Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Hegel: el temps»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "dad " a "tat ")
m (bot: - extrínseques, això és, + extrínseques, és a dir,)
 
(11 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Hegel: el temps|Idioma=Español}}
+
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Hegel: el temps|Idioma=Español}}
 
§257
 
§257
  
La negatividad, que es refereix com a punt a l'espai i allí desenvolupa les seves determinacions com a línia i superfície, és en l'esfera de l'exterioritat també per a si, i posa dins les seves determinacions, però juntament en manera conforme a l'esfera de l'exterioritat, i ens apareix com a indiferent pel que fa a la juxtaposició immòbil. La negatividad, posada d'aquesta manera, és el temps.
+
La negativitat, que es refereix com a punt a l'espai i allí desenvolupa les seves determinacions com a línia i superfície, és en l'esfera de l'exterioritat també per a si, i posa dins les seves determinacions, però juntament en manera conforme a l'esfera de l'exterioritat, i ens apareix com a indiferent respecte a la juxtaposició immòbil. La negativitat, posada d'aquesta manera, és el temps.
  
 
§ 258
 
§ 258
  
El temps, unitat negativa de l'exterioritat, és alguna cosa simplement abstracte i ideal. El temps és l'ésser que, mentre és, no és, i mentre no és, és; l'esdevenir intuït; el que vol dir quelas diferències, simplement momentànies, o sigui, que es neguen immediatament, són determinades com a diferències extrínseques, això és, exteriors a si mateixes.
+
El temps, unitat negativa de l'exterioritat, és alguna cosa simplement abstracte i ideal. El temps és l'ésser que, mentre és, no és, i mentre no és, és; l'esdevenir intuït; el que vol dir que les diferències, simplement momentànies, o sigui, que es neguen immediatament, són determinades com a diferències extrínseques, és a dir, exteriors a si mateixes.
  
El temps és, com l'espai, una pura forma de la sensibilitat o de la intuïció, és el sensible insensible; però, com a l'espai, així també al temps res li importa la diferència de l'objectivitat, i d'una consciència subjectiva posada enfront d'ell. Si aquestes determinacions anessin aplicades a l'espai i al temps, aquell seria -l'abstracta objectivitat, i aquest, per contra, la subjectivitat abstracta. El temps és el principi mateix del jo = jo de la pura autoconsciència; però és aquell principi o el simple concepte àdhuc, en la seva completa exterioritat i abstracció, com el mer esdevenir intuït, el pur ser en si quan és simplement un sortir fora de si.
+
El temps és, com l'espai, una pura forma de la sensibilitat o de la intuïció, és el sensible insensible; però, com a l'espai, així també al temps res li importa la diferència de l'objectivitat, i d'una consciència subjectiva posada enfront d'ell. Si aquestes determinacions fossin aplicades a l'espai i al temps, aquell seria -l'abstracta objectivitat, i aquest, per contra, la subjectivitat abstracta. El temps és el principi mateix del jo = jo de la pura autoconsciència; però és aquell principi o el simple concepte àdhuc, en la seva completa exterioritat i abstracció, com el mer esdevenir intuït, el pur ser en si en la mesura que és simplement un sortir fora de si.
  
 
El temps és continu, com l'espai, ja que és la negativitat que abstractament refereix el seu mateix ser a si mateix, i en aquesta abstracció no hi ha encara cap diferència real. [...]
 
El temps és continu, com l'espai, ja que és la negativitat que abstractament refereix el seu mateix ser a si mateix, i en aquesta abstracció no hi ha encara cap diferència real. [...]
  
El finit és passatger i temporal, precisament perquè no és, com el concepte en si mateix, la negativitat total, sinó que té aquesta negativitat en si com la seva essència universal, però no li és adequat, sinó que li és unilateral, i, per tant, es condueix enfront d'ella com enfront de, un poder que li domina. El concepte, per contra, en la seva identitat lliurement existent per si i amb si, jo = jo, és en si i per si l'absoluta negativitat i llibertat; el temps no és el seu poder dominador, ni és en el temps i temporal, sinó que, més aviat, ell és el que constitueix el poder del temps, el qual és dichanegatividad, però només com exterioritat. Per això només les coses naturals estan subjectes al temps, per ser finites; la veritat, per contra, la idea, l'esperit, és etern. El concepte de l'eternitat no ha de ser entès negativament, com l'abstracció del temps, de manera que l'eternitat pugui existir fora del temps, i tampoc en el sentit que l'eternitat vingués després del temps: d'aquesta manera de l'eternitat es faria un futur, això és, un moment del temps.
+
El finit és passatger i temporal, precisament perquè no és, com el concepte en si mateix, la negativitat total, sinó que té aquesta negativitat en si com la seva essència universal, però no li és adequat, sinó que li és unilateral, i, per tant, es condueix enfront d'ella com enfront de, un poder que li domina. El concepte, per contra, en la seva identitat lliurement existent per si i amb si, jo = jo, és en si i per si l'absoluta negativitat i llibertat; el temps no és el seu poder dominador, ni és en el temps i temporal, sinó que, més aviat, ell és el que constitueix el poder del temps, el qual és aquesta negativitat, però només com exterioritat. Per això només les coses naturals estan subjectes al temps, perquè són finites; la veritat, per contra, la idea, l'esperit, és etern. El concepte de l'eternitat no ha de ser entès negativament, com l'abstracció del temps, de manera que l'eternitat pugui existir fora del temps, i tampoc en el sentit que l'eternitat vingués després del temps: d'aquesta manera de l'eternitat es faria un futur, això és, un moment del temps.
  
 
§ 259
 
§ 259
  
Les dimensions del temps, el present, el futur i el passat són l'esdevenir com a tal de l'exterioritat, i la resolució d'aquell esdevenir en les diferències de l'ésser, d'un costat, que és trànsit al no-res, d'un altre, que és trànsit a l'ésser. El desaparèixer immediat d'aquestes diferències en la individualitat, és el present, com l'ara, aquest instant. El qual «ara», sent com la individualitat, alhora exclusiu i completament continu en els altres moments, no és una altra cosa que aquest trànsit del seu ser en res i del res en el seu ser.
+
Les dimensions del temps, el present, el futur i el passat són l'esdevenir com a tal de l'exterioritat, i la resolució d'aquell esdevenir en les diferències de l'ésser, d'un costat, que és trànsit al no-res, d'un altre, que és trànsit a l'ésser. El desaparèixer immediat d'aquestes diferències en la individualitat, és el present, com l'ara, aquest instant. El qual «ara», sent com la individualitat, alhora exclusiu i completament continu en els altres moments, no és altra cosa que aquest trànsit del seu ésser en no-res i del no-res en el seu ésser.
  
El present finit és l'instant, fixat com alguna cosa que és diferent del que és negatiu, dels moments abstractes del passat i del futur, com la unitat concreta, i, per tant, com el que és afirmatiu; però aquell ésser de l'instant present és també merament l'ésser abstracte que es dissol en el no-res. D'altra banda, en la Naturalesa, on el temps és l'instant, no s'arriba a diferenciar aquelles tres dimensions de manera que se'ls doni subsistència separada; són necessàries solament en la representació subjectiva, en el record, en el temor o en l'esperança. El passat i el futur del temps, quan estan en la Naturalesa, són l'espai, perquè aquest és el temps negat, i així l'espai, superat és primer el punt, i desenvolupat per si, el temps.
+
El present finit és l'instant, fixat com alguna cosa que és diferent del que és negatiu, dels moments abstractes del passat i del futur, com la unitat concreta, i, per tant, com el que és afirmatiu; però aquell ésser de l'instant present és també merament l'ésser abstracte que es dissol en el no-res. D'altra banda, en la Naturalesa, on el temps és l'instant, no s'arriba a diferenciar aquelles tres dimensions de manera que se'ls doni subsistència separada; són necessàries solament en la representació subjectiva, en el record, en el temor o en l'esperança. El passat i el futur del temps, en tant que estan en la Naturalesa, són l'espai, perquè aquest és el temps negat, i així l'espai, superat és primer el punt, i desenvolupat per si, el temps.
{{Ref|Ref=''Enciclopèdia de les ciències filosòfiques: filosofia de la naturalesa.'' (Claredat, Buenos Aires 1969, p.197-199).|Títol=Enciclopèdia de les ciències filosòfiques: filosofia de la naturalesa.|Cita=true}}
+
{{Ref|Ref=''Enciclopedia de las ciencias filosóficas: filosofía de la naturaleza.'' (Claridad, Buenos Aires 1969, p.197-199).|Títol=Enciclopedia de las ciencias filosóficas: filosofía de la naturaleza.|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 13:23, 4 juny 2018

§257

La negativitat, que es refereix com a punt a l'espai i allí desenvolupa les seves determinacions com a línia i superfície, és en l'esfera de l'exterioritat també per a si, i posa dins les seves determinacions, però juntament en manera conforme a l'esfera de l'exterioritat, i ens apareix com a indiferent respecte a la juxtaposició immòbil. La negativitat, posada d'aquesta manera, és el temps.

§ 258

El temps, unitat negativa de l'exterioritat, és alguna cosa simplement abstracte i ideal. El temps és l'ésser que, mentre és, no és, i mentre no és, és; l'esdevenir intuït; el que vol dir que les diferències, simplement momentànies, o sigui, que es neguen immediatament, són determinades com a diferències extrínseques, és a dir, exteriors a si mateixes.

El temps és, com l'espai, una pura forma de la sensibilitat o de la intuïció, és el sensible insensible; però, com a l'espai, així també al temps res li importa la diferència de l'objectivitat, i d'una consciència subjectiva posada enfront d'ell. Si aquestes determinacions fossin aplicades a l'espai i al temps, aquell seria -l'abstracta objectivitat, i aquest, per contra, la subjectivitat abstracta. El temps és el principi mateix del jo = jo de la pura autoconsciència; però és aquell principi o el simple concepte àdhuc, en la seva completa exterioritat i abstracció, com el mer esdevenir intuït, el pur ser en si en la mesura que és simplement un sortir fora de si.

El temps és continu, com l'espai, ja que és la negativitat que abstractament refereix el seu mateix ser a si mateix, i en aquesta abstracció no hi ha encara cap diferència real. [...]

El finit és passatger i temporal, precisament perquè no és, com el concepte en si mateix, la negativitat total, sinó que té aquesta negativitat en si com la seva essència universal, però no li és adequat, sinó que li és unilateral, i, per tant, es condueix enfront d'ella com enfront de, un poder que li domina. El concepte, per contra, en la seva identitat lliurement existent per si i amb si, jo = jo, és en si i per si l'absoluta negativitat i llibertat; el temps no és el seu poder dominador, ni és en el temps i temporal, sinó que, més aviat, ell és el que constitueix el poder del temps, el qual és aquesta negativitat, però només com exterioritat. Per això només les coses naturals estan subjectes al temps, perquè són finites; la veritat, per contra, la idea, l'esperit, és etern. El concepte de l'eternitat no ha de ser entès negativament, com l'abstracció del temps, de manera que l'eternitat pugui existir fora del temps, i tampoc en el sentit que l'eternitat vingués després del temps: d'aquesta manera de l'eternitat es faria un futur, això és, un moment del temps.

§ 259

Les dimensions del temps, el present, el futur i el passat són l'esdevenir com a tal de l'exterioritat, i la resolució d'aquell esdevenir en les diferències de l'ésser, d'un costat, que és trànsit al no-res, d'un altre, que és trànsit a l'ésser. El desaparèixer immediat d'aquestes diferències en la individualitat, és el present, com l'ara, aquest instant. El qual «ara», sent com la individualitat, alhora exclusiu i completament continu en els altres moments, no és altra cosa que aquest trànsit del seu ésser en no-res i del no-res en el seu ésser.

El present finit és l'instant, fixat com alguna cosa que és diferent del que és negatiu, dels moments abstractes del passat i del futur, com la unitat concreta, i, per tant, com el que és afirmatiu; però aquell ésser de l'instant present és també merament l'ésser abstracte que es dissol en el no-res. D'altra banda, en la Naturalesa, on el temps és l'instant, no s'arriba a diferenciar aquelles tres dimensions de manera que se'ls doni subsistència separada; són necessàries solament en la representació subjectiva, en el record, en el temor o en l'esperança. El passat i el futur del temps, en tant que estan en la Naturalesa, són l'espai, perquè aquest és el temps negat, i així l'espai, superat és primer el punt, i desenvolupat per si, el temps.

Enciclopedia de las ciencias filosóficas: filosofía de la naturaleza. (Claridad, Buenos Aires 1969, p.197-199).

Original en castellà

§257

La negatividad, que se refiere como punto al espacio y allí desarrolla sus determinaciones como línea y superficie, es en la esfera de la exterioridad también para sí, y pone dentro sus determinaciones, pero juntamente en modo conforme a la esfera de la exterioridad, y nos aparece como indiferente con respecto a la yuxtaposición inmóvil. La negatividad, puesta de este modo, es el tiempo.

§ 258

El tiempo, unidad negativa de la exterioridad, es algo simplemente abstracto e ideal. El tiempo es el ser que, mientras es, no es, y mientras no es, es; el devenir intuido; lo que quiere decir quelas diferencias, simplemente momentáneas, o sea, que se niegan inmediatamente, son determinadas como diferencias extrínsecas, esto es, exteriores a sí mismas.

El tiempo es, como el espacio, una pura forma de la sensibilidad o de la intuición, es lo sensible insensible; pero, como al espacio, así también al tiempo nada le importa la diferencia de la objetividad, y de una conciencia subjetiva puesta frente a él. Si estas determinaciones fueran aplicadas al espacio y al tiempo, aquél sería -la abstracta objetividad, y éste, por el contrario, la subjetividad abstracta. El tiempo es el principio mismo del yo = yo de la pura autoconciencia; pero es aquel principio o el simple concepto aun, en su completa exterioridad y abstracción, como el mero devenir intuido, el puro ser en sí en cuanto es simplemente un salir fuera de sí.

El tiempo es continuo, como el espacio, puesto que es la negatividad que abstractamente refiere su mismo ser a sí mismo, y en esta abstracción no hay aún ninguna diferencia real. [...]

Lo finito es pasajero y temporal, precisamente porque no es, como el concepto en sí mismo, la negatividad total, sino que tiene esta negatividad en sí como su esencia universal, pero no le es adecuado, sino que le es unilateral, y, por tanto, se conduce frente a ella como frente a, un poder que le domina. El concepto, por el contrario, en su identidad libremente existente por sí y consigo, yo = yo, es en sí y por sí la absoluta negatividad y libertad; el tiempo no es su poder dominador, ni es en el tiempo y temporal, sino que, más bien, él es lo que constituye el poder del tiempo, el cual es dichanegatividad, pero sólo como exterioridad. Por eso sólo las cosas naturales están sujetas al tiempo, por ser finitas; lo verdadero, por el contrario, la idea, el espíritu, es eterno. El concepto de la eternidad no debe ser entendido negativamente, como la abstracción del tiempo, de modo que la eternidad pueda existir fuera del tiempo, y tampoco en el sentido de que la eternidad viniese después del tiempo: de este modo de la eternidad se haría un futuro, esto es, un momento del tiempo.

§ 259

Las dimensiones del tiempo, el presente, el futuro y el pasado son el devenir como tal de la exterioridad, y la resolución de aquel devenir en las diferencias del ser, de un lado, que es tránsito a la nada, de otro, que es tránsito al ser. El desaparecer inmediato de estas diferencias en la individualidad, es el presente, como el ahora, este instante. El cual «ahora», siendo como la individualidad, a la vez exclusivo y completamente continuo en los otros momentos, no es otra cosa que este tránsito de su ser en nada y del nada en su ser.

El presente finito es el instante, fijado como algo que es distinto de lo que es negativo, de los momentos abstractos del pasado y del futuro, como la unidad concreta, y, por consiguiente, como lo que es afirmativo; pero aquel ser del instante presente es también meramente el ser abstracto que se disuelve en la nada. Por lo demás, en la Naturaleza, donde el tiempo es el instante, no se llega a diferenciar aquellas tres dimensiones de modo que se les dé subsistencia separada; son necesarias solamente en la representación subjetiva, en el recuerdo, en el temor o en la esperanza. El pasado y el futuro del tiempo, en cuanto están en la Naturaleza, son el espacio, porque éste es el tiempo negado, y así el espacio, superado es primero el punto, y desarrollado por sí, el tiempo.