Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Personalitat»

De Wikisofia

m (bot: - sí mateix, + si mateix,)
 
(5 revisions intermèdies per un altre usuari que no es mostra)
Línia 10: Línia 10:
 
Les primeres teories es denominen constitucionalistes, perquè es basen en la relació que s'estableix entre la constitució física de les persones i les característiques psicològiques. La primera d'elles històricament, formulada per [[Autor:Hipòcrates de Cos|Hipòcrates]] i [[Autor:Galè, Claudi|Galè]], és la teoria dels quatre humors (sang, flegma, bilis i atrabilis), provinents dels quatre elements presocràtics (terra, aigua, aire i foc), que donaven fonament a quatre tipus de temperaments (sanguini, flegmàtic, colèric i malenconiós). Els tipus hipocràtics han estat vigents durant molt temps i ni la psicologia moderna els ha rebutjat. En l'època actual, Kretschmer i Sheldon han renovat les teories constitucionalistes adoptant, el primer d'ells, tres tipus morfològics: leptosomàtic, pícnic i atlètic, que s'associen a tres temperaments: esquizotímic, ciclotímic i baricinètic. Sheldon, al seu torn, distingeix tres components morfològics primaris: endomorfisme, mesomorfisme i ectomorfisme, que determinen el somatipus; a ells corresponen tres grups de característiques psicològiques centrades, respectivament, en la viscerotonia, la somatotonia i la cervellotonia.
 
Les primeres teories es denominen constitucionalistes, perquè es basen en la relació que s'estableix entre la constitució física de les persones i les característiques psicològiques. La primera d'elles històricament, formulada per [[Autor:Hipòcrates de Cos|Hipòcrates]] i [[Autor:Galè, Claudi|Galè]], és la teoria dels quatre humors (sang, flegma, bilis i atrabilis), provinents dels quatre elements presocràtics (terra, aigua, aire i foc), que donaven fonament a quatre tipus de temperaments (sanguini, flegmàtic, colèric i malenconiós). Els tipus hipocràtics han estat vigents durant molt temps i ni la psicologia moderna els ha rebutjat. En l'època actual, Kretschmer i Sheldon han renovat les teories constitucionalistes adoptant, el primer d'ells, tres tipus morfològics: leptosomàtic, pícnic i atlètic, que s'associen a tres temperaments: esquizotímic, ciclotímic i baricinètic. Sheldon, al seu torn, distingeix tres components morfològics primaris: endomorfisme, mesomorfisme i ectomorfisme, que determinen el somatipus; a ells corresponen tres grups de característiques psicològiques centrades, respectivament, en la viscerotonia, la somatotonia i la cervellotonia.
  
Les teories psicodinàmiques segueixen el model psicoanalític de [[Autor:Freud, Sigmund|Freud]], que d'alguna forma s'ha difós i universalitzat en tot l'àmbit cultural. Part de l'estructuració de la personalitat segons tres instàncies o nivells, [[jo, això i superjò|jo, superjò i això]], que suposen tres tipus o nivells de processos [[psique|psíquics]] que interaccionen entre si segons els principis i supòsits de la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]]. Aquesta estructuració tripartida recorda, i d'alguna manera es funda en ella, la divisió en tres de l'ànima en [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], a manera de tres principis vitals, dotats cadascun d'ells de la seva finalitat i la seva [[virtut|virtut]] pròpia. Tant els seguidors de la psicoanàlisi freudiana, com els seus crítics, han enriquit amb el temps l'aportació de Freud a la teoria de la personalitat. La seva filla, Anna Freud, afegeix els mecanismes de defensa del jo, i Erik Erikson destaca la importància de l'ambient social en la configuració de la personalitat. [[Autor:Adler, Alfred|Adler]] i [[Autor:Carl Gustav Jung|Jung]], deixebles primer de Freud, després psicòlegs independents, proposen les seves pròpies teories, basada la del primer en el concepte del «[[complex|complex]] d'inferioritat» i, la del segon, en el del «[[inconscient|inconscient]] col·lectiu»; Jung a més introdueix els termes introversió i extraversió i els tipus corresponents.  
+
Les teories psicodinàmiques segueixen el model psicoanalític de [[Autor:Freud, Sigmund|Freud]], que d'alguna forma s'ha difós i universalitzat en tot l'àmbit cultural. Part de l'estructuració de la personalitat segons tres instàncies o nivells, [[jo, això i superjò|jo, superjò i això]], que suposen tres tipus o nivells de processos [[psique|psíquics]] que interaccionen entre si segons els principis i supòsits de la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]]. Aquesta estructuració tripartida recorda, i d'alguna manera es funda en ella, la divisió en tres de l'ànima en [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], a manera de tres principis vitals, dotats cadascun d'ells de la seva finalitat i la seva [[virtut|virtut]] pròpia. Tant els seguidors de la psicoanàlisi freudiana, com els seus crítics, han enriquit amb el temps l'aportació de Freud a la teoria de la personalitat. La seva filla, Anna Freud, afegeix els mecanismes de defensa del jo, i Erik Erikson destaca la importància de l'ambient social en la configuració de la personalitat. [[Autor:Adler, Alfred|Adler]] i [[Autor:Carl Gustav Jung|Jung]], deixebles primer de Freud, després psicòlegs independents, proposen les seves pròpies teories, basada la del primer en el concepte del «[[complex|complex]] d'inferioritat» i, la del segon, en el de l'«[[inconscient|inconscient]] col·lectiu»; Jung a més introdueix els termes introversió i extraversió i els tipus corresponents.  
  
En el si de la psicologia experimental s'han desenvolupat, contra un suposat caràcter no científic de la psicoanàlisi i en la mateixa línia de crítica del [[conductisme|conductisme]] contra tota interiorització d'entitats psicològiques, diverses teories multifactorials de la personalitat o simplement «teories factorials de la personalitat». Parteixen del supòsit de l'anomenada «anàlisi factorial», segons el qual han de sotmetre's a experimentació totes les variables que poden explicar un fenomen psicològic. Pel mateix, postulen que també la personalitat humana està constituïda per múltiples factors, que es polaritzen entorn dels dos eixos d'extraversió/introversió. La teoria proposada per Cattell és una de les més conegudes. Segons Cattell, la personalitat es compon de trets psíquics (o factors), fins a 36, amb base biològica que determinen la conducta d'una persona, que resulta predictible, si es coneix la seva personalitat. Es divideixen en trets d'origen (estables) i trets de superfície (inestables), trets únics (propis) i trets comuns (no exclusius d'un individu). Tot tret es divideix al seu torn en altres trets de capacitat, temperament i dinàmic, i tot tret dinàmic es divideix en ''ergs ''([[instint|instints]]) i ''metaergs ''(interessos, [[actitud|actituds]] i [[sentiment|sentiments]]). Els instruments per mesurar els trets o els seus components són les anomenades dades L, Q i T. Dades L (de l'anglès ''Life records'') són les dades biogràfiques, aportats per un observador; les dades Q (de l'anglès ''questionary data'') representen l'autoavaluació de l'individu mitjançant qüestionaris; i dades T (de l'anglès ''test data''), dades objectives obtingudes de [[test|tests]]. El test 16 PF (test de Cattell) mesura tots aquests factors. Les teories factorials, aquesta i la d'H.J. Eysenck o de J.B. Guilford, es basen en mesuraments i anàlisis matemàtiques dels «factors» de personalitat mitjançant qüestionaris de personalitat; el problema que se suscita sobre aquest tema és si tals factors tenen veritable existència psíquica, o si són més aviat només [[constructe|constructes]] metodològics.
+
En el si de la psicologia experimental s'han desenvolupat, contra un suposat caràcter no científic de la psicoanàlisi i en la mateixa línia de crítica del [[conductisme|conductisme]] contra tota interiorització d'entitats psicològiques, diverses teories multifactorials de la personalitat o simplement «teories factorials de la personalitat». Parteixen del supòsit de l'anomenada «anàlisi factorial», segons el qual han de sotmetre's a experimentació totes les variables que poden explicar un fenomen psicològic. Pel mateix, postulen que també la personalitat humana està constituïda per múltiples factors, que es polaritzen entorn dels dos eixos d'extraversió/introversió. La teoria proposada per Cattell és una de les més conegudes. Segons Cattell, la personalitat es compon de trets psíquics (o factors), fins a 36, amb base biològica que determinen la conducta d'una persona, que resulta predictible, si es coneix la seva personalitat. Es divideixen en trets d'origen (estables) i trets de superfície (inestables), trets únics (propis) i trets comuns (no exclusius d'un individu). Tot tret es divideix al seu torn en altres trets de capacitat, temperament i dinàmic, i tot tret dinàmic es divideix en ''ergs ''([[instint|instints]]) i ''metaergs ''(interessos, [[actitud|actituds]] i [[sentiment|sentiments]]). Els instruments per a mesurar els trets o els seus components són les anomenades dades L, Q i T. Dades L (de l'anglès ''Life records'') són les dades biogràfiques, aportats per un observador; les dades Q (de l'anglès ''questionary data'') representen l'autoavaluació de l'individu mitjançant qüestionaris; i dades T (de l'anglès ''test data''), dades objectives obtingudes de [[test|tests]]. El test 16 PF (test de Cattell) mesura tots aquests factors. Les teories factorials, aquesta i la d'H.J. Eysenck o de J.B. Guilford, es basen en mesuraments i anàlisis matemàtiques dels «factors» de personalitat mitjançant qüestionaris de personalitat; el problema que se suscita sobre aquest tema és si tals factors tenen veritable existència psíquica, o si són més aviat només [[constructe|constructes]] metodològics.
  
Les aportacions d'Henry Murray i [[Autor:Allport, Gordon Willard|Gordon W. Allport]], tots dos psicòlegs americans crítics de Freud, però influïts per la psicoanàlisi, són importants. Murray, inventor del terme «personologia», que defineix com la ciència de les personalitats individuals com un tot, construeix una teoria de la [[motivació|motivació]] basada en els conceptes de «necessitat» (''need''), o impuls, substitutiu de les [[pulsió|pulsions]] de [[Autor:Freud, Sigmund|Freud]], i «pressió» (''presses''), estímul, o efecte de la situació sobre l'organisme; la combinació d'una necessitat i una pressió és un tema, això és, un episodi de la vida d'un individu: un individu actua perquè sent una necessitat que una situació externa pot accentuar encara més; la successió d'aquestes accions o temes configura la personalitat de l'individu, en forma de petjades mentals estables. Les necessitats les divideix Murray en «viscerogèniques» (primàries) i «psicogèniques» (secundàries). Per mesurar-les va crear el test projectiu d'apercepció temàtica (''Thematic Apperception Test '': TAT).
+
Les aportacions de Henry Murray i [[Autor:Allport, Gordon Willard|Gordon W. Allport]], tots dos psicòlegs americans crítics de Freud, però influïts per la psicoanàlisi, són importants. Murray, inventor del terme «personologia», que defineix com la ciència de les personalitats individuals com un tot, construeix una teoria de la [[motivació|motivació]] basada en els conceptes de «necessitat» (''need''), o impuls, substitutiu de les [[pulsió|pulsions]] de [[Autor:Freud, Sigmund|Freud]], i «pressió» (''presses''), estímul, o efecte de la situació sobre l'organisme; la combinació d'una necessitat i una pressió és un tema, és a dir, un episodi de la vida d'un individu: un individu actua perquè sent una necessitat que una situació externa pot accentuar encara més; la successió d'aquestes accions o temes configura la personalitat de l'individu, en forma de petjades mentals estables. Les necessitats les divideix Murray en «viscerogèniques» (primàries) i «psicogèniques» (secundàries). Per a mesurar-les va crear el test projectiu d'apercepció temàtica (''Thematic Apperception Test '': TAT).
  
G.W. Allport, deixeble de W. Stern, construeix la seva teoria de la personalitat entorn dels conceptes dels trets i l'autonomia funcional. Als trets anomena també «sistemes psicofísics», i són els factors o les variables que constitueixen la personalitat; són congènits o adquirits, comuns o individuals, i de la seva integració en un tot sorgeix el ''proprium'', part fonamental de la personalitat. L'autonomia funcional la defineix com un sistema de motius en els adults, que depèn de sistemes de motius anteriors, però que funciona independentment d'ells; les [[actitud|actituds]], els interessos i els [[sentiment|sentiments]] depenen d'ella. Per això Allport considera a la personalitat no com alguna cosa estable, sinó com alguna cosa dinàmic i en transformació.
+
G.W. Allport, deixeble de W. Stern, construeix la seva teoria de la personalitat entorn dels conceptes dels trets i l'autonomia funcional. Als trets anomena també «sistemes psicofísics», i són els factors o les variables que constitueixen la personalitat; són congènits o adquirits, comuns o individuals, i de la seva integració en un tot sorgeix el ''proprium'', part fonamental de la personalitat. L'autonomia funcional la defineix com un sistema de motius en els adults, que depèn de sistemes de motius anteriors, però que funciona independentment d'ells; les [[actitud|actituds]], els interessos i els [[sentiment|sentiments]] depenen d'ella. Per això Allport considera a la personalitat no com alguna cosa estable, sinó com alguna cosa dinàmica i en transformació.
  
 
Enllaços:
 
Enllaços:

Revisió de 22:13, 8 jul 2018

 (del llatí, persona, màscara teatral)

El que diferencia a una persona d'una altra, allò que l'home realment és, el si mateix, allò que distingeix a un individu de tots els altres i de «tota» la resta. Són moltes les definicions que, des de diverses teories, intenten expressar els trets essencials de la personalitat; totes són parcials i totes suposen perspectives diferents. La gairebé totalitat d'elles suposa, no obstant això, que en la personalitat entren dues classes de components que s'integren en un tot: els elements biològics (morfològics i fisiològics) i els psicològics (intel·lectuals, apetitius, afectius i morals), que es configuren d'una manera característica i exclusiva en cada individu i es manifesten en la seva conducta habitual.

Gordon Allport

Les teories de la personalitat van proliferar a partir dels anys trenta del segle XX; ja Gordon W. Allport, el gran teòric de la psicologia de la personalitat, es va referir, en el seu temps, a més de 50 maneres d'entendre la personalitat, que ell defineix com «l'organització dinàmica, a l'interior de l'individu, dels sistemes psicofísics (variables psicològiques) que determinen la seva peculiar adaptació a l'ambient», o com va dir posteriorment: «que determinen la seva conducta i pensament característics».

Les primeres teories es denominen constitucionalistes, perquè es basen en la relació que s'estableix entre la constitució física de les persones i les característiques psicològiques. La primera d'elles històricament, formulada per Hipòcrates i Galè, és la teoria dels quatre humors (sang, flegma, bilis i atrabilis), provinents dels quatre elements presocràtics (terra, aigua, aire i foc), que donaven fonament a quatre tipus de temperaments (sanguini, flegmàtic, colèric i malenconiós). Els tipus hipocràtics han estat vigents durant molt temps i ni la psicologia moderna els ha rebutjat. En l'època actual, Kretschmer i Sheldon han renovat les teories constitucionalistes adoptant, el primer d'ells, tres tipus morfològics: leptosomàtic, pícnic i atlètic, que s'associen a tres temperaments: esquizotímic, ciclotímic i baricinètic. Sheldon, al seu torn, distingeix tres components morfològics primaris: endomorfisme, mesomorfisme i ectomorfisme, que determinen el somatipus; a ells corresponen tres grups de característiques psicològiques centrades, respectivament, en la viscerotonia, la somatotonia i la cervellotonia.

Les teories psicodinàmiques segueixen el model psicoanalític de Freud, que d'alguna forma s'ha difós i universalitzat en tot l'àmbit cultural. Part de l'estructuració de la personalitat segons tres instàncies o nivells, jo, superjò i això, que suposen tres tipus o nivells de processos psíquics que interaccionen entre si segons els principis i supòsits de la psicoanàlisi. Aquesta estructuració tripartida recorda, i d'alguna manera es funda en ella, la divisió en tres de l'ànima en Plató i Aristòtil, a manera de tres principis vitals, dotats cadascun d'ells de la seva finalitat i la seva virtut pròpia. Tant els seguidors de la psicoanàlisi freudiana, com els seus crítics, han enriquit amb el temps l'aportació de Freud a la teoria de la personalitat. La seva filla, Anna Freud, afegeix els mecanismes de defensa del jo, i Erik Erikson destaca la importància de l'ambient social en la configuració de la personalitat. Adler i Jung, deixebles primer de Freud, després psicòlegs independents, proposen les seves pròpies teories, basada la del primer en el concepte del «complex d'inferioritat» i, la del segon, en el de l'«inconscient col·lectiu»; Jung a més introdueix els termes introversió i extraversió i els tipus corresponents.

En el si de la psicologia experimental s'han desenvolupat, contra un suposat caràcter no científic de la psicoanàlisi i en la mateixa línia de crítica del conductisme contra tota interiorització d'entitats psicològiques, diverses teories multifactorials de la personalitat o simplement «teories factorials de la personalitat». Parteixen del supòsit de l'anomenada «anàlisi factorial», segons el qual han de sotmetre's a experimentació totes les variables que poden explicar un fenomen psicològic. Pel mateix, postulen que també la personalitat humana està constituïda per múltiples factors, que es polaritzen entorn dels dos eixos d'extraversió/introversió. La teoria proposada per Cattell és una de les més conegudes. Segons Cattell, la personalitat es compon de trets psíquics (o factors), fins a 36, amb base biològica que determinen la conducta d'una persona, que resulta predictible, si es coneix la seva personalitat. Es divideixen en trets d'origen (estables) i trets de superfície (inestables), trets únics (propis) i trets comuns (no exclusius d'un individu). Tot tret es divideix al seu torn en altres trets de capacitat, temperament i dinàmic, i tot tret dinàmic es divideix en ergs (instints) i metaergs (interessos, actituds i sentiments). Els instruments per a mesurar els trets o els seus components són les anomenades dades L, Q i T. Dades L (de l'anglès Life records) són les dades biogràfiques, aportats per un observador; les dades Q (de l'anglès questionary data) representen l'autoavaluació de l'individu mitjançant qüestionaris; i dades T (de l'anglès test data), dades objectives obtingudes de tests. El test 16 PF (test de Cattell) mesura tots aquests factors. Les teories factorials, aquesta i la d'H.J. Eysenck o de J.B. Guilford, es basen en mesuraments i anàlisis matemàtiques dels «factors» de personalitat mitjançant qüestionaris de personalitat; el problema que se suscita sobre aquest tema és si tals factors tenen veritable existència psíquica, o si són més aviat només constructes metodològics.

Les aportacions de Henry Murray i Gordon W. Allport, tots dos psicòlegs americans crítics de Freud, però influïts per la psicoanàlisi, són importants. Murray, inventor del terme «personologia», que defineix com la ciència de les personalitats individuals com un tot, construeix una teoria de la motivació basada en els conceptes de «necessitat» (need), o impuls, substitutiu de les pulsions de Freud, i «pressió» (presses), estímul, o efecte de la situació sobre l'organisme; la combinació d'una necessitat i una pressió és un tema, és a dir, un episodi de la vida d'un individu: un individu actua perquè sent una necessitat que una situació externa pot accentuar encara més; la successió d'aquestes accions o temes configura la personalitat de l'individu, en forma de petjades mentals estables. Les necessitats les divideix Murray en «viscerogèniques» (primàries) i «psicogèniques» (secundàries). Per a mesurar-les va crear el test projectiu d'apercepció temàtica (Thematic Apperception Test : TAT).

G.W. Allport, deixeble de W. Stern, construeix la seva teoria de la personalitat entorn dels conceptes dels trets i l'autonomia funcional. Als trets anomena també «sistemes psicofísics», i són els factors o les variables que constitueixen la personalitat; són congènits o adquirits, comuns o individuals, i de la seva integració en un tot sorgeix el proprium, part fonamental de la personalitat. L'autonomia funcional la defineix com un sistema de motius en els adults, que depèn de sistemes de motius anteriors, però que funciona independentment d'ells; les actituds, els interessos i els sentiments depenen d'ella. Per això Allport considera a la personalitat no com alguna cosa estable, sinó com alguna cosa dinàmica i en transformació.

Enllaços:

Personality Theories