Recurs:Mosterín: naturalesa i convenció

La reflexió filosòfica i científica va ser en els seus orígens una reflexió sobre la naturalesa -physis-, una physiologia, com la caracteritzarien els pensadors posteriors. La naturalesa –la physis– abasta tots aquells objectes (astres, vents, pluges, peixos...) i aspectes de l'Univers que no depenen de la nostra voluntat o el nostre acord, objectes i aspectes que ens és donat descobrir, però sobre els quals no tenim res que dir o convenir, ja que són el que són per si mateixos i amb independència de les nostres convencions.

Els pensadors grecs de la segona meitat del segle V aC es van adonar que la nostra vida no només es veu afectada per la naturalesa, sinó també per totes les convencions -nomoi- de la societat en què vivim. Les convencions depenen de la nostra voluntat i el nostre acord, manquen d'existència natural. La contraposició entre physis –naturalesa– i nómos –convenció– es va convertir en el centre de totes les discussions i a la base de la primera il·lustració que registra la nostra història.

Les discussions giraven entorn de la qüestió de quins aspectes de la vida social i cultural són els que diem que són per naturalesa -physei- i quins uns altres ho són per convenció -nómo-. En aquestes discussions alguns pensadors, com Plató, adoptaven una posició fortament anticonvencionalista, mentre que uns altres, com els anomenats sofistes, solien optar pel convencionalisme.

Les propietats d'un objecte poden ser naturals o convencionals. Una vaca sagrada és vaca per naturalesa i sagrada per convenció. El calb que ens presideix és calb per naturalesa i presideix per convenció. La paraula francesa /wi/, oui, és monosíl·laba per naturalesa, i significa sí per convenció. Còrsega és una illa per naturalesa i és francesa per convenció.

Les relacions entre objectes poden ser també tant naturals com convencionals. El fill està en una relació natural de parentiu amb la seva mare i en una relació convencional de parentiu amb la seva sogra.

El territori peninsular espanyol està unit al portuguès per naturalesa i separat per convenció, mentre que està separat per naturalesa de les illes Canàries, a les quals, no obstant això, està unit per convenció.

En la realitat es donen també necessitats, possibilitats i impossibilitats tant naturals com convencionals. Per naturalesa és impossible que una dona tingui més de 500 fills (perquè només té 400 òvuls), mentre que és possible que un home els tingui (doncs disposa de molts milions d'espermatozoides).

Per naturalesa és impossible ser alhora garsa i hipopòtam, mentre que és possible ser simultàniament mamífer i hipopòtam. Per convenció no és possible tenir alhora la nacionalitat espanyola i francesa, encara que sí que és possible tenir simultàniament l'espanyola i la xilena. Per convenció és impossible casar-se amb més d'una dona a Espanya, però és possible fer-ho en l'Aràbia Saudita. I entre les moltes necessitats a què un està sotmès es troben les necessitats naturals de respirar mentre es viu i de morir algun dia i les necessitats convencionals de pagar els impostos i de fer el servei militar. Les lleis de la ciència registren necessitats naturals, mentre que les lleis de l'Estat registren necessitats convencionals.

Una obligació és una necessitat convencional. Una permissió és una possibilitat convencional. Una prohibició és una impossibilitat convencional. I totes aquestes modalitats convencionals –les obligacions, les permissions i les prohibicions– constitueixen les normes. Una norma és una obligació o una permissió o una prohibició.

Les normes mai apareixen aïllades. D'antuvi, tota norma implica ja altres normes. Així, la norma que és obligatori fer alguna cosa implica la norma que està permès fer-la. I una norma pot també contradir a unes altres. Així, la norma que està permès fer alguna cosa contradiu a la norma que està prohibit fer-la. Precisament les relacions d'implicació i contradicció entre normes constitueixen el tema de la lògica deòntica, que és una branca de la lògica modal, la lògica de les modalitats convencionals.

Les normes estan sempre integrades en sistemes de normes anomenats codis normatius. El mínim que es pot exigir d'un codi normatiu és que sigui coherent, és a dir, que no impliqui normes que es contradiguin entre si. Però l'exigència de coherència deixa el contingut del codi indeterminat. Aquest contingut s'articula en normes, en les normes que són vàlides respecte a aquest codi.

El primer que cal subratllar és que les normes no són vàlides o invàlides en si mateixes, sinó només respecte d'un codi normatiu determinat. Consegüentment, els enunciats que expressen normes tampoc són veritables o falsos en si mateixos, sinó només amb referència a un codi normatiu determinat. Per això les preguntes normatives manquen de sentit, tret que estiguin relativitzades o referides a un codi.

Està permès tocar la pilota amb la mà? Depèn. Respecte al codi normatiu del bàsquet, sí, però en el futbol, no. Està permès tocar la pilota amb el peu? Depèn. En el futbol està permès, però en el bàsquet està prohibit.

Algú podria preguntar: Deixem-nos de codis relatius. En si mateix, en el fons, de veritat, està prohibit o permès tocar la pilota amb el peu (o amb la mà)? Tinc dret a fer-ho o no? La pregunta no té sentit. Està prohibit o permès, segons el joc al que estiguem jugant. Les prohibicions, permissions i obligacions són relatives al joc o codi. Segons el codi de la circulació anglès és obligatori circular per l'esquerra. Segons el francès, és obligatori circular per la dreta. L'obligació o prohibició de circular en un sentit o en un altre depèn del codi de circulació al que ens referim.

Està permès deduir una fórmula a a partir de la seva doble negació, ¬¬a? En la lògica clàssica, sí; en la intuïcionista, no. Però, amb independència de lògiques particulars, en si mateix, està permès o no? La pregunta manca de sentit. Què significa /wi/? En francès significa sí; en anglès, nosaltres. Però en si mateix, amb independència del francès, de l'anglès i de tota una altra llengua, què significa /wi/? Evidentment, la pregunta no té sentit. Amb quantes dones em puc casar, amb quantes dones tinc dret a casar-me, amb quantes dones m'està permès casar-me? Amb cap, segons els austers codis normatius dels càtars i anabaptistes. Amb una o cap, segons els codis matrimonials de tradició cristià-occidental. Obligatòriament amb una, segons les normes dictades per Octavianus Augustus a Roma a principis de la nostra era. Amb tantes com pugui alimentar, fins a quatre, segons el codi islàmic. Amb un nombre de dones proporcional al de les meves vaques, segons el codi masai, etc. Algú pot preguntar: amb independència d'aquests i molts altres codis històrics o imaginables, en si mateix i des d'un punt de vista absolut, amb quantes dones pot casar-se un home? La pregunta manca de sentit.

La validesa d'una norma és sempre relativa a un cert codi, joc o institució. Cal reconèixer el relativisme insuperable de les normes. I el mateix ocorre amb les propietats i relacions convencionals. L'arribada a la pubertat és l'adquisició d'una propietat natural, però l'arribada a la majoria d'edat consisteix en l'adquisició d'una propietat convencional. Per això el Parlament pot alterar per decret l'edat a la qual els joves aconsegueixen la majoria d'edat, però no pot decidir amb quina edat els infants arriben a la pubertat. I un tractat o acord entre dos Estats pot alterar la frontera política entre tots dos, que és convencional, però no la costa que separa una illa del mar, que és natural. Per això té sentit preguntar per la pubertat o la costa amb independència dels codis normatius, però manca de sentit preguntar per les fronteres o la majoria d'edat sense referència a aquests.

Grandes temas de la filosofía actual, Aula Abierta Salvat, nº 56, Salvat, Barcelona 1981, p. 20-23.

---

Original en castellà

La reflexión filosófica y científica fue en sus orígenes una reflexión sobre la naturaleza -physis-, una physiologia, como la caracterizarían los pensadores posteriores. La naturaleza –la physis– abarca todos aquellos objetos (astros, vientos, lluvias, peces...) y aspectos del Universo que no dependen de nuestra voluntad o nuestro acuerdo, objetos y aspectos que nos es dado descubrir, pero sobre los que no tenemos nada que decir o convenir, pues son lo que son de por sí y con independencia de nuestras convenciones.

Los pensadores griegos de la segunda mitad del siglo V. a. de C. se dieron cuenta de que nuestra vida no sólo se ve afectada por la naturaleza, sino también por todas las convenciones -nomoi- de la sociedad en que vivimos. Las convenciones dependen de nuestra voluntad y nuestro acuerdo, carecen de existencia natural. La contraposición entre physis –naturaleza– y nómos –convención– se convirtió en el centro de todas las discusiones y en la base de la primera ilustración que registra nuestra historia.

Las discusiones giraban en torno a la cuestión de qué aspectos de la vida social y cultural son los que decimos que son por naturaleza -physei- y cuáles otros lo son por convención -nómo-. En estas discusiones algunos pensadores, como Platón, adoptaban una posición fuertemente anticonvencionalista, mientras que otros, como los llamados sofistas, solían optar por el convencionalismo.

Las propiedades de un objeto pueden ser naturales o convencionales. Una vaca sagrada es vaca por naturaleza y sagrada por convención. El calvo que nos preside es calvo por naturaleza y preside por convención. La palabra francesa /wi/, oui, es monosílaba por naturaleza, y significa sí por convención. Córcega es una isla por naturaleza y es francesa por convención.

Las relaciones entre objetos pueden ser también tanto naturales como convencionales. El hijo está en una relación natural de parentesco con su madre y en una relación convencional de parentesco con su suegra.

El territorio peninsular español está unido al portugués por naturaleza y separado por convención, mientras que está separado por naturaleza de las islas Canarias, a las que, sin embargo, está unido por convención.

En la realidad se dan también necesidades, posibilidades e imposibilidades tanto naturales como convencionales. Por naturaleza es imposible que una mujer tenga más de 500 hijos (pues sólo tiene 400 óvulos), mientras que es posible que un hombre los tenga (pues dispone de muchos millones de espermatozoides).

Por naturaleza es imposible ser a la vez urraca e hipopótamo, mientras que es posible ser simultáneamente mamífero e hipopótamo. Por convención no es posible tener a la vez la nacionalidad española y francesa, aunque sí es posible tener simultáneamente la española y la chilena. Por convención es imposible casarse con más de una mujer en España, pero es posible hacerlo en la Arabia Saudita. Y entre las muchas necesidades a que uno está sometido se encuentran las necesidades naturales de respirar mientras se vive y de morir algún día y las necesidades convencionales de pagar los impuestos y de hacer el servicio militar. Las leyes de la ciencia registran necesidades naturales, mientras que las leyes del Estado registran necesidades convencionales.

Una obligación es una necesidad convencional. Una permisión es una posibilidad convencional. Una prohibición es una imposibilidad convencional. Y todas esas modalidades convencionales –las obligaciones, las permisiones y las prohibiciones– constituyen las normas. Una norma es una obligación o una permisión o una prohibición.

Las normas nunca aparecen aisladas. Por lo pronto, toda norma implica ya otras normas. Así, la norma de que es obligatorio hacer algo implica la norma de que está permitido hacerlo. Y una norma puede también contradecir a otras. Así, la norma de que está permitido hacer algo contradice a la norma de que está prohibido hacerlo. Precisamente las relaciones de implicación y contradicción entre normas constituyen el tema de la lógica deóntica, que es una rama de la lógica modal, la lógica de las modalidades convencionales.

Las normas están siempre integradas en sistemas de normas llamados códigos normativos.Lo mínimo que se puede exigir de un código normativo es que sea coherente, es decir, que no implique normas que se contradigan entre sí. Pero la exigencia de coherencia deja el contenido del código indeterminado. Este contenido se articula en normas, en las normas que son válidas respecto a ese código.

Lo primero que hay que subrayar es que las normas no son válidas o inválidas en sí mismas, sino sólo respecto de un código normativo determinado. Consiguientemente, los enunciados que expresan normas tampoco son verdaderos o falsos en sí mismos, sino sólo con referencia a un código normativo determinado. Por eso las preguntas normativas carecen de sentido, a no ser que estén relativizadas o referidas a un código.

¿Está permitido tocar el balón con la mano? Depende. Respecto al código normativo del baloncesto, sí, pero en el fútbol, no. ¿Está permitido tocar el balón con el pie? Depende. En el fútbol está permitido, pero en el baloncesto está prohibido.

Alguien podría preguntar: Dejémonos de códigos relativos. En sí mismo, en el fondo, de verdad, ¿está prohibido o permitido tocar el balón con el pie (o con la mano)? ¿tengo derecho a hacerlo o no?La preguntacarece de sentido. Está prohibido o permitido, según el juego al que estemos jugando. Las prohibiciones, permisiones y obligaciones son relativas al juego o código. Según el código de la circulación inglés es obligatorio circular por la izquierda. Según el francés, es obligatorio circular por la derecha. La obligación o prohibición de circular en un sentido o en otro depende del código de circulación al que nos referimos.

¿Está permitido deducir una fórmula a a partir de su doble negación, ¬¬a? En la lógica clásica, sí; en la intuicionista, no. Pero, con independencia de lógicas particulares, en sí mismo, ¿está permitido o no? La pregunta carece de sentido. ¿Qué significa /wi/? En francés significa sí; en inglés, nosotros. Pero en sí mismo, con independencia del francés, del inglés y de toda otra lengua, ¿qué significa /wi/? Evidentemente, la pregunta no tiene sentido. ¿Con cuántas mujeres me puedo casar, con cuántas mujeres tengo derecho a casarme, con cuántas mujeres me está permitido casarme? Con ninguna, según los austeros códigos normativos de los cátaros y anabaptistas. Con una o ninguna, según los códigos matrimoniales de tradición cristiano-occidental. Obligatoriamente con una, según las normas dictadas por Octavianus Augustus en Roma a principios de nuestra era. Con tantas como pueda alimentar, hasta cuatro, según el código islámico. Con un número de mujeres proporcional al de mis vacas, según el código masai, etc. Alguien puede preguntar: con independencia de esos y otros muchos códigos históricos o imaginables, en sí mismo y desde un punto de vista absoluto, ¿con cuántas mujeres puede casarse un hombre? La pregunta carece de sentido.

La validez de una norma es siempre relativa a un cierto código, juego o institución. Hay que reconocer el relativismo insuperable de las normas. Y lo mismo ocurre con las propiedades y relaciones convencionales. La llegada a la pubertad es la adquisición de una propiedad natural, pero la llegada a la mayoría de edad consiste en la adquisición de una propiedad convencional. Por eso el Parlamento puede alterar por decreto la edad a la que los jóvenes alcanzan la mayoría de edad, pero no puede decidir con qué edad los infantes llegan a la pubertad. Y un tratado o acuerdo entre dos Estados puede alterar la frontera política entre ambos, que es convencional, pero no la costa que separa una isla del mar, que es natural. Por eso tiene sentido preguntar por la pubertad o la costa con independencia de los códigos normativos, pero carece de sentido preguntar por las fronteras o la mayoría de edad sin referencia a los mismos.