Diferència entre revisions de la pàgina «Armstrong, D.M.: nominalisme i realisme»
De Wikisofia
(Es crea la pàgina amb «{{RecursWiki |Tipus=Extractes d'obres }} {{RecursoEnlace |Enllaç= }} {{Multimèdia |Upload Type= |File= |Service= |Embed= }} {{RecursBase |Nom=Armstrong,...».) |
m (bot: - poliàdics, això és, + poliàdics, és a dir,) |
||
(7 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
− | {{RecursWiki | + | {{PendentRev}}{{RecursWiki |
|Tipus=Extractes d'obres | |Tipus=Extractes d'obres | ||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
}} | }} | ||
{{RecursBase | {{RecursBase | ||
Línia 15: | Línia 6: | ||
|Idioma=Español | |Idioma=Español | ||
}} | }} | ||
− | S'argumenta en aquesta obra, en primer lloc, que existeixen universals, tant | + | S'argumenta en aquesta obra, en primer lloc, que existeixen universals, tant monàdics com poliàdics, és a dir, propietats i relacions, que existeixen independentment d'una classificació feta per la ment. S'accepta, per tant, el realisme i es rebutja el nominalisme. En segon lloc, s'argumenta que no hi ha universals monàdics que no siguin propietats d'alguna cosa particular, i que no hi ha universals poliàdics a no ser les relacions que existeixen entre particulars. Es rebutja, d'aquesta manera, el «Realisme platònic» o transcendent. En tercer lloc, s'argumenta que els universals que han d'existir no es determinen simplement considerant quina classe de predicats podem aplicar a les coses particulars, sinó que és a la ciència en conjunt, concebuda com una investigació global, a la qual incumbeix la tasca de determinar quins són els universals que existeixen. El punt de vista que defensem aquí és, per tant, un realisme ''científic ''sobre els universals. Podria també ser anomenat un realisme ''a posteriori''. [...] |
− | En el primer volum, ''Nominalisme i realisme'', critico àmpliament i rebuig les diverses versions de nominalisme, juntament amb el realisme platònic. Examino també i rebuig el punt de vista segons el qual les propietats i relacions són tan particulars com els objectes que tenen propietats i relacions. Concloc que hem d'admetre universals objectius que, no obstant això, no existeixen independentment dels particulars. Prossegueixo examinant la noció de particular i rebuig el punt de vista que sosté que podem | + | En el primer volum, ''Nominalisme i realisme'', critico àmpliament i rebuig les diverses versions de nominalisme, juntament amb el realisme platònic. Examino també i rebuig el punt de vista segons el qual les propietats i relacions són tan particulars com els objectes que tenen propietats i relacions. Concloc que hem d'admetre universals objectius que, no obstant això, no existeixen independentment dels particulars. Prossegueixo examinant la noció de particular i rebuig el punt de vista que sosté que podem donar compte dels particulars com si fossin «feixos d'universals» [feixos de propietats]. La conclusió que sac és que particularitat i universalitat, irreductibles una a l'altra, estan implicades en tota existència. Acabo el primer volum avançant una hipòtesi de món que no admet res més que coses particulars que posseeixen propietats i relacions. |
− | El que s'ha dit fins | + | El que s'ha dit fins aquí, encara que impugnat per molts, resulta, almenys en les seves línies generals, bastant familiar. En el segon volum, no obstant això, intento elaborar una detallada teoria dels universals, simplement basada en la ciència natural. En aquest intent m'endinso en relativament poc explorats territoris. Doncs, amb l'única excepció d'un suggeridor treball d'Hilary Putnam (1970), els filòsofs contemporanis, almenys, han ignorat àmpliament la possibilitat de desenvolupar una teoria sobre universals objectius, en la qual els universals particulars admesos estiguin determinats per criteris científics més que per consideracions semàntiques. Potser podria dir-se que Plató, en les seves últimes obres, Aristòtil i els realistes escolàstics anaven per davant de la filosofia contemporània en aquesta matèria, encara que amb el desavantatge enorme, és clar, del seu relatiu retard respecte de la ciència i la metodologia científica en els seus dies. |
{{Ref|Ref=''Nominalism and Realism, Universals and Scientific Realism'', vol. I. Cambridge University Press, Londres 1980, p. XIII-XIV.}} | {{Ref|Ref=''Nominalism and Realism, Universals and Scientific Realism'', vol. I. Cambridge University Press, Londres 1980, p. XIII-XIV.}} | ||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} |
Revisió de 13:23, 4 juny 2018
S'argumenta en aquesta obra, en primer lloc, que existeixen universals, tant monàdics com poliàdics, és a dir, propietats i relacions, que existeixen independentment d'una classificació feta per la ment. S'accepta, per tant, el realisme i es rebutja el nominalisme. En segon lloc, s'argumenta que no hi ha universals monàdics que no siguin propietats d'alguna cosa particular, i que no hi ha universals poliàdics a no ser les relacions que existeixen entre particulars. Es rebutja, d'aquesta manera, el «Realisme platònic» o transcendent. En tercer lloc, s'argumenta que els universals que han d'existir no es determinen simplement considerant quina classe de predicats podem aplicar a les coses particulars, sinó que és a la ciència en conjunt, concebuda com una investigació global, a la qual incumbeix la tasca de determinar quins són els universals que existeixen. El punt de vista que defensem aquí és, per tant, un realisme científic sobre els universals. Podria també ser anomenat un realisme a posteriori. [...]
En el primer volum, Nominalisme i realisme, critico àmpliament i rebuig les diverses versions de nominalisme, juntament amb el realisme platònic. Examino també i rebuig el punt de vista segons el qual les propietats i relacions són tan particulars com els objectes que tenen propietats i relacions. Concloc que hem d'admetre universals objectius que, no obstant això, no existeixen independentment dels particulars. Prossegueixo examinant la noció de particular i rebuig el punt de vista que sosté que podem donar compte dels particulars com si fossin «feixos d'universals» [feixos de propietats]. La conclusió que sac és que particularitat i universalitat, irreductibles una a l'altra, estan implicades en tota existència. Acabo el primer volum avançant una hipòtesi de món que no admet res més que coses particulars que posseeixen propietats i relacions.
El que s'ha dit fins aquí, encara que impugnat per molts, resulta, almenys en les seves línies generals, bastant familiar. En el segon volum, no obstant això, intento elaborar una detallada teoria dels universals, simplement basada en la ciència natural. En aquest intent m'endinso en relativament poc explorats territoris. Doncs, amb l'única excepció d'un suggeridor treball d'Hilary Putnam (1970), els filòsofs contemporanis, almenys, han ignorat àmpliament la possibilitat de desenvolupar una teoria sobre universals objectius, en la qual els universals particulars admesos estiguin determinats per criteris científics més que per consideracions semàntiques. Potser podria dir-se que Plató, en les seves últimes obres, Aristòtil i els realistes escolàstics anaven per davant de la filosofia contemporània en aquesta matèria, encara que amb el desavantatge enorme, és clar, del seu relatiu retard respecte de la ciència i la metodologia científica en els seus dies.
Nominalism and Realism, Universals and Scientific Realism, vol. I. Cambridge University Press, Londres 1980, p. XIII-XIV. |
Original en castellà
Se argumenta en esta obra, en primer lugar, que existen universales, tanto monádicos como poliádicos, esto es, propiedades y relaciones, que existen independientemente de una clasificación hecha por la mente. Se acepta, por tanto, el realismo y se rechaza el nominalismo. En segundo lugar, se argumenta que no hay universales monádicos que no sean propiedades de algo particular, y que no hay universales poliádicos a no ser las relaciones que existen entre particulares. Se rechaza, de este modo, el «Realismo platónico» o trascendente. En tercer lugar, se argumenta que los universales que deben existir no se determinan simplemente considerando qué clase de predicados podemos aplicar a las cosas particulares, sino que es a la ciencia en conjunto, concebida como una investigación global, a la que incumbe la tarea de determinar cuáles son los universales que existen. El punto de vista que defendemos aquí es, por tanto, un realismo científico sobre los universales. Podría también ser llamado un realismo a posteriori. [...]
En el primer volumen, Nominalismo y realismo, critico ampliamente y rechazo las diversas versiones de nominalismo, junto con el realismo platónico. Examino también y rechazo el punto de vista según el cual las propiedades y relaciones son tan particulares como los objetos que tienen propiedades y relaciones. Concluyo que debemos admitir universales objetivos que, no obstante, no existen independientemente de los particulares. Prosigo examinando la noción de particular y rechazo el punto de vista que sostiene que podemos dar cuenta de los particulares como si fueran «haces de universales» [haces de propiedades]. La conclusión que saco es que particularidad y universalidad, irreductibles una a la otra, están implicadas en toda existencia. Acabo el primer volumen avanzando una hipótesis de mundo que no admite nada más que cosas particulares que poseen propiedades y relaciones.
Lo dicho hasta aquí, aunque impugnado por muchos, resulta, por lo menos en sus líneas generales, bastante familiar. En el segundo volumen, no obstante, intento elaborar una detallada teoría de los universales, simplemente basada en la ciencia natural. En este intento me adentro en relativamente poco explorados territorios. Pues, con la única excepción de un sugerente trabajo de Hilary Putnam (1970), los filósofos contemporáneos, por lo menos, han ignorado ampliamente la posibilidad de desarrollar una teoría sobre universales objetivos, en la que los universales particulares admitidos estén determinados por criterios científicos más que por consideraciones semánticas. Quizá podría decirse que Platón, en sus últimas obras, Aristóteles y los realistas escolásticos iban por delante de la filosofía contemporánea en esta materia, aunque con la desventaja enorme, claro está, de su relativo retraso respecto de la ciencia y la metodología científica en sus días.