Diferència entre revisions de la pàgina «Cinc vies»
De Wikisofia
m (bot: - del com participen. + del qual participen.) |
|||
| (6 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 2: | Línia 2: | ||
Nom que [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]] dóna als seus cinc [[argument |arguments]] ''a posteriori'' o [[Déu, proves de l'existència de|proves de l'existència de Déu]], tal com els exposa en la seva ''Summa de teologia'' (I, q. 2 a.3) i en la ''Summa contra els gentils ''(I, 13). Cadascun d'aquests arguments rep el nom de la idea fonamental en què es basa: | Nom que [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]] dóna als seus cinc [[argument |arguments]] ''a posteriori'' o [[Déu, proves de l'existència de|proves de l'existència de Déu]], tal com els exposa en la seva ''Summa de teologia'' (I, q. 2 a.3) i en la ''Summa contra els gentils ''(I, 13). Cadascun d'aquests arguments rep el nom de la idea fonamental en què es basa: | ||
| − | '''1)''''' Via del moviment'': La realitat del [[canvi, moviment|canvi]] o del moviment (en sentit aristotèlic) exigeix necessàriament l'existència d'un primer motor immòbil, perquè no és possible fundar-se en una sèrie infinita d' | + | '''1)''''' Via del moviment'': La realitat del [[canvi, moviment|canvi]] o del moviment (en sentit aristotèlic) exigeix necessàriament l'existència d'un primer motor immòbil, perquè no és possible fundar-se en una sèrie infinita d'iniciadors del moviment. |
'''2)''''' Via de les causes eficients'': ja que les causes eficients formen una successió i res és [[causa eficient|causa eficient]] de si mateix, cal afirmar l'existència d'una primera causa. | '''2)''''' Via de les causes eficients'': ja que les causes eficients formen una successió i res és [[causa eficient|causa eficient]] de si mateix, cal afirmar l'existència d'una primera causa. | ||
| − | '''3)''' ''Via de la contingència i del ser necessari'':Com que és un fet que hi ha éssers que | + | '''3)''' ''Via de la contingència i del ser necessari'':Com que és un fet que hi ha éssers que existeixen que podrien no existir, és a dir, que són [[contingència|contingents]], és forçós que existeixi un ésser necessari, ja que, d'una altra forma, el [[possible|possible]] no seria més que possible. |
'''4)''''' Via dels graus de perfecció'': ja que totes les coses existeixen segons graus (de bondat, veritat, etc.), deu també existir l'ésser que posseeix tota perfecció en grau summe, respecte del qual les altres es comparen i del qual participen. | '''4)''''' Via dels graus de perfecció'': ja que totes les coses existeixen segons graus (de bondat, veritat, etc.), deu també existir l'ésser que posseeix tota perfecció en grau summe, respecte del qual les altres es comparen i del qual participen. | ||
| − | '''5)''''' Via teleològica'': Existeix un disseny o | + | '''5)''''' Via teleològica'': Existeix un disseny o un fi en el món, raó per la qual ha d'existir un ésser intel·ligent que hagi pretès la finalitat que s'observa en tot l'univers. |
| Línia 16: | Línia 16: | ||
Cada prova acaba amb la tornada «cosa a la qual tots anomenen Déu», que és, probablement, un afegit posterior. | Cada prova acaba amb la tornada «cosa a la qual tots anomenen Déu», que és, probablement, un afegit posterior. | ||
| − | Tomàs d'Aquino, oposat a tot [[argument ontològic|argument ontològic]], o prova [[a priori |''a priori'']], declara que aquests arguments són demostracions'' quia'', que van dels efectes a les causes, o arguments a posteriori. Encara que el seu autor opina que la primera via, que sol considerar-se una «prova cosmològica», és la «més clara», la tradició escolàstica considera més concloent | + | Tomàs d'Aquino, oposat a tot [[argument ontològic|argument ontològic]], o prova [[a priori |''a priori'']], declara que aquests arguments són demostracions'' quia'', que van dels efectes a les causes, o arguments a posteriori. Encara que el seu autor opina que la primera via, que sol considerar-se una «prova cosmològica», és la «més clara», la tradició escolàstica considera més concloent –més metafísica– a la segona, en la qual el que és contingent suposa el [[necessitat|necessari]], encara que la més popular sigui la cinquena, també anomenada «prova de l'ordre del món», o del «[[designi, prova per el|designi]]» ([[Recurs:Tomàs d'Aquino: cinc arguments de l'existència de Déu|veg. text]]). |
{{Etiqueta | {{Etiqueta | ||
|Etiqueta=Filosofia general | |Etiqueta=Filosofia general | ||
Revisió de 16:16, 3 juny 2018
Nom que Tomàs d'Aquino dóna als seus cinc arguments a posteriori o proves de l'existència de Déu, tal com els exposa en la seva Summa de teologia (I, q. 2 a.3) i en la Summa contra els gentils (I, 13). Cadascun d'aquests arguments rep el nom de la idea fonamental en què es basa:
1) Via del moviment: La realitat del canvi o del moviment (en sentit aristotèlic) exigeix necessàriament l'existència d'un primer motor immòbil, perquè no és possible fundar-se en una sèrie infinita d'iniciadors del moviment.
2) Via de les causes eficients: ja que les causes eficients formen una successió i res és causa eficient de si mateix, cal afirmar l'existència d'una primera causa.
3) Via de la contingència i del ser necessari:Com que és un fet que hi ha éssers que existeixen que podrien no existir, és a dir, que són contingents, és forçós que existeixi un ésser necessari, ja que, d'una altra forma, el possible no seria més que possible.
4) Via dels graus de perfecció: ja que totes les coses existeixen segons graus (de bondat, veritat, etc.), deu també existir l'ésser que posseeix tota perfecció en grau summe, respecte del qual les altres es comparen i del qual participen.
5) Via teleològica: Existeix un disseny o un fi en el món, raó per la qual ha d'existir un ésser intel·ligent que hagi pretès la finalitat que s'observa en tot l'univers.
Cada prova acaba amb la tornada «cosa a la qual tots anomenen Déu», que és, probablement, un afegit posterior.
Tomàs d'Aquino, oposat a tot argument ontològic, o prova a priori, declara que aquests arguments són demostracions quia, que van dels efectes a les causes, o arguments a posteriori. Encara que el seu autor opina que la primera via, que sol considerar-se una «prova cosmològica», és la «més clara», la tradició escolàstica considera més concloent –més metafísica– a la segona, en la qual el que és contingent suposa el necessari, encara que la més popular sigui la cinquena, també anomenada «prova de l'ordre del món», o del «designi» (veg. text).