Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Descartes: el cogito i el món»

De Wikisofia

Línia 6: Línia 6:
 
No obstant això, he admès abans d'ara, com a coses molt certes i manifestes, moltes que més tard he reconegut ser dubtoses i incertes. Quins eren? La terra, el cel, els astres i totes les altres coses que percebia per mitjà dels sentits. Ara bé: què és el que concebia en elles com a clar i diferent? Res més, en veritat, sinó que les idees o pensaments d'aquestes coses es presentaven al meu esperit. I àdhuc ara no nego que aquestes idees estiguin en mi. Però hi havia, a més, una altra cosa que jo afirmava, i que pensava percebre molt clarament pel costum que tenia de creure-la, a saber: que hi havia fos de mi certes coses, de les quals procedien aquestes idees, i a les quals aquestes s'assemblaven per complet. I en això m'enganyava; o almenys, si és que el meu judici era veritable, no ho era en virtut d'un coneixement que jo tingués.
 
No obstant això, he admès abans d'ara, com a coses molt certes i manifestes, moltes que més tard he reconegut ser dubtoses i incertes. Quins eren? La terra, el cel, els astres i totes les altres coses que percebia per mitjà dels sentits. Ara bé: què és el que concebia en elles com a clar i diferent? Res més, en veritat, sinó que les idees o pensaments d'aquestes coses es presentaven al meu esperit. I àdhuc ara no nego que aquestes idees estiguin en mi. Però hi havia, a més, una altra cosa que jo afirmava, i que pensava percebre molt clarament pel costum que tenia de creure-la, a saber: que hi havia fos de mi certes coses, de les quals procedien aquestes idees, i a les quals aquestes s'assemblaven per complet. I en això m'enganyava; o almenys, si és que el meu judici era veritable, no ho era en virtut d'un coneixement que jo tingués.
  
Però quan considerava alguna cosa molt senzill i fàcil, tocante a l'aritmètica i la geometria, com, per exemple, que dos més tres són cinc, o coses semblants, no les concebia amb claredat suficient per a assegurar que eren veritables? I si més tard he pensat que coses tals podien posar-se en dubte, no ha estat per una altra raó sinó ocórrer-se'm que per ventura Déu hagués pogut donar-me una naturalesa tal, que jo m'enganyés fins a en les coses que em semblen més manifestes. Doncs bé, sempre que es presenta al meu pensament aquesta opinió, anteriorment concebuda, sobre la suprema potència de Déu, em veig forçat a reconèixer que li és molt fàcil, si vol, obrar de manera que jo m'enganyi àdhuc en les coses que crec conèixer amb grandíssima evidència; i, per contra, sempre que objecció en les coses que crec concebre molt clarament, em persuadeixen fins al punt que prorrumpo en paraules com aquestes: enganyi'm qui pugui, que el que mai podrà serà fer que jo no sigui res, mentre jo estigui pensant que sóc alguna cosa, ni que alguna vegada sigui cert que jo no hagi estat mai, sent veritat que ara sóc, ni que dos més tres siguin alguna cosa diferent de cinc, ni altres coses semblants, que veig clarament no poder ser d'una altra manera que com les concebo.
+
Però quan considerava alguna cosa molt senzilla i fàcil, referent a l'aritmètica i la geometria, com, per exemple, que dos més tres són cinc, o coses semblants, no les concebia amb claredat suficient per a assegurar que eren veritables? I si més tard he pensat que coses tals podien posar-se en dubte, no ha estat per una altra raó sinó ocórrer-se'm que per ventura Déu hagués pogut donar-me una naturalesa tal, que jo m'enganyés fins a en les coses que em semblen més manifestes. Doncs bé, sempre que es presenta al meu pensament aquesta opinió, anteriorment concebuda, sobre la suprema potència de Déu, em veig forçat a reconèixer que li és molt fàcil, si vol, obrar de manera que jo m'enganyi àdhuc en les coses que crec conèixer amb grandíssima evidència; i, per contra, sempre que objecció en les coses que crec concebre molt clarament, em persuadeixen fins al punt que prorrompo en paraules com aquestes: enganyi'm qui pugui, que el que mai podrà serà fer que jo no sigui res, mentre jo estigui pensant que sóc alguna cosa, ni que alguna vegada sigui cert que jo no hagi estat mai, sent veritat que ara sóc, ni que dos més tres siguin alguna cosa diferent de cinc, ni altres coses semblants, que veig clarament no poder ser d'una altra manera que com les concebo.
  
 
Certament, suposat que no tinc cap raó per a creure que hi hagi algun Déu enganyador, i que no he considerat encara cap de les quals proven que hi ha un Déu, els motius de dubte que només depenen d'aquesta opinió són molt lleugers i, per dir-ho així, metafísics. Mes a fi de poder suprimir-los del tot, haig d'examinar si hi ha Déu, així que se'm presenti l'ocasió, i, si resulta haver-n'hi, també he d'examinar si pot ser enganyador; doncs, sense conèixer aquestes dues veritats, no veig com he de poder aconseguir certesa de cap cosa. I per a tenir ocasió d'esbrinar tot això sense alterar l'ordre de meditació que m'he proposat, que és passar per graus de les nocions que trobi primer en el meu esperit a les quals pugui trobar després, haig de dividir aquí tots els meus pensaments en certs gèneres, i considerar en quins d'aquests gèneres hi ha, pròpiament, veritat o error.
 
Certament, suposat que no tinc cap raó per a creure que hi hagi algun Déu enganyador, i que no he considerat encara cap de les quals proven que hi ha un Déu, els motius de dubte que només depenen d'aquesta opinió són molt lleugers i, per dir-ho així, metafísics. Mes a fi de poder suprimir-los del tot, haig d'examinar si hi ha Déu, així que se'm presenti l'ocasió, i, si resulta haver-n'hi, també he d'examinar si pot ser enganyador; doncs, sense conèixer aquestes dues veritats, no veig com he de poder aconseguir certesa de cap cosa. I per a tenir ocasió d'esbrinar tot això sense alterar l'ordre de meditació que m'he proposat, que és passar per graus de les nocions que trobi primer en el meu esperit a les quals pugui trobar després, haig de dividir aquí tots els meus pensaments en certs gèneres, i considerar en quins d'aquests gèneres hi ha, pròpiament, veritat o error.

Revisió del 15:49, 16 jul 2018

Tancaré ara els ulls, em taparé les oïdes, suspendré els meus sentits; fins a esborraré del meu pensament tota imatge de les coses corpòries, o, almenys, com això és gairebé impossible, les reputaré vanes i falses; d'aquesta manera, en col·loqui només amb mi i examinant els meus adentros, procuraré anar coneixent-me millor i fer-me més familiar a mi propi. Sóc una cosa que pensa, és a dir, que dubta, afirma, nega, coneix unes poques coses, ignora moltes altres, estima, odia, vol, no vol, i que també imagina i sent, doncs, com he observat més amunt, encara que el que sento i imagino per ventura no sigui res fora de mi i en si mateix, amb tot estic segur que aquestes maneres de pensar resideixen i es troben en mi, sens dubte. I amb el poc que acabo de dir, crec haver enumerat tot el que sé de cert, o, almenys, tot el que he advertit saber fins aquí.

Consideraré ara amb major circumspecció si no podré trobar en mi altres coneixements dels quals encara no m'hagi advertit. Sé amb certesa que sóc una cosa que pensa; però no sé també el que es requereix per a estar cert d'alguna cosa? En aquest el meu primer coneixement, no hi ha res més que una percepció clara i distinta del que conec, la qual no bastaria a assegurar-me de la seva veritat si fos possible que una cosa concebuda tan clara i distintament resultés falsa. I per això em sembla poder establir des d'ara, com a regla general, que són veritables totes les coses que concebem molt clara i distintament.

No obstant això, he admès abans d'ara, com a coses molt certes i manifestes, moltes que més tard he reconegut ser dubtoses i incertes. Quins eren? La terra, el cel, els astres i totes les altres coses que percebia per mitjà dels sentits. Ara bé: què és el que concebia en elles com a clar i diferent? Res més, en veritat, sinó que les idees o pensaments d'aquestes coses es presentaven al meu esperit. I àdhuc ara no nego que aquestes idees estiguin en mi. Però hi havia, a més, una altra cosa que jo afirmava, i que pensava percebre molt clarament pel costum que tenia de creure-la, a saber: que hi havia fos de mi certes coses, de les quals procedien aquestes idees, i a les quals aquestes s'assemblaven per complet. I en això m'enganyava; o almenys, si és que el meu judici era veritable, no ho era en virtut d'un coneixement que jo tingués.

Però quan considerava alguna cosa molt senzilla i fàcil, referent a l'aritmètica i la geometria, com, per exemple, que dos més tres són cinc, o coses semblants, no les concebia amb claredat suficient per a assegurar que eren veritables? I si més tard he pensat que coses tals podien posar-se en dubte, no ha estat per una altra raó sinó ocórrer-se'm que per ventura Déu hagués pogut donar-me una naturalesa tal, que jo m'enganyés fins a en les coses que em semblen més manifestes. Doncs bé, sempre que es presenta al meu pensament aquesta opinió, anteriorment concebuda, sobre la suprema potència de Déu, em veig forçat a reconèixer que li és molt fàcil, si vol, obrar de manera que jo m'enganyi àdhuc en les coses que crec conèixer amb grandíssima evidència; i, per contra, sempre que objecció en les coses que crec concebre molt clarament, em persuadeixen fins al punt que prorrompo en paraules com aquestes: enganyi'm qui pugui, que el que mai podrà serà fer que jo no sigui res, mentre jo estigui pensant que sóc alguna cosa, ni que alguna vegada sigui cert que jo no hagi estat mai, sent veritat que ara sóc, ni que dos més tres siguin alguna cosa diferent de cinc, ni altres coses semblants, que veig clarament no poder ser d'una altra manera que com les concebo.

Certament, suposat que no tinc cap raó per a creure que hi hagi algun Déu enganyador, i que no he considerat encara cap de les quals proven que hi ha un Déu, els motius de dubte que només depenen d'aquesta opinió són molt lleugers i, per dir-ho així, metafísics. Mes a fi de poder suprimir-los del tot, haig d'examinar si hi ha Déu, així que se'm presenti l'ocasió, i, si resulta haver-n'hi, també he d'examinar si pot ser enganyador; doncs, sense conèixer aquestes dues veritats, no veig com he de poder aconseguir certesa de cap cosa. I per a tenir ocasió d'esbrinar tot això sense alterar l'ordre de meditació que m'he proposat, que és passar per graus de les nocions que trobi primer en el meu esperit a les quals pugui trobar després, haig de dividir aquí tots els meus pensaments en certs gèneres, i considerar en quins d'aquests gèneres hi ha, pròpiament, veritat o error.

D'entre els meus pensaments, uns són com a imatges de coses, i a aquests solos convé amb propietat el nom d'«idea», com quan vull, temo, afirmo o nego; doncs, si bé concebo llavors alguna cosa de la qual tracta l'acció del meu esperit, afegeixo així mateix alguna cosa, mitjançant aquesta acció, a la idea que tinc d'aquella cosa; i d'aquest gènere de pensaments, uns són anomenats voluntats o afeccions, i altres judicis.

Doncs bé, raó per la qual toca a les idees, si se les considera només en si mateixes, sense relació a cap altra cosa, no poden ser anomenades amb propietat falses; doncs imagini jo una cabra o una quimera, tan veritat és que imagino la una com l'altra.

No és tampoc de témer que pugui trobar-se falsedat en les afeccions o voluntats; perquè encara que jo pugui desitjar coses dolentes, o que mai hagin existit, no és menys cert per això que jo les desitjo.

Per tant, només en els judicis haig de tenir molta cura de no errar. Ara bé, el principal i més freqüent error que pot trobar-se en ells consisteix a jutjar que les idees que estan en mi són semblants o conformes a coses que estan fora de mi, perquè si considerés les idees només com a certs modes del meu pensament, sense pretendre referir-les a alguna cosa exterior, amb prou feines podrien donar-me ocasió d'errar.

Doncs bé, d'aquestes idees, unes em semblen nascudes amb mi, altres estranyes i vingudes de fora, i altres fetes i inventades per mi mateix.

Però se m'ofereix encara una altra via per a esbrinar si, entre les coses les idees de les quals tinc en mi, hi ha algunes que existeixen fora de mi. És a saber: si tals idees es prenen només en tant que són certes maneres de pensar, no reconec entre elles cap diferència o desigualtat, i totes semblen procedir de mi d'una mateixa manera; però, en considerar-les com a imatges que representen unes una cosa i altres una altra, llavors és evident que són molt diferents unes d'unes altres. En efecte, les que em representen substàncies són sens dubte una mica més, i contenen (per dir-ho així) més realitat objectiva, és a dir, participen per representació de més graus de ser o perfecció, que aquelles que em representen només maneres o accidents. I més encara: la idea per la qual concebo un Déu suprem, etern, infinit, immutable, omniscient i creador universal de totes les coses que estan fora d'ell, aquesta idea –dic– certament té en si més realitat objectiva que les que em representen substàncies finites.

Ara bé, és cosa manifesta, en virtut de la llum natural. que ha d'haver-hi almenys tanta realitat en la causa eficient i total com en el seu efecte: doncs d'on pot treure l'efecte la seva realitat, si no és de la causa? I com podria aquesta causa comunicar-la-hi, si no la tingués ella mateixa?

I d'aquí se segueix, no només que el no-res no podria produir cap cosa, sinó que el més perfecte, és a dir, la qual cosa conté més realitat, no pot provenir del menys perfecte. I aquesta veritat no és només clara i evident en aquells efectes dotats d'aquesta realitat que els filòsofs anomenen actual o formal, sinó també en les idees, on només es considera la realitat que anomenen objectiva.

Doncs bé, perquè una idea contingui tal realitat objectiva més aviat que tal altra, ha d'haver-la rebut, sens dubte, d'alguna causa, en la qual hi hagi tanta realitat formal, almenys, quanta realitat objectiva conté la idea. Doncs si suposem que en la idea hi ha alguna cosa que no es troba en la seva causa, haurà d'haver-ho rebut del no-res; mes, per imperfecte que sigui la manera de ser segons el qual una cosa està objectivament o per representació en l'enteniment, mitjançant la seva idea, no pot amb tot dir-se que aquesta manera de ser no sigui res, ni, per tant, que aquesta idea prengui el seu origen del no-res. Tampoc haig de suposar que, sent només objectiva la realitat considerada en aquestes idees, no sigui necessari que la mateixa realitat aquest formalment en les causes d'elles, ni creure que n'hi ha prou que estigui objectivament en aquestes causes; doncs, així com la manera objectiva de ser competeix a les idees per la seva pròpia naturalesa, així també la manera formal de ser competeix a les causes d'aquestes idees (o almenys, a les primeres i principals) per la seva pròpia naturalesa. I encara que pugui ocórrer que d'una idea neixi una altra idea, aquest procés no pot ser infinit, sinó que cal arribar finalment a una idea primera, la causa de la qual sigui com un arquetip, en el qual estigui formal i efectivament continguda tota la realitat o perfecció que en aquesta idea està només de manera objectiva o per representació. De manera que la llum natural em fa saber amb certesa que les idees són en mi com a quadres o imatges, que poden amb facilitat ser còpies defectuoses de les coses, però que en cap cas poden contenir res major o més perfecte que aquestes.

I com més llarga i atentament examino tot l'anterior, tant més clarament i distintament conec que és veritat. Mes, fet i fet, quina conclusió obtindré de tot això? Aquesta, a saber: que, si la realitat objectiva d'alguna de les meves idees és tal, que jo pugui saber amb claredat que aquesta realitat no està en mi formalment ni eminentment (i, per tant, que jo no puc ser causa de tal idea), se segueix llavors necessàriament d'això que no estic solament al món, i que existeix una altra cosa, que és causa d'aquesta idea; si, per contra, no trobo en mi una idea així, llavors mancaré d'arguments que puguin donar-me certesa de l'existència d'alguna cosa que no sigui jo, doncs els he examinat tots amb summa diligència, i fins ara no he pogut trobar cap altre.

Meditaciones metafísicas, III. (Edición de Vidal Peña, Alfaguara, Madrid 1977, p. 31-37.)

Original en castellà

Cerraré ahora los ojos, me taparé los oídos, suspenderé mis sentidos; hasta borraré de mi pensamiento toda imagen de las cosas corpóreas, o, al menos, como eso es casi imposible, las reputaré vanas y falsas; de este modo, en coloquio sólo conmigo y examinando mis adentros, procuraré ir conociéndome mejor y hacerme más familiar a mí propio. Soy una cosa que piensa, es decir, que duda, afirma, niega, conoce unas pocas cosas, ignora otras muchas, ama, odia, quiere, no quiere, y que también imagina y siente, pues, como he observado más arriba, aunque lo que siento e imagino acaso no sea nada fuera de mí y en sí mismo, con todo estoy seguro de que esos modos de pensar residen y se hallan en mí, sin duda. Y con lo poco que acabo de decir, creo haber enumerado todo lo que sé de cierto, o, al menos, todo lo que he advertido saber hasta aquí.

Consideraré ahora con mayor circunspección si no podré hallar en mí otros conocimientos de los que aún no me haya apercibido. Sé con certeza que soy una cosa que piensa; pero ¿no sé también lo que se requiere para estar cierto de algo? En ese mi primer conocimiento, no hay nada más que una percepción clara y distinta de lo que conozco, la cual no bastaría a asegurarme de su verdad si fuese posible que una cosa concebida tan clara y distintamente resultase falsa. Y por ello me parece poder establecer desde ahora, como regla general, que son verdaderas todas las cosas que concebimos muy clara y distintamente.

Sin embargo, he admitido antes de ahora, como cosas muy ciertas y manifiestas, muchas que más tarde he reconocido ser dudosas e inciertas. ¿Cuáles eran? La tierra, el cielo, los astros y todas las demás cosas que percibía por medio de los sentidos. Ahora bien: ¿qué es lo que concebía en ellas como claro y distinto? Nada más, en verdad, sino que las ideas o pensamientos de esas cosas se presentaban a mi espíritu. Y aun ahora no niego que esas ideas estén en mí. Pero había, además, otra cosa que yo afirmaba, y que pensaba percibir muy claramente por la costumbre que tenía de creerla, a saber: que había fuera de mí ciertas cosas, de las que procedían esas ideas, y a las que éstas se asemejaban por completo. Y en eso me engañaba; o al menos, si es que mi juicio era verdadero, no lo era en virtud de un conocimiento que yo tuviera.

Pero cuando consideraba algo muy sencillo y fácil, tocante a la aritmética y la geometría, como, por ejemplo, que dos más tres son cinco, o cosas semejantes, ¿no las concebía con claridad suficiente para asegurar que eran verdaderas? Y si más tarde he pensado que cosas tales podían ponerse en duda, no ha sido por otra razón sino ocurrírseme que acaso Dios hubiera podido darme una naturaleza tal, que yo me engañase hasta en las cosas que me parecen más manifiestas. Pues bien, siempre que se presenta a mi pensamiento esa opinión, anteriormente concebida, acerca de la suprema potencia de Dios, me veo forzado a reconocer que le es muy fácil, si quiere, obrar de manera que yo me engañe aun en las cosas que creo conocer con grandísima evidencia; y, por el contrario, siempre que reparo en las cosas que creo concebir muy claramente, me persuaden hasta el punto de que prorrumpo en palabras como éstas: engáñeme quien pueda, que lo que nunca podrá será hacer que yo no sea nada, mientras yo esté pensando que soy algo, ni que alguna vez sea cierto que yo no haya sido nunca, siendo verdad que ahora soy, ni que dos más tres sean algo distinto de cinco, ni otras cosas semejantes, que veo claramente no poder ser de otro modo que como las concibo.

Ciertamente, supuesto que no tengo razón alguna para creer que haya algún Dios engañador, y que no he considerado aún ninguna de las que prueban que hay un Dios, los motivos de duda que sólo dependen de dicha opinión son muy ligeros y, por así decirlo, metafísicos. Mas a fin de poder suprimirlos del todo, debo examinar si hay Dios, en cuanto se me presente la ocasión, y, si resulta haberlo, debo también examinar si puede ser engañador; pues, sin conocer esas dos verdades, no veo cómo voy a poder alcanzar certeza de cosa alguna. Y para tener ocasión de averiguar todo eso sin alterar el orden de meditación que me he propuesto, que es pasar por grados de las nociones que encuentre primero en mi espíritu a las que pueda hallar después, tengo que dividir aquí todos mis pensamientos en ciertos géneros, y considerar en cuáles de estos géneros hay, propiamente, verdad o error.

De entre mis pensamientos, unos son como imágenes de cosas, y a éstos solos conviene con propiedad el nombre de «idea», como cuando quiero, temo, afirmo o niego; pues, si bien concibo entonces alguna cosa de la que trata la acción de mi espíritu, añado asimismo algo, mediante esa acción, a la idea que tengo de aquella cosa; y de este género de pensamientos, unos son llamados voluntades o afecciones, y otros juicios.

Pues bien, por lo que toca a las ideas, si se las considera sólo en sí mismas, sin relación a ninguna otra cosa, no pueden ser llamadas con propiedad falsas; pues imagine yo una cabra o una quimera, tan verdad es que imagino la una como la otra.

No es tampoco de temer que pueda hallarse falsedad en las afecciones o voluntades; pues aunque yo pueda desear cosas malas, o que nunca hayan existido, no es menos cierto por ello que yo las deseo.

Por tanto, sólo en los juicios debo tener mucho cuidado de no errar. Ahora bien, el principal y más frecuente error que puede encontrarse en ellos consiste en juzgar que las ideas que están en mí son semejantes o conformes a cosas que están fuera de mí, pues si considerase las ideas sólo como ciertos modos de mi pensamiento, sin pretender referirlas a alguna cosa exterior, apenas podrían darme ocasión de errar.

Pues bien, de esas ideas, unas me parecen nacidas conmigo, otras extrañas y venidas de fuera, y otras hechas e inventadas por mí mismo.

Mas se me ofrece aún otra vía para averiguar si, entre las cosas cuyas ideas tengo en mí, hay algunas que existen fuera de mí. Es a saber: si tales ideas se toman sólo en cuanto que son ciertas maneras de pensar, no reconozco entre ellas diferencias o desigualdad alguna, y todas parecen proceder de mí de un mismo modo; pero, al considerarlas como imágenes que representan unas una cosa y otras otra, entonces es evidente que son muy distintas unas de otras. En efecto, las que me representan substancias son sin duda algo más, y contienen (por así decirlo) más realidad objetiva, es decir, participan por representación de más grados de ser o perfección, que aquellas que me representan sólo modos o accidentes. Y más aún: la idea por la que concibo un Dios supremo, eterno, infinito, inmutable, omnisciente y creador universal de todas las cosas que están fuera de él, esa idea –digo– ciertamente tiene en sí más realidad objetiva que las que me representan substancias finitas.

Ahora bien, es cosa manifiesta, en virtud de la luz natural. que debe haber por lo menos tanta realidad en la causa eficiente y total como en su efecto: pues ¿de dónde puede sacar el efecto su realidad, si no es de la causa? ¿Y cómo podría esa causa comunicársela, si no la tuviera ella misma?

Y de ahí se sigue, no sólo que la nada no podría producir cosa alguna, sino que lo más perfecto, es decir, lo que contiene más realidad, no puede provenir de lo menos perfecto. Y esta verdad no es sólo clara y evidente en aquellos efectos dotados de esa realidad que los filósofos llaman actual o formal, sino también en las ideas, donde sólo se considera la realidad que llaman objetiva.

Pues bien, para que una idea contenga tal realidad objetiva más bien que tal otra, debe haberla recibido, sin duda, de alguna causa, en la cual haya tanta realidad formal, por lo menos, cuanta realidad objetiva contiene la idea. Pues si suponemos que en la idea hay algo que no se encuentra en su causa, tendrá que haberlo recibido de la nada; mas, por imperfecto que sea el modo de ser según el cual una cosa está objetivamente o por representación en el entendimiento, mediante su idea, no puede con todo decirse que ese modo de ser no sea nada, ni, por consiguiente, que esa idea tome su origen de la nada. Tampoco debo suponer que, siendo sólo objetiva la realidad considerada en esas ideas, no sea necesario que la misma realidad este formalmente en las causas de ellas, ni creer que basta con que esté objetivamente en dichas causas; pues, así como el modo objetivo de ser compete a las ideas por su propia naturaleza, así también el modo formal de ser compete a las causas de esas ideas (o por lo menos, a las primeras y principales) por su propia naturaleza. Y aunque pueda ocurrir que de una idea nazca otra idea, ese proceso no puede ser infinito, sino que hay que llegar finalmente a una idea primera, cuya causa sea como un arquetipo, en el que esté formal y efectivamente contenida toda la realidad o perfección que en esa idea está sólo de modo objetivo o por representación. De manera que la luz natural me hace saber con certeza que las ideas son en mí como cuadros o imágenes, que pueden con facilidad ser copias defectuosas de las cosas, pero que en ningún caso pueden contener nada mayor o más perfecto que éstas.

Y cuanto más larga y atentamente examino todo lo anterior, tanto más clara y distintamente conozco que es verdad. Mas, a la postre, ¿qué conclusión obtendré de todo ello? Esta, a saber: que, si la realidad objetiva de alguna de mis ideas es tal, que yo pueda saber con claridad que esa realidad no está en mí formal ni eminentemente (y, por consiguiente, que yo no puedo ser causa de tal idea), se sigue entonces necesariamente de ello que no estoy solo en el mundo, y que existe otra cosa, que es causa de esa idea; si, por el contrario, no hallo en mí una idea así, entonces careceré de argumentos que puedan darme certeza de la existencia de algo que no sea yo, pues los he examinado todos con suma diligencia, y hasta ahora no he podido encontrar ningún otro.