Predestinació

Doctrina determinista religiosa que sosté que l'home se salva o condemna segons decideixi la lliure, omnipotent i eterna voluntat divina. El fatalisme del món clàssic grecorromano representa una concepció semblant, però el destí a què es refereix és més aviat de tipus naturalista. La doctrina predestinacionista s'origina pròpiament dins del cristianisme, en les interpretacions que els pares de l'Església fan dels passatges de la Bíblia, tant del Vell com del Nou Testament, en què es parla de la suprema llibertat divina per a salvar a qui Déu vol. Concebuda com un problema que s'enfronta a la llibertat humana, la doctrina de la predestinació, tal com primerament la planteja Agustí d'Hipona (Sobre la predestinació dels sants, Sobre el do de la perseverança), accentua, contra el pelagianisme, l'omnipotència i llibertat divines, amb la qual cosa resulta que Déu tria des de tota l'eternitat els qui se salven, però no és qüestió molt clara si també decideix (de forma positiva o merament negativa) el nombre dels quals lliurement es condemnen pels seus pecats.

Després de moltes disputes sobre la llibertat i la gràcia, el calvinisme va tendir a ressaltar, al segle XVI, l'aspecte de la doctrina agustiniana que semblava afirmar una doble predestinació. Postures semblants van mantenir, en el camp catòlic, Janseni i Pascal. Amb la Contrareforma iniciada pel concili de Trento, es van suscitar intenses disputes sobre la presciència divina i sobre si la reprovació, o condemnació, era decidida o simplement permesa per Déu (reflex d'elles és el tema de El condemnat per desconfiat, de Tirso de Molina: l'ermità Paulo es condemna i el bandoler Enrico se salva). Aquestes controvèrsies intentaven conciliar l'omnipotència i misericòrdia divines, concebudes com a «gràcia», d'una banda, i la llibertat humana, per l'altre. La teologia reconeix que no sempre s'han plantejat aquestes qüestions en els termes adequats, i que, en definitiva, tota afirmació metafòrica sobre el nombre dels triats no pot significar més que la voluntat divina d'atorgar misericordiosament la salvació a tots els homes, concedint-los la gràcia o ajuda necessària per a això, però admetent el lliure joc de la voluntat humana, que ha d'afirmar-se en tot moment, tant com la voluntat i presciència divines. L'eternitat de Déu no és commensurable amb el temps humà ni amb el de tota la història, raó per la qual, en estar «fos» del temps, Déu «coneix», des de l'eternitat, els mèrits i demèrits de l'home, és a dir, la lliure acceptació o lliure rebuig de la salvació oferta, que l'home duu a terme al llarg del seu temps.