Crítica

Crítica de la raó pura

(del grec κρίνω, krinein, jutjar, avaluar, discriminar)

Inicialment (s. XVII), es refereix a la valoració de l'autenticitat dels textos antics, després a la discussió del sentit i autenticitat del mateix text bíblic i, finalment, al camp general de la filosofia (vegeu referència), on se sotmet a crítica, o valoració, tot el que pot arribar a ser objecte d'estudi de la raó. En el s. XVIII, Kant fa famosa la paraula i l'actitud que implica escrivint les seves tres «Crítiques» –les seves obres fonamentals–, en particular la Crítica de la raó pura, en la que sotmet al tribunal de la raó a la raó mateixa, en una labor d'autocrítica, amb la finalitat de determinar quines són les seves possibilitats i els seus límits (veg. citació).

D'altra banda, la crítica entesa com a activitat reflexiva i raonada que s'exerceix sobre qualsevol dels objectes d'estudi i procediments propis de les ciències, sense el límit de cap supòsit previ, és una de les característiques fonamentals de la filosofia en general, entesa com a activitat reflexiva de segon ordre.

En dues filosofies concretes actuals destaca l'ús de la idea de crítica: com teoria crítica, entesa com a intervenció de la raó com a crítica negativa de la realitat social –inspirada en els principis marxistes de la crítica de l'economia política–, amb la intenció de posar en manifest les seves estructures irracionals de domini de l'home i amb la intenció del seu alliberament, tal com la propugnen els autors de l'Escola de Frankfurt, i el racionalisme crític de Karl R. Popper, qui destaca com a característica pròpia del coneixement racional el fet de ser una discussió racional, és a dir, una discussió crítica, i que sosté que la ciència consisteix específicament en l'activitat de criticar teories (veg. text 1 i text 2 ).