Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Pensament»

De Wikisofia

m (bot: - pensar l'és de + pensar ho és de)
 
Línia 2: Línia 2:
 
<small>(del llatí ''pensés'', derivat de ''pendere'', pesar)</small>
 
<small>(del llatí ''pensés'', derivat de ''pendere'', pesar)</small>
  
En sentit ampli, tot fenomen [[mental|mental]] ([[Recurs:cita Descartes 7|veg. citació]]). En un sentit filosòfic més restringit i precís, l'activitat pròpia de l'[[enteniment|enteniment]], que pot considerar-se activa, en oposició de la [[sensació|sensació]], que pot considerar-se passiva. En [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], pensar és l'activitat del ''nous'', o [[enteniment|enteniment]], part superior de l'ànima, que aprehèn l'[[intel·ligible|intel·ligible]] en el [[sensible|sensible]] ([[Recurs:Aristòtil: ànima i ment|veg. citació]]). [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] identifica el pensament amb «substància pensant», igual com identifica la matèria amb la «substància extensa»; el pensament és l'atribut o propietat principal de la primera, i  l'[[extensió|extensió]] ho és de la segona. [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] distingeix entre «pensar» i «conèixer»; coneixem si apliquem conceptes a dades sensibles, mentre que pensem quan els conceptes no corresponen a res de sensible; conèixer és activitat de l'enteniment i pensar l'és de la [[raó|raó]]; el límit del coneixement és l'experiència, el de la raó només el [[principi de no contradicció|principi de no contradicció]]; i sobre l'activitat intel·lectual en general observa que «els pensaments sense continguts són buits; les intuïcions sense conceptes són cegues» ([[Recurs:Kant: sensibilitat i enteniment 2|veg. text]]).
+
En sentit ampli, tot fenomen [[mental|mental]] ([[Recurs:cita Descartes 7|veg. citació]]). En un sentit filosòfic més restringit i precís, l'activitat pròpia de l'[[enteniment|enteniment]], que pot considerar-se activa, en oposició de la [[sensació|sensació]], que pot considerar-se passiva. En [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], pensar és l'activitat del ''nous'', o [[enteniment|enteniment]], part superior de l'ànima, que aprehèn l'[[intel·ligible|intel·ligible]] en el [[sensible|sensible]] ([[Recurs:Aristòtil: ànima i ment|veg. citació]]). [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] identifica el pensament amb «substància pensant», igual com identifica la matèria amb la «substància extensa»; el pensament és l'atribut o propietat principal de la primera, i  l'[[extensió|extensió]] ho és de la segona. [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] distingeix entre «pensar» i «conèixer»; coneixem si apliquem conceptes a dades sensibles, mentre que pensem quan els conceptes no corresponen a res de sensible; conèixer és activitat de l'enteniment i pensar ho és de la [[raó|raó]]; el límit del coneixement és l'experiència, el de la raó només el [[principi de no contradicció|principi de no contradicció]]; i sobre l'activitat intel·lectual en general observa que «els pensaments sense continguts són buits; les intuïcions sense conceptes són cegues» ([[Recurs:Kant: sensibilitat i enteniment 2|veg. text]]).
  
 
Les investigacions [[psicologia|psicològiques]] actuals se centren en el pensament com a resolució de problemes, plantejament sostingut des del camp de la filosofia ja per [[Autor:Dewey, John|John Dewey]]. Les teories més destacables sobre aquest tema són la teoria associacionista del pensament, defensada per l'[[empirisme|empirisme]] britànic clàssic, des de [[Autor:Hobbes, Thomas|Hobbes]] a [[Autor:Mill,_John_Stuart|John Stuart Mill]], i pels psicòlegs que expliquen el pensament com un [[aprenentatge|aprenentatge]] per [[condicionament|condicionament]]; la teoria «gestàltica» del pensament, sostinguda pels psicòlegs de la [[Gestalt|''Gestalt'']], que consideren que el pensament és el resultat de la comprensió del conjunt de la situació, i l'[[epistemologia genètica|epistemologia genètica]] de [[Autor:Piaget, Jean|Piaget]], que explica el pensament com un desenvolupament evolutiu de la intel·ligència en un procés d'adaptació al medi ambient. El procés d'[[abstracció|abstracció]], clau per a entendre el fenomen psicològic del pensament, és un dels temes de més importància que investiga la psicologia empírica.
 
Les investigacions [[psicologia|psicològiques]] actuals se centren en el pensament com a resolució de problemes, plantejament sostingut des del camp de la filosofia ja per [[Autor:Dewey, John|John Dewey]]. Les teories més destacables sobre aquest tema són la teoria associacionista del pensament, defensada per l'[[empirisme|empirisme]] britànic clàssic, des de [[Autor:Hobbes, Thomas|Hobbes]] a [[Autor:Mill,_John_Stuart|John Stuart Mill]], i pels psicòlegs que expliquen el pensament com un [[aprenentatge|aprenentatge]] per [[condicionament|condicionament]]; la teoria «gestàltica» del pensament, sostinguda pels psicòlegs de la [[Gestalt|''Gestalt'']], que consideren que el pensament és el resultat de la comprensió del conjunt de la situació, i l'[[epistemologia genètica|epistemologia genètica]] de [[Autor:Piaget, Jean|Piaget]], que explica el pensament com un desenvolupament evolutiu de la intel·ligència en un procés d'adaptació al medi ambient. El procés d'[[abstracció|abstracció]], clau per a entendre el fenomen psicològic del pensament, és un dels temes de més importància que investiga la psicologia empírica.

Revisió de 16:41, 21 ago 2018

(del llatí pensés, derivat de pendere, pesar)

En sentit ampli, tot fenomen mental (veg. citació). En un sentit filosòfic més restringit i precís, l'activitat pròpia de l'enteniment, que pot considerar-se activa, en oposició de la sensació, que pot considerar-se passiva. En Aristòtil, pensar és l'activitat del nous, o enteniment, part superior de l'ànima, que aprehèn l'intel·ligible en el sensible (veg. citació). Descartes identifica el pensament amb «substància pensant», igual com identifica la matèria amb la «substància extensa»; el pensament és l'atribut o propietat principal de la primera, i l'extensió ho és de la segona. Kant distingeix entre «pensar» i «conèixer»; coneixem si apliquem conceptes a dades sensibles, mentre que pensem quan els conceptes no corresponen a res de sensible; conèixer és activitat de l'enteniment i pensar ho és de la raó; el límit del coneixement és l'experiència, el de la raó només el principi de no contradicció; i sobre l'activitat intel·lectual en general observa que «els pensaments sense continguts són buits; les intuïcions sense conceptes són cegues» (veg. text).

Les investigacions psicològiques actuals se centren en el pensament com a resolució de problemes, plantejament sostingut des del camp de la filosofia ja per John Dewey. Les teories més destacables sobre aquest tema són la teoria associacionista del pensament, defensada per l'empirisme britànic clàssic, des de Hobbes a John Stuart Mill, i pels psicòlegs que expliquen el pensament com un aprenentatge per condicionament; la teoria «gestàltica» del pensament, sostinguda pels psicòlegs de la Gestalt, que consideren que el pensament és el resultat de la comprensió del conjunt de la situació, i l'epistemologia genètica de Piaget, que explica el pensament com un desenvolupament evolutiu de la intel·ligència en un procés d'adaptació al medi ambient. El procés d'abstracció, clau per a entendre el fenomen psicològic del pensament, és un dels temes de més importància que investiga la psicologia empírica.

Les formes de pensament bàsiques que preveu la lògica tradicional són el concepte, l'enunciat i el raonament.

Vegeu també: coneixement, teoria del coneixement.