Diferència entre revisions de la pàgina «Postulats de la raó pràctica»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - " text]] )" a " text]])") |
|||
| (9 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
[[File:kant6.gif|thumb|I. Kant]] | [[File:kant6.gif|thumb|I. Kant]] | ||
| − | En la filosofia moral de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], en la [[Crítica de la raó pràctica|''Crítica de la raó pràctica'']], la llibertat, la immortalitat de l'ànima i l'existència de [[Déu|Déu]], | + | En la filosofia moral de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], en la [[Crítica de la raó pràctica|''Crítica de la raó pràctica'']], la llibertat, la immortalitat de l'ànima i l'existència de [[Déu|Déu]], en tant que exigides [[a priori |''a priori'']] per la raó humana, com [[condicions de possibilitat|condicionis de possibilitat]] de la [[llei moral|llei moral]] i del que aquesta prescriu ([[Recurs:Kant: coneixement teòric i coneixement pràctic|veg. text]]). Així com la [[raó teòrica |raó teòrica]] part del ''fet'' que existeix coneixement científic i indaga, en conseqüència, com és possible, així també, en la raó pràctica, part Kant del ''factum'', del fet, que l'home és moral i, en conseqüència, indaga les condicions de possibilitat d'aquest fet: són els «postulats» de la raó pràctica. <ref>Un postulat de la raó pràctica pura (entenent jo per tal una proposició teòrica, encara que com a tal no demostrable, si [en tant que] depèn inseparablement d'una llei pràctica que val absolutament ''a priori''. |
| − | ([[Recurs:cita Kant 2| | + | {{Ref|Ref=I. Kant, ''Crítica de la razón práctica'', Primera parte, l. 2, cap. 2, IV (Losada, Buenos Aires 1977, 4ª ed., p. 131).|Cita=true}}</ref> |
| + | ([[Recurs:cita Kant 2|veg. citació]]). | ||
| − | El primer d'ells és la [[llibertat|''llibertat'']]. D'ella ofereix dues nocions: com a ''independència'' de l'home respecte de la causalitat natural, o [[determinisme|determinisme]] de la naturalesa, per la qual l'home'' no està'' (definició negativa: voluntat no sotmesa a la naturalesa) obligat a ella, perquè en cas contrari no podria considerar-se [[responsabilitat|responsable]] del que fa, i com [[autonomia|''autonomia'']] de la voluntat de donar-se la llei (moral) a si mateix, o de ser la seva pròpia causalitat (definició positiva: naturalesa sotmesa a una voluntat), que és l'única classe de moralitat digna de l'home, en entendre de Kant. La llibertat és un postulat de la raó pràctica perquè coincideix amb la primera reflexió de la raó sobre la moralitat. Si l'home és moral, si la moralitat és, en conseqüència, «ben suprem» de l'home, la naturalesa d'aquest bé suprem que la voluntat mateixa s'imposa exigeix que en algun moment el bé suprem sigui també «ben complet», perfecte o consumat, | + | El primer d'ells és la [[llibertat|''llibertat'']]. D'ella ofereix dues nocions: com a ''independència'' de l'home respecte de la causalitat natural, o [[determinisme|determinisme]] de la naturalesa, per la qual l'home'' no està'' (definició negativa: voluntat no sotmesa a la naturalesa) obligat a ella, perquè en cas contrari no podria considerar-se [[responsabilitat|responsable]] del que fa, i com [[autonomia|''autonomia'']] de la voluntat de donar-se la llei (moral) a si mateix, o de ser la seva pròpia causalitat (definició positiva: naturalesa sotmesa a una voluntat), que és l'única classe de moralitat digna de l'home, en entendre de Kant. La llibertat és un postulat de la raó pràctica perquè coincideix amb la primera reflexió de la raó sobre la moralitat. Si l'home és moral, si la moralitat és, en conseqüència, «ben suprem» de l'home, la naturalesa d'aquest bé suprem que la voluntat mateixa s'imposa exigeix que en algun moment el bé suprem sigui també «ben complet», perfecte o consumat, és a dir, que l'home sigui efectivament virtuós i feliç a un mateix temps. Ara bé, la moralitat completa és inassolible en una vida finita; exigeix un progrés infinit, només assolible en una vida immortal. Però, a més, la coincidència de felicitat i moralitat en la voluntat humana només és possible idealment si aquesta voluntat s'identifica amb una voluntat moralment perfecta, santa i omnipotent alhora. La consideració del «ben suprem», de la moralitat que ha de poder identificar-se amb el bé complet de l'home, porta a pensar en la necessitat d'una voluntat humana ''lliure'', d'un món intel·ligible, la ''immortalitat'', i en l'existència d'un [[Déu|''ser suprem'']]. És a dir, els tres «postulats de la raó pràctica». És un coneixement pràctic ([[Recurs:Kant: els postulats i les idees de raó|veg. text]]) de la raó, ''moralment necessari'', diu Kant, al que l'home no pot renunciar. Els postulats coincideixen amb les [[idees transcendentals|idees transcendentals]] de la [[raó|raó]], vistes des de les exigències de la raó pràctica. ([[Recurs:Kant: postulats i coneixement pràctic|veg. text]]). |
| + | |||
| + | ---- | ||
| + | <references> | ||
{{Etiqueta | {{Etiqueta | ||
|Etiqueta=Historia | |Etiqueta=Historia | ||
}} | }} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} | ||
Revisió de 17:48, 15 juny 2018
En la filosofia moral de Kant, en la Crítica de la raó pràctica, la llibertat, la immortalitat de l'ànima i l'existència de Déu, en tant que exigides a priori per la raó humana, com condicionis de possibilitat de la llei moral i del que aquesta prescriu (veg. text). Així com la raó teòrica part del fet que existeix coneixement científic i indaga, en conseqüència, com és possible, així també, en la raó pràctica, part Kant del factum, del fet, que l'home és moral i, en conseqüència, indaga les condicions de possibilitat d'aquest fet: són els «postulats» de la raó pràctica. [1] (veg. citació).
El primer d'ells és la llibertat. D'ella ofereix dues nocions: com a independència de l'home respecte de la causalitat natural, o determinisme de la naturalesa, per la qual l'home no està (definició negativa: voluntat no sotmesa a la naturalesa) obligat a ella, perquè en cas contrari no podria considerar-se responsable del que fa, i com autonomia de la voluntat de donar-se la llei (moral) a si mateix, o de ser la seva pròpia causalitat (definició positiva: naturalesa sotmesa a una voluntat), que és l'única classe de moralitat digna de l'home, en entendre de Kant. La llibertat és un postulat de la raó pràctica perquè coincideix amb la primera reflexió de la raó sobre la moralitat. Si l'home és moral, si la moralitat és, en conseqüència, «ben suprem» de l'home, la naturalesa d'aquest bé suprem que la voluntat mateixa s'imposa exigeix que en algun moment el bé suprem sigui també «ben complet», perfecte o consumat, és a dir, que l'home sigui efectivament virtuós i feliç a un mateix temps. Ara bé, la moralitat completa és inassolible en una vida finita; exigeix un progrés infinit, només assolible en una vida immortal. Però, a més, la coincidència de felicitat i moralitat en la voluntat humana només és possible idealment si aquesta voluntat s'identifica amb una voluntat moralment perfecta, santa i omnipotent alhora. La consideració del «ben suprem», de la moralitat que ha de poder identificar-se amb el bé complet de l'home, porta a pensar en la necessitat d'una voluntat humana lliure, d'un món intel·ligible, la immortalitat, i en l'existència d'un ser suprem. És a dir, els tres «postulats de la raó pràctica». És un coneixement pràctic (veg. text) de la raó, moralment necessari, diu Kant, al que l'home no pot renunciar. Els postulats coincideixen amb les idees transcendentals de la raó, vistes des de les exigències de la raó pràctica. (veg. text).
<references>
- ↑ Un postulat de la raó pràctica pura (entenent jo per tal una proposició teòrica, encara que com a tal no demostrable, si [en tant que] depèn inseparablement d'una llei pràctica que val absolutament a priori.
I. Kant, Crítica de la razón práctica, Primera parte, l. 2, cap. 2, IV (Losada, Buenos Aires 1977, 4ª ed., p. 131).