Recurs:Bergson: la duració és el tot

 Henri Bergson: la duració és el tot (el vas d’aigua ensucrada)

No obstant això, la successió és un fet indiscutible, fins i tot al món material. Els nostres raonaments sobre els sistemes aïllats en va implicaran que la història passada, present i futura de cadascun d'ells sigui explicable tota d'una vegada, com desplegada en ventall; aquesta història es desembolica a poc a poc, com si ocupés una duració anàloga a la nostra. Si desitjo preparar-me un got d'aigua ensucrada, per més que faci, haig d'esperar que el sucre es dissolgui. Aquest fet sense importància és ple d'ensenyaments. Perquè el temps que haig d'esperar no és ja aquest temps matemàtic que s'aplicaria també al llarg de la història sencera del món material, encara que se'ns mostrés tota d'una vegada en l'espai. Coincideix amb la meva impaciència, és a dir, amb una certa porció de la meva duració, que no és prolongable ni reductible a voluntat. No es tracta ja d'alguna cosa pensat, sinó d'alguna cosa viscut, és a dir, d'una relació, de l'absolut. I no equival a dir que el got d'aigua, el sucre, i el procés de dissolució del sucre en l'aigua són sens dubte abstraccions, i que el Tot en el qual estan retallats pels meus sentits i el meu enteniment progressa potser a la manera d'una consciència?

Certament, l'operació per la qual la ciència aïlla i tanca un sistema no és una operació completament artificial. Si no tingués un fonament objectiu no s'explicaria que estigués indicada en certs casos, però no en uns altres. Veurem que la matèria té una tendència a construir sistemes aïllables, que poden tractar-se geomètricament Fins i tot la definirem per aquesta tendència. Però no es tracta més que d'una tendència. La matèria no va fins a la fi, i l'aïllament no és mai complet Si la ciència va fins a la fi i aïlla per complet, és per a facilitat de l'estudi. Ella sobreentén que el sistema, aïllat, roman sotmès a certes influències exteriors. Els dóna simplement de costat, ja perquè les troba massa febles per a menysprear-les ja perquè es reserva tenir-les en compte més tard. No és menys veritat que aquestes influències són com d'altres fils que enllacen el sistema a un altre més ampli, aquest a un tercer que engloba als dos, i així en successió fins a arribar al sistema més objectivament aïllat i més independent de tots: el sistema solar en el seu conjunt. Però, àdhuc aquí, l'aïllament no és absolut. El nostre sol irradia la seva calor i la seva llum més enllà del planeta més llunyà. I, d'altra banda, es mou, i arrossega amb si els planetes i els seus satèl·lits, en una direcció determinada. El fil que el lliga a la resta de l'univers és sens dubte molt tènue. No obstant això, al llarg d'aquest fil es transmet, fins a la més petita parcel·la del món en què vivim, la duració immanent al tot de l'univers.

L'univers dura. Com més aprofundim en la naturalesa del temps, més comprendrem que duració significa invenció, creació de formes, elaboració contínua de l'absolutament nou. Els sistemes delimitats per la ciència no duren sinó perquè estan indissolublement lligats a la resta de l'univers. És veritat que en l'univers mateix hem de distingir, com direm més endavant, dos moviments oposats: l'un, de «descens»; l'altre, de «pujada». El primer no fa més que desembolicar un rotllo ja preparat. Podria, en principi, realitzar-se d'una manera gairebé instantània, com ocorre a un ressort que s'afluixa. Però el segon, que correspon a un treball interior de maduració o de creació, dura essencialment, i imposa el seu ritme al primer, que és inseparable d'ell.

Res impedeix, doncs, atribuir als sistemes que la ciència aïlla una duració i, per això, una forma d'existència anàloga a la nostra, si se'ls reintegra al Tot.

La evolución creadora, en Obras escogidas, Aguilar, México 1963, p.446-447.

---

Original en castellà

Sin embargo, la sucesión es un hecho indiscutible, incluso en el mundo material. Nuestros razonamientos sobre los sistemas aislados en vano implicarán que la historia pasada, presente y futura de cada uno de ellos sea explicable toda de una vez, como desplegada en abanico; esta historia se desenvuelve poco a poco, como si ocupase una duración análoga a la nuestra. Si deseo prepararme un vaso de agua azucarada, por más que haga, debo esperar a que el azúcar se disuelva. Este hecho sin importancia esta lleno de enseñanzas. Pues el tiempo que tengo que esperar no es ya ese tiempo matemático que se aplicaría también a lo largo de la historia entera del mundo material, aun cuando se nos mostrase toda de una vez en el espacio. Coincide con mi impaciencia, es decir, con una cierta porción de mi duración, que no es prolongable ni reducible a voluntad. No se trata ya de algo pensado, sino de algo vivido, esto es, de una relación, de lo absoluto. ¿Y no equivale a decir que el vaso de agua, el azúcar, y el proceso de disolución del azúcar en el agua son sin dudaabstracciones, y que el Todo en el que están recortados por mis sentidos y mi entendimiento progresa quizá a la manera de una conciencia?

Ciertamente, la operación por la cual la ciencia aísla y cierra un sistema no es una operación completamente artificial. Si no tuviese un fundamento objetivo no se explicaría que estuviese indicada en ciertos casos, pero no en otros. Veremos que la materia tiene una tendencia a construir sistemas aislables, que pueden tratarse geométricamente Incluso la definiremos por esta tendencia. Pero no se trata más que de una tendencia. La materia no va hasta el fin, y el aislamiento no es nunca completo Si la ciencia va hasta el fin y aísla por completo, es para facilidad del estudio. Ella sobreentiende que el sistema, aislado, permanece sometido a ciertas influencias exteriores. Les da simplemente de lado, ya porque las encuentre demasiado débiles para despreciarlas ya porque se reserve tenerlas en cuenta más tarde. No es menos verdad que estas influencias son como otros tantos hilos que enlazan el sistema a otro más amplio, éste a un tercero que engloba a los dos, y así en sucesión hasta llegar al sistema más objetivamente aislado y más independiente de todos: el sistema solar en su conjunto. Pero, aun aquí, el aislamiento no es absoluto. Nuestro sol irradia su calor y su luz más allá del planeta más lejano. Y, por otra parte, se mueve, y arrastra consigo los planetas y sus satélites, en una dirección determinada. El hilo que le ata al resto del universo es sin duda muy tenue. Sin embargo, a lo largo de este hilo se transmite, hasta la más pequeña parcela del mundo en que vivimos, la duración inmanente al todo del universo.

El universo dura. Cuanto más profundicemos en la naturaleza del tiempo, más comprenderemos que duración significa invención, creación de formas, elaboración continua de lo absolutamente nuevo. Los sistemas delimitados por la ciencia no duran sino porque están indisolublemente ligados al resto del universo. Es verdad que en el universo mismo debemos distinguir, como diremos más adelante, dos movimientos opuestos: el uno, de «descenso»; el otro, de «subida». El primero no hace más que des envolver un rollo ya preparado. Podría, en principio, realizarse de una manera casi instantánea, como ocurre a un resorte que se afloja. Pero el segundo, que corresponde a un trabajo interior de maduración o de creación, dura esencialmente, e impone su ritmo al primero, que es inseparable de él.

Nada impide, pues, atribuir a los sistemas que la ciencia aísla una duración y, por ello, una forma de existencia análoga a la nuestra, si se les reintegra al Todo.