Ens

 (del llatí ens, entis, participi present del verb esse, ser o existir)

Històricament, la manera com Boeci va traduir el το ὥν, to on, el real, del verb εἱναι, eínai, ser, de l'època clàssica grega; anteriorment, to on es traduïa com quod est, allò que és, i fins a com existens, l'existent. Posteriorment es distingeix entre «ens» (ens) i «ser» (esse), si bé el sentit de cada terme depèn del corrent filosòfic del que es tracti, fins i tot dins de la mateixa escolàstica. Per a Tomàs d'Aquino, per exemple, ens és «el que és» (quod est), mentre que ser (esse) es refereix al fet que una cosa és (veg. citació). Que alguna cosa és, en la ment de Tomàs d'Aquino, vol dir que existeix perquè ha estat creat: ser no és més que l'«acte de ser», l'existència participada, mentre que Déu és la plenitud de ser, o el ipsum esse subsistens, el mateix Acte de ser.

Segons Heidegger, la tradició occidental s'ha interessat més per l'«ens» (to on) —les coses en tant que són— que pel «ser» —la comprensió de l'existència—; per això afirma que la filosofia, basada en la distinció entre «ser» i «ens», a la qual dóna el nom de diferència ontològica, busca la comprensió de l'«ésser de l'ens»; a l'«ésser» l'anomena das Sein i a l'«ens» Seiendes: l'ésser està en tots els ens, però no s'identifica plenament amb cap d'aquests (veg. citació).