, no és dubtós que una mica de veritat hi ha en tot el que la naturalesa m'ensenya, doncs per «naturalesa», considerada en general, no entenc ara una altra cosa que Déu mateix, o l'ordre disposat per Déu en les coses creades, i per «la meva» naturalesa, en particular, no entenc una altra cosa que l'ordenat entrelligament que en mi guarden totes les coses que Déu m'ha atorgat.
Doncs bé: el que aquesta naturalesa m'ensenya més expressament és que tinc un cos, que es troba indisposat quan sento dolor, i que necessita menjar o beure quan sento gana o set, etcètera. I, per tant, no haig de dubtar que hi ha en això una mica de veritat.
M'ensenya també la naturalesa, mitjançant aquestes sensacions de dolor, gana, set, etcètera, que jo no només estic en el meu cos com un pilot en el seu navili, sinó que estic tan íntimament unit i com a barrejat amb ell, que és com si forméssim una sola cosa. Doncs si això no fos així, no sentiria jo dolor quan el meu cos està ferit, doncs no sóc sinó una cosa que pensa, i percebria aquesta ferida amb el sol enteniment, com un pilot percep, per mitjà de la vista, que alguna cosa es trenca en la seva nau; i quan el meu cos necessita beure o menjar, ho entendria jo sense més, no avisant-me d'això sensacions confuses de gana i set. Doncs, en efecte, tals sentiments de gana, set, dolor, etcètera, no són sinó certes maneres confuses de pensar, nascuts d'aquesta unió i espècie de barreja de l'esperit amb el cos, i dependents d'ella.
A més d'això, la naturalesa m'ensenya que existeixen altres cossos entorn del meu, dels quals n'haig de perseguir alguns, i evitar-ne uns altres. I, certament, en virtut de sentir jo diferents espècies de colors, olors, sabors, sons, calor, duresa, etcètera, concloc amb raó que, en els cossos d'on procedeixen tals diverses percepcions dels sentits, existeixen les corresponents diversitats, encara que per ventura no hi hagi semblança entre aquestes i aquelles. Així mateix, per a ser-me agradables algunes d'aquestes percepcions, i altres desagradables, infereixo amb certesa que el meu cos [o, per millor dir, jo mateix, en tant que estic compost de cos i ànima] pot rebre avantatges i inconvenients varis dels altres cossos que el circumden.
Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas, Meditación sexta (trad. y notas de Vidal Peña, Alfaguara, Madrid 1977, p. 61-62 y 65- 68). |
Original en castellà
René Descartes: el conocimiento de las cosas externas
Sólo me queda por examinar si hay cosas materiales. Y ya sé que puede haberlas, al menos, en cuanto se las considera como objetos de la pura matemática, puesto que de tal suerte las concibo clara y distintamente. Pues no es dudoso que Dios pueda producir todas las cosas que soy capaz de concebir con distinción; y nunca he juzgado que le fuera imposible hacer una cosa, a no ser que ésta repugnase por completo a una concepción distinta. Además, la facultad de imaginar que hay en mí, y que yo uso, según veo por experiencia, cuando me ocupo en la consideración de las cosas materiales, es capaz de convencerme de su existencia; pues cuando considero atentamente lo que sea la imaginación, hallo que no es sino cierta aplicación de la facultad cognoscitiva al cuerpo que le está íntimamente presente, y que, por tanto, existe.
Y para manifestar esto con mayor claridad, advertiré primero la diferencia que hay entre imaginación y la pura intelección o concepción. Por ejemplo: cuando imagino un triángulo, no lo entiendo sólo como figura compuesta de tres líneas, sino que, además, considero esas tres líneas como presentes en mí, en virtud de la fuerza interior de mi espíritu: y a esto, propiamente, llamo «imaginar». Si quiero pensar en un quiliógono, entiendo que es una figura de mil lados tan fácilmente como entiendo que un triángulo es una figura que consta de tres; pero no puedo imaginar los mil lados de un quiliógono como hago con los tres del triángulo, ni, por decirlo así, contemplarlos como presentes con los ojos de mi espíritu. Y si bien, siguiendo el hábito que tengo de usar siempre de mi imaginación, cuando pienso en las cosas corpóreas, es cierto que al concebir un quiliógono me represento confusamente cierta figura, es sin embargo evidente que dicha figura no es un quiliógono, puesto que en nada difiere de la que me representaría si pensase en un miriágono, o en cualquier otra figura de muchos lados, y de nada sirve para descubrir las propiedades por las que el quiliógono difiere de los demás polígonos. Mas si se trata de un pentágono, es bien cierto que puedo entender su figura, como la de un quiliógono, sin recurrir a la imaginación; pero también puedo imaginarla aplicando la fuerza de mi espíritu a sus cinco lados, y a un tiempo al espacio o área que encierran. Así conozco claramente que necesito, para imaginar, una peculiar tensión del ánimo, de la que no hago uso para entender o concebir; y esa peculiar tensión del ánimo muestra claramente la diferencia entre la imaginación y la pura intelección o concepción.[...].
En primer lugar, puesto que ya sé que todas las cosas que concibo clara y distintamente pueden ser producidas por Dios tal y como las concibo, me basta con poder concebir clara y distintamente una cosa sin otra, para estar seguro de que la una es diferente de la otra, ya que, al menos en virtud de la omnipotencia de Dios, pueden darse separadamente, y entonces ya no importa cuál sea la potencia que produzca esa separación, para que me sea forzoso estimarlas como diferentes. Por lo tanto, como sé de cierto que existo, y, sin embargo, no advierto que convenga necesariamente a mi naturaleza o esencia otra cosa que ser cosa pensante, concluyo rectamente que mi esencia consiste sólo en ser una cosa que piensa, o una substancia cuya esencia o naturaleza toda consiste sólo en pensar. Y aunque acaso [o mejor, con toda seguridad, como diré enseguida] tengo un cuerpo al que estoy estrechamente unido, con todo, puesto que, por una parte, tengo una idea clara y distinta de mí mismo, en cuanto que yo soy sólo una cosa que piensa –y no extensa–, y, por otra parte, tengo una idea distinta del cuerpo, en cuanto que él es sólo una cosa extensa –y no pensante–, es cierto entonces que ese yo [es decir, mi alma, por la cual soy lo que soy], es enteramente distinto de mi cuerpo, y que puede existir sin él.
Además, encuentro en mí ciertas facultades de pensar especiales y distintas de mí, como las de imaginar y sentir, sin las cuales puedo muy bien concebirme por completo, clara y distintamente, pero, en cambio, ellas no pueden concebirse sin mí, es decir, sin una substancia inteligente en la que están ínsitas. Pues la noción que tenemos de dichas facultades, o sea [para hablar en términos de la escuela], su concepto formal, incluye de algún modo la intelección: por donde concibo que las tales son distintas de mí; así como las figuras, los movimientos, y demás modos o accidentes de los cuerpos, son distintos de los cuerpos mismos que los soportan.
También reconozco haber en mí otras facultades, como cambiar de sitio, de postura, y otras semejantes, que, como las precedentes, tampoco pueden concebirse sin alguna substancia en la que estén ínsitas, ni, por consiguiente, pueden existir sin ella; pero es evidente que tales facultades, si en verdad existen, deben estar ínsitas en una substancia corpórea, o sea, extensa, y no en una substancia inteligente, puesto que en su concepto claro y distinto está contenida de algún modo la extensión, pero no la intelección. Hay, además, en mí cierta facultad pasiva de sentir, esto es, de recibir y reconocer las ideas de las cosas sensibles; pero esa facultad me sería inútil y ningún uso podría hacer de ella, si no hubiese, en mí, o en algún otro, una facultad activa, capaz de formar y producir dichas ideas. Ahora bien: esta facultad activa no puede estar en mí en tanto que yo no soy más que una cosa que piensa, pues no presupone mi pensamiento, y además aquellas ideas se me representan a menudo sin que yo contribuya en modo alguno a ello, y hasta a despecho de mi voluntad; por lo tanto, debe estar necesariamente en una substancia distinta de mí mismo, en la cual esté contenida formal o eminentemente [como he observado más arriba] toda la realidad que está objetivamente en las ideas que dicha facultad produce. Y esa substancia será, o bien un cuerpo [es decir, una naturaleza corpórea, en la que está contenido formal y efectivamente todo lo que está en las ideas objetivamente o por representación], o bien Dios mismo, o alguna otra criatura más noble que el cuerpo, en donde esté contenido eminentemente eso mismo.
Pues bien: no siendo Dios falaz, es del todo manifiesto que no me envía esas ideas inmediatamente por sí mismo, ni tampoco por la mediación de alguna criatura, en la cual la realidad de dichas ideas no esté contenida formalmente, sino sólo eminentemente. Pues, no habiéndome dado ninguna facultad para conocer que eso es así [sino, por el contrario, una fortísima inclinación a creer que las ideas son enviadas por las cosas corpóreas], mal se entendería cómo puede no se falaz, si en efecto esas ideas fuesen producidas por otras causas diversas de las cosas corpóreas. Y, por lo tanto, debe reconocerse que existen cosas corpóreas.
Sin embargo, acaso no sean tal y como las percibimos por medio de los sentidos, pues este modo de percibir es a menudo oscuro y confuso; empero, hay que reconocer, al menos, que todas las cosas que entiendo con claridad y distinción, es decir –hablando en general–, todas las cosas que son objeto de la geometría especulativa, están realmente en los cuerpos. Y por lo que atañe a las demás cosas que, o bien son sólo particulares [por ejemplo, que el sol tenga tal tamaño y tal figura], o bien son concebidas con menor claridad y distinción [como la luz, el sonido, el dolor, y otras semejantes], es verdad que, aun siendo muy dudosas e inciertas, con todo eso, creo poder concluir que poseo todos los medios para conocerlas con certeza, supuesto que Dios no es falaz, y que, por consiguiente, no ha podido ocurrir que exista alguna falsedad en mis opiniones sin que me haya sido otorgada a la vez alguna facultad para corregirla.
Y, en primer lugar, no es dudoso que algo de verdad hay en todo lo que la naturaleza me enseña, pues por «naturaleza», considerada en general, no entiendo ahora otra cosa que Dios mismo, o el orden dispuesto por Dios en las cosas creadas, y por «mi» naturaleza, en particular, no entiendo otra cosa que la ordenada trabazón que en mí guardan todas las cosas que Dios me ha otorgado.
Pues bien: lo que esa naturaleza me enseña más expresamente es que tengo un cuerpo, que se halla indispuesto cuando siento dolor, y que necesita comer o beber cuando siento hambre o sed, etcétera. Y, por tanto, no debo dudar de que hay en ello algo de verdad.
Me enseña también la naturaleza, mediante esas sensaciones de dolor, hambre, sed, etcétera, que yo no sólo estoy en mi cuerpo como un piloto en su navío, sino que estoy tan íntimamente unido y como mezclado con él, que es como si formásemos una sola cosa. Pues si ello no fuera así, no sentiría yo dolor cuando mi cuerpo está herido, pues no soy sino una cosa que piensa, y percibiría esa herida con el solo entendimiento, como un piloto percibe, por medio de la vista, que algo se rompe en su nave; y cuando mi cuerpo necesita beber o comer, lo entendería yo sin más, no avisándome de ello sensaciones confusas de hambre y sed. Pues, en efecto, tales sentimientos de hambre, sed, dolor, etcétera, no son sino ciertos modos confusos de pensar, nacidos de esa unión y especie de mezcla del espíritu con el cuerpo, y dependientes de ella.
Además de esto, la naturaleza me enseña que existen otros cuerpos en torno al mío, de los que debo perseguir algunos, y evitar otros. Y, ciertamente, en virtud de sentir yo diferentes especies de colores, olores, sabores, sonidos, calor, dureza, etcétera, concluyo con razón que, en los cuerpos de donde proceden tales diversas percepciones de los sentidos, existen las correspondientes diversidades, aunque acaso no haya semejanza entre éstas y aquéllas. Asimismo, por serme agradables algunas de esas percepciones, y otras desagradables, infiero con certeza que mi cuerpo [o, por mejor decir, yo mismo, en cuanto que estoy compuesto de cuerpo y alma] puede recibir ventajas e inconvenientes varios de los demás cuerpos que lo circundan.