Autor:Sèneca



Filòsof estoic i escriptor llatí. Va néixer a Còrdova, encara que va viure a Roma en les corts imperials de Calígula i Claudio. Va ser preceptor i, més tard, conseller de Neró, qui li va obligar a suïcidar-se en acusar-lo d'haver conspirat en contra seva. A Roma va tenir com a mestres al neopitagòric Sotió i als estoics Atal i Papiri.

És un dels representants del corrent de l'estoïcisme tardà de l'època imperial romana, encara que en la seva filosofia hi ha un fort component neopitagòric, neoplatònic i religiós. No obstant això, i malgrat l'absència d'autèntica novetat en els plantejaments teòrics, l'obra de Sèneca és reconeguda com una de les més representatives de l'ètica estoica. Però, com en tota l'ètica estoica, el seu fonament es troba en les concepcions físiques que, alhora, són de tipus teològic: el cosmos és una gran unitat penetrada pel pneuma diví que li atorga unitat, de manera que tots els éssers formem un gran cos. D'aquí deriva la necessitat de ple respecte a tots els éssers vius. D'altra banda, la física és concebuda com la font de coneixement capaç d'eliminar els temors irracionals que dominen a l'home, ja que la causa d'aquests és la ignorància que la física combat.

Lucio Anneo Sèneca

Concep la filosofia com un consol i com un mitjà per a aconseguir la plenitud del bon viure, és a dir, com a aspiració a la felicitat, caracteritzada per la pau, la consecució de la virtut i la tranquil·litat de l'esperit. En aquest sentit segueix les directrius fonamentals de l'ideal del savi pròpies de l'estoïcisme, com la necessitat d'aconseguir l'apatia, la resignació davant l'esdevenir marcat pel destí i la providència, l'autodomini i la recerca de la veritat en un mateix.

Tres de les característiques més específiques del pensament de Sèneca són:

1. el fet de destacar la voluntat com a facultat ben diferenciada de l'enteniment;
2. la insistència en el caràcter consubstancialment pecador de l'home i
3. la seva ferma oposició a l'esclavitud i la seva afirmació de la plena igualtat de tots els homes: l'única noblesa és la que procedeix de l'esperit i que pot forjar-se cada home.

Així, la filosofia és entesa com una activitat eminentment pràctic-moral més que especulativa. D'aquesta manera, per a Sèneca, les discrepàncies teòriques passen a segon pla, ja que el fonamental és la consecució de la consolació davant els mals de l'existència.

El fet que Sèneca desenvolupés l'estoïcisme en una direcció religiosa no panteista, que accentuava l'espiritualitat de Déu, que insistia en la necessitat de la clemència, així com la seva afirmació segons la qual tots els homes són germans, ja que procedeixen d'un origen comú, va crear la llegenda d'un Sèneca cristià, i fins i tot es va arribar a parlar d'una hipotètica correspondència entre ell i sant Pau, que s'ha demostrat realment inexistent, encara que encara l'esmentava sant Agustí. Però l'orientació de Sèneca no va en el sentit de considerar la comunió celestial dels fidels, sinó que la unitat dels homes que ell propugna és fonamentalment terrenal. Per això, concep l'ètica estoica des de la perspectiva de la necessitat de participar activament en la vida social i política.

• Bibliografia:Obres de Sèneca

• Bibliografia:Bibliografia sobre l'estoïcisme