Diferència entre revisions de la pàgina «Leibniz: l'optimisme»
De Wikisofia
(adding es) |
|||
(Una revisió intermèdia per un altre usuari que no es mostra) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
− | {{ | + | {{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Leibniz: l'optimisme|Idioma=Español}} |
− | |||
− | |||
− | + | Cal reconèixer en principi, del fet que hi hagi alguna cosa més aviat que no-res, que hi ha, en les coses possibles o en la possibilitat mateixa, és a dir, en l'essència, una certa exigència d'existir, o bé per així dir, una pretensió d'existència, en una paraula, que l'essència tendeix per si mateixa a l'existència. D'on se segueix encara que tots els possibles, és a dir tot allò que expressa una essència o una realitat possible, tendeixen amb igual dret a l'existència, en proporció a la quantitat d'essència o de realitat, és a dir, del grau de perfecció que impliquen. Perquè la perfecció no és més que la quantitat d'essència. | |
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | Cal reconèixer en principi, del fet que | ||
Per això, es comprèn de la manera més evident que, entre la infinitat de combinacions i de sèries possibles, la que existeix és aquella per la qual pot existir un màxim d'essència o de possibilitat. Sempre hi ha, en les coses, un principi de determinació que cal deduir de la consideració d'un màxim i d'un mínim, a saber, que s'aconsegueixi el màxim efecte amb una mínima despesa. [...] | Per això, es comprèn de la manera més evident que, entre la infinitat de combinacions i de sèries possibles, la que existeix és aquella per la qual pot existir un màxim d'essència o de possibilitat. Sempre hi ha, en les coses, un principi de determinació que cal deduir de la consideració d'un màxim i d'un mínim, a saber, que s'aconsegueixi el màxim efecte amb una mínima despesa. [...] |
Revisió de 09:41, 19 set 2018
Cal reconèixer en principi, del fet que hi hagi alguna cosa més aviat que no-res, que hi ha, en les coses possibles o en la possibilitat mateixa, és a dir, en l'essència, una certa exigència d'existir, o bé per així dir, una pretensió d'existència, en una paraula, que l'essència tendeix per si mateixa a l'existència. D'on se segueix encara que tots els possibles, és a dir tot allò que expressa una essència o una realitat possible, tendeixen amb igual dret a l'existència, en proporció a la quantitat d'essència o de realitat, és a dir, del grau de perfecció que impliquen. Perquè la perfecció no és més que la quantitat d'essència.
Per això, es comprèn de la manera més evident que, entre la infinitat de combinacions i de sèries possibles, la que existeix és aquella per la qual pot existir un màxim d'essència o de possibilitat. Sempre hi ha, en les coses, un principi de determinació que cal deduir de la consideració d'un màxim i d'un mínim, a saber, que s'aconsegueixi el màxim efecte amb una mínima despesa. [...]
D'aquí que pugui comprendre's amb admiració com, en la formació original de les coses, Déu aplica una espècie de matemàtica divina o de mecanisme metafísic, i com intervé la determinació del màxim. Així en geometria, entre tots els angles, l'angle determinat és l'angle recte. Així un líquid abocat dins d'un altre heterogeni, adquireix la forma que té el màxim de capacitat, a saber, la forma esfèrica. Així, encara, i sobretot en mecànica ordinària, de l'acció de molts cossos greus concurrents resulta el moviment pel qual al cap i a l'últim s'aconsegueix la major pendent. I així com tots els possibles tenen igual dret a existir, en proporció a la seva realitat, així tots els pesos tenen també igual dret a la caiguda, en proporció a la seva gravetat; i així com es produeix el moviment pel qual s'assenyala el màxim de caiguda dels cossos, així també el món que arriba a ser és aquell que realitza el màxim de possibles.
De la production originelle des choses prise à sa racine, Vrin, París, p. 84-85. |
Original en castellà
el optimismo
Es preciso reconocer en principio, del hecho que exista algo más bien que nada, que hay, en las cosas posibles o en la posibilidad misma, es decir, en la esencia, una cierta exigencia de existir, o bien por así decir, una pretensión de existencia, en una palabra, que la esencia tiende por sí misma a la existencia. De donde se sigue todavía que todos los posibles, es decir todo aquello que expresa una esencia o una realidad posible, tienden con igual derecho a la existencia, en proporción a la cantidad de esencia o de realidad, es decir, del grado de perfección que implican. Porque la perfección no es más que la cantidad de esencia.
Por ello, se comprende de la manera más evidente que, entre la infinidad de combinaciones y de series posibles, la que existe es aquella por la que puede existir un máximo de esencia o de posibilidad. Siempre hay, en las cosas, un principio de determinación que hay que deducir de la consideración de un máximo y de un mínimo, a saber, que se logre el máximo efecto con un mínimo gasto. [...]
De aquí que pueda comprenderse con admiración cómo, en la formación original de las cosas, Dios aplica una especie de matemática divina o de mecanismo metafísico, y cómo interviene la determinación del máximo. Así en geometría, entre todos los ángulos, el ángulo determinado es el ángulo recto. Así un líquido vertido dentro de otro heterogéneo, adquiere la forma que tiene el máximo de capacidad, a saber, la forma esférica. Así, todavía, y sobre todo en mecánica ordinaria, de la acción de muchos cuerpos graves concurrentes resulta el movimiento por el que a fin de cuentas se consigue la mayor pendiente. Y así como todos los posibles tienen igual derecho a existir, en proporción a su realidad, así todos los pesos tienen también igual derecho a la caída, en proporción a su gravedad; y así como se produce el movimiento por el que se señala el máximo de caída de los cuerpos, así también el mundo que llega a ser es aquel que realiza el máximo de posibles.