Diferència entre revisions de la pàgina «Kant: prova moral de l'existència de Déu»
De Wikisofia
m (bot: - és aquesta fi + és aquest fi) |
|||
| (Una revisió intermèdia per un altre usuari que no es mostra) | |||
| Línia 6: | Línia 6: | ||
|Idioma=Español | |Idioma=Español | ||
}} | }} | ||
| − | El bé més alt possible al món, i, | + | El bé més alt possible al món, i, en la mesura que està en nosaltres, el bé físic que cal perseguir com a fi final és la ''felicitat'', sota la condició subjectiva de la concordança de l'home amb la llei de la ''moralitat'', com el que li fa digne de ser feliç. |
Però aquestes dues exigències de finalització final que ens és proposat per la llei moral és impossible que ens les representem [...] com enllaçades per meres causes naturals [...]. | Però aquestes dues exigències de finalització final que ens és proposat per la llei moral és impossible que ens les representem [...] com enllaçades per meres causes naturals [...]. | ||
| − | Per tant, hem d'admetre una causa moral del món (un creador del món) per a proposar-nos | + | Per tant, hem d'admetre una causa moral del món (un creador del món) per a proposar-nos un fi final conformement a la llei moral, i tan necessari com és aquest fi [...], a saber, que hi ha un Déu. |
[Nota de Kant]: Aquest argument moral no ha de proporcionar cap prova ''objectivament ''valedora de l'existència de Déu; no ha de provar, al que no tingui fe, que hi ha un Déu, sinó que si vol pensar moralment amb conseqüència, ''ha d'acceptar ''el que admet aquesta proposició, entre les màximes de la seva raó pràctica. | [Nota de Kant]: Aquest argument moral no ha de proporcionar cap prova ''objectivament ''valedora de l'existència de Déu; no ha de provar, al que no tingui fe, que hi ha un Déu, sinó que si vol pensar moralment amb conseqüència, ''ha d'acceptar ''el que admet aquesta proposició, entre les màximes de la seva raó pràctica. | ||
{{Ref|Ref=''Crítica del juicio'', § 87, De la prueba moral de la existencia de Dios (Espasa Calpe, Madrid 1990, p. 442-443).|Títol=Crítica del juicio|Cita=true}} | {{Ref|Ref=''Crítica del juicio'', § 87, De la prueba moral de la existencia de Dios (Espasa Calpe, Madrid 1990, p. 442-443).|Títol=Crítica del juicio|Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} | ||
Revisió de 13:55, 21 maig 2018
El bé més alt possible al món, i, en la mesura que està en nosaltres, el bé físic que cal perseguir com a fi final és la felicitat, sota la condició subjectiva de la concordança de l'home amb la llei de la moralitat, com el que li fa digne de ser feliç.
Però aquestes dues exigències de finalització final que ens és proposat per la llei moral és impossible que ens les representem [...] com enllaçades per meres causes naturals [...].
Per tant, hem d'admetre una causa moral del món (un creador del món) per a proposar-nos un fi final conformement a la llei moral, i tan necessari com és aquest fi [...], a saber, que hi ha un Déu.
[Nota de Kant]: Aquest argument moral no ha de proporcionar cap prova objectivament valedora de l'existència de Déu; no ha de provar, al que no tingui fe, que hi ha un Déu, sinó que si vol pensar moralment amb conseqüència, ha d'acceptar el que admet aquesta proposició, entre les màximes de la seva raó pràctica.
| Crítica del juicio, § 87, De la prueba moral de la existencia de Dios (Espasa Calpe, Madrid 1990, p. 442-443). |
Original en castellà
El bien más alto posible en el mundo, y, en cuanto está en nosotros, el bien físico que hay que perseguir como fin final es la felicidad, bajo la condición subjetiva de la concordancia del hombre con la ley de la moralidad, como lo que le hace digno de ser feliz.
Pero estas dos exigencias de fin final que nos es propuesto por la ley moral es imposible que nos las representemos [...] como enlazadas por meras causas naturales [...].
Por consiguiente, tenemos que admitir una causa moral del mundo (un creador del mundo) para proponernos un fin final conformemente a la ley moral, y tan necesario como es ese fin [...], a saber, que hay un Dios.
[Nota de Kant]: Este argumento moral no debe proporcionar prueba alguna objetivamente valedera de la existencia de Dios; no debe probar, al que no tenga fe, que hay un Dios, sino que si quiere pensar moralmente con consecuencia, tiene que aceptar lo que admite esa proposición, entre las máximas de su razón práctica.