Recurs:Què és el funcionalisme?



Ned Block (1996) "What is functionalism?" The Encyclopedia of Philosophy Supplement.

El funcionalisme

Què és el funcionalisme? El funcionalisme és una de les propostes més importants que s'ha ofert com a solució del problema ment-cos. Les solucions del problema ment-cos normalment tracten de respondre qüestions com: ¿Quina és la naturalesa última del que és mental? En el nivell més general, ¿què és el que fa mental un estat mental? O més específicament, ¿quina cosa tenen en comú els pensaments en virtut de la qual són pensaments? És a dir, ¿què és el que fa a un pensament un pensament? ¿Què és el que fa a un dolor un dolor? El dualisme cartesià ha dit que la naturalesa última del mental es trobava en una substància mental especial. El conductisme va identificar els estats mentals amb disposicions conductuals; el fisicisme en la versió més influent identifica els estats mentals amb estats cerebrals. El funcionalisme diu que els estats mentals estan constituïts per les seves relacions causals entre si i amb els inputs sensorials i outputs conductuals. El funcionalisme és un dels desenvolupaments teòrics més importants de la filosofia analítica del segle vint i proporciona l'apuntalament conceptual de molts treballs en ciència cognitiva.

El funcionalisme té tres fonts diferents.

1) Primer, Putnam i Fodor van concebre els estats mentals en termes d'una teoria computacional empírica de la ment.

2) Segon, les anàlisis "Tòpicament neutrals" de Smart van conduir a Armstrong i Lewis a una anàlisi funcionalista dels conceptes mentals.

3) Tercer, la idea de Wittgenstein del significat com a ús va conduir a una versió de funcionalisme com a teoria del significat desenvolupada per Sellars i posteriorment per Harman.

Una motivació del funcionalisme es pot comprendre atenent a conceptes d'aparells com carburador i conceptes biològics com ronyó. El que fa d'alguna cosa un carburador és barrejar combustible amb aire en un motor de combustió interna -carburador és un concepte funcionalment. En el cas del ronyó, el concepte científic és funcional -definit en termes d'un paper en la filtració de la sang i la conservació de certs balanços químics-.

El tipus de funció rellevant per a la ment pot ser introduït per via de l'autòmat detector de paritat il·lustrat a la figura de sota, el qual ens diu si ha vist un nombre parell o imparell de '1s'. Aquest autòmat té dos estats, S₁ i S₂; un input, '1' (encara que el seu input pugui ser no res) i dos outputs, pronuncia la paraula "parell" o "imparell". La taula descriu dues funcions, una des de l'input i l'estat fins a l'output, i una altra des de l'input i l'estat fins al pròxim estat. Cada casella codifica 2 condicionals especificant l'output i l'estat següent, donats l'estat actual i l'input. La casella de l'esquerra diu que si la màquina està en S₁ i veu un '1', diu "senar" (indicant que ha vist un nombre imparell de '1') i va fins a S₂. La casella de la dreta diu, de manera similar, que si la màquina està en S₂ i veu un '1', diu "Parell" i torna a S₁.

	S1	S2
1	"Senar" →S2	"Parell" →S1
0	"Senar" →S1	"Parell" →S2

Ara suposem que preguntem: "Què és S₁?". La resposta és que la naturalesa de S₁ és completament relacional i està completament capturada per mitjà de la taula. Podríem donar una caracterització explícita de S₁ de la següent manera:

Estar en S₁ = Estar en el primer de dos estats que estan relacionats entre si i amb els inputs i outputs de la següent manera: estar en un dels estats i obtenint un input de '1' ocasiona entrar en el segon estat i proferir "Imparell"; i estar en el segon dels dos estats i obtenir un input de '1' ocasiona entrar en el primer estat i proferir "parell".

Fent la quantificació sobre estats més explícita:

Estar en S₁ = Ser un x tal que [math]\displaystyle{ \exists{P} \exists{Q} }[/math] [si x està en P i obté un input de '1', llavors entra en Q i profereix "imparell"; si x està en Q i obté un input '1', entra en P i profereix "parell" & x està en P] (Nota: llegiu '[math]\displaystyle{ \exists{P} }[/math]' com existeix o hi ha una propietat P).

Aquesta il·lustració pot ser utilitzada per a puntualitzar algunes coses.

(1) D'acord amb el funcionalisme, la naturalesa d'un estat mental és com la naturalesa d'un estat d'autòmat: constituït per les seves relacions amb altres estats i amb els inputs i outputs. S₁ no és més que estar en un estat tal que rebent un input de '1' ocasiona tal i tal cosa, etc., d'acord amb el funcionalisme, tenir dolor no és més que disposar-te a dir 'ai!', preguntar-te si estàs ferit, distreure la teva atenció, etc.

(2) Com que els estats mentals són com a estats d'autòmat en aquest sentit, el mètode il·lustrat per a definir estats d'autòmat se suposa que també funciona per estats mentals. Els estats mentals poden ser totalment caracteritzats en termes que involucrin únicament llenguatge logicomatemàtic i termes per a senyals d'input i outputs conductuals. Per tant, el funcionalisme satisfà un dels desideràtums del conductisme, caracteritzar el mental en un llenguatge completament no mental.

(3) S₁ és un estat de segon ordre que consisteix a tenir altres propietats, diguem, propietats mecàniques, hidràuliques o electròniques que tenen certes relacions entre si. Aquestes altres propietats, quantificades sobre les definicions recentment donades, es diu que són realitzacions de les propietats funcionals. Per tant, tot i que el funcionalisme caracteritza el mental en termes no mentals, ho fa només per mitjà de la quantificació sobre realitzacions d'estats mentals, cosa que no hauria alegrat als conductistes.

(4) Un estat funcional pot ser realitzat de diferents maneres. per exemple, una mateixa màquina de metall i plàstic que satisfaci la taula de la màquina pot ser feta d'engranatges, rodes, politges i coses per l'estil, en aquest cas la realització de S₁ seria un estat mecànic; o la realització de S₁ podria ser un estat electrònic, i així successivament.

(5) De la mateixa manera que un estat funcional pot ser realitzat de diferents maneres, un estat físic pot realitzar diferents estats funcionals en diferents màquines. Això podria passar, per exemple, si un mateix tipus de transistor fos utilitzat per a fer diferents coses en diferents màquines.

(6) Mentre S₁ pot ser realitzat de moltes maneres, l'afirmació que S₁ és un estat mecànic seria falsa (podria dir-se almenys), com ho seria l'afirmació que S₁ és un estat electrònic. per aquesta raó, hi ha un cas important en què el funcionalisme mostra que el fisicisme és fals: si una criatura sense cervell pot pensar, el pensament no pot ser un estat cerebral. (Però vegeu la secció sobre funcionalisme i físic més avall.

La noció de realització mereix una discussió addicional. En els inicis del funcionalisme, una propietat de primer ordre sovint es considerava que realitzava una propietat funcional en virtut d'una correspondència 1-1 entre els dos regnes de propietats. Però una definició tal de realització produeix massa realitzacions. Suposem, per exemple, que en t₁ anomenem 'un' a una galleda d'aigua, i llavors en t₂ anomenem 'un' novament. Podem considerar la galleda com un autòmat detector de paritat fent correspondre la configuració física de la galleda en t1 amb S1 i la calor emesa o absorbida per la galleda en t₁ amb "imparell"; fent correspondre la configuració física de la galleda en t₂ amb S₂ i la calor intercanviat amb l'ambient en t₂ amb "parell" i així successivament. El que es deixa fora en aquesta manera de correlació post hoc del pensament de realitzacions és que una realització veritable ha de satisfer els contrafàctics implícits a la taula. Per a ser una realització de S₁, no n'hi ha prou que condueixi a un cert output i estat, donat un input de '1'; també es requereix que tenint l'input '0', la realització S₁ condueixi a un altre output i estat. La satisfacció dels contrafàctics rellevants és construïda dins de la noció de realització esmentada dalt a (3) Vegeu Lycan (1987).

Suposem que tenim una teoria dels estats mentals que especifica totes les relacions causals entre estats, inputs sensorials i outputs conductuals. Enfocant el dolor com un exemple d'estat mental, podria dir-se, entre altres coses, que seure sobre una tatxa causa dolor i que el dolor causa preocupació i dir 'ai!'. Acceptant, a l'efecte de l'exemple, prosseguir amb aquesta teoria ximple, el funcionalisme diria llavors que podem definir 'dolor' de la següent manera: tenir mal = estar en el primer de dos estats, el qual és causat per seure sobre tatxes i al seu torn causa l'altre estat i la proferència de 'Ai!'. D'una manera més simbòlica:

Tenir dolor = Ser un x tal que [math]\displaystyle{ \exists{P} \exists{Q} }[/math] [asseure's sobre una tatxa causa P & P causa tant Q com la proferència de 'ai!' & x està en P]

D'una manera més general, si T és una teoria psicològica amb n termes mentals dels quals el 17 és 'dolor', podem definir 'dolor' en relació amb T de la següent manera ( 'F₁' ... 'F_n' són variables que reemplacen els termes mentals n, i i₁, etc. i o₁, etc. indica):

Tenir dolor = Ser un x tal que [math]\displaystyle{ \exists{F_i}... \exists{F_n} }[/math] [T (F₁ ... F_n, i₁, etc., o₁, etc.) & x és a F₁₇]

D'aquesta manera, el funcionalisme caracteritza el mental en termes no mentals, en termes que involucren quantificació sobre realitzacions d'estats mentals però sense fer esment explícita d'ells; per tant el funcionalisme caracteritza el mental en termes d'estructures que estan fixades a la realitat únicament a través dels inputs i outputs.

La teoria psicològica T recentment esmentada pot ser una teoria psicològica empírica o bé una teoria "popular" de sentit comú i els funcionalismes resultants són molt diferents. En l'últim cas, el funcionalisme conceptual, les definicions funcionals tenen per objectiu capturar els nostres conceptes mentals corrents. En el primer cas, que he anomenat psicofuncionalisme, les definicions funcionals no se suposa que capturin els conceptes corrents sinó únicament se suposa que fixin les extensions dels termes mentals. la idea del psicofuncionalisme és que la naturalesa científica del mental no consisteix en alguna cosa biològica sinó en alguna cosa "organitzacional", anàlega a l'estructura computacional. El funcionalisme conceptual, per contra, pot ser pensat com un desenvolupament del conductisme lògic. Els conductistes lògics pensaven que el dolor era una disposició a tenir conducta de dolor. Però com han assenyalat Geach i Chisholm, el que compta com conducta de dolor depèn de les creences i desitjos de l'agent. Els funcionalistes conceptuals eviten aquest problema definint cada estat mental en termes de la seva contribució a les disposicions de comportar-se i tenir altres estats mentals.

Funcionalisme i fisicisme. Les teories de la ment prèvies al funcionalisme s'han ocupat de (1) què és i (2) què és el que dóna a cada tipus d'estat mental la seva identitat pròpia, per exemple, què tenen en comú els dolors en virtut del qual són dolors. Desplegant aquests termes una mica, podem dir que (1) és una qüestió ontològica i (2) és una qüestió metafísica. Heus aquí les afirmacions ontològiques: el dualisme ens deia que hi ha tant substàncies mentals com físiques, mentre que el conductisme i el fisicisme són monistes, afirmant que hi ha únicament substàncies físiques. Heus aquí les afirmacions metafísiques: el conductisme ens diu que el que els dolors (per exemple) tenen en comú i que les fa dolors és una cosa conductual; el dualisme dóna una resposta no-física a aquesta qüestió i el fisicisme dóna una resposta física a aquesta qüestió. Tornant ara al funcionalisme, aquest respon la qüestió metafísica sense respondre la qüestió ontològica. El funcionalisme ens diu que el que els dolors tenen en comú –el que els fa dolors– és la seva funció; però el funcionalisme no ens diu si els éssers que tenen dolors tenen alguna part no-física. Aquest punt pot ser vist en termes de l'autòmat descrit més amunt. Per a ser un autòmat del tipus descrit, una màquina concreta real necessita solament tenir estats relacionats entre si i amb els inputs i els outputs de la manera descrita. La descripció de la màquina no ens diu com funciona la màquina o de què està feta, i en particular no descarta una màquina que estigui operada per una ànima immaterial, per tal que l'ànima pugui operar de la manera determinista especificada a la taula. Vegeu Putnam, op. cit. i l'article de Fodor a Block (1980).

Pensant en la relació entre el funcionalisme i el fisicisme, és útil diferenciar dues categories de tesi fisicistes: Una versió de fisicisme competeix amb el funcionalisme, fent una afirmació metafísica sobre la naturalesa física de les propietats dels estats mentals o tipus (i és per tant sovint anomenada fisicisme de "tipus"). Com s'ha esmentat més amunt, des d'un punt de vista, el funcionalisme mostra que el fisicisme de tipus és fals.

No obstant això, hi ha fisicismes més modestos l'impuls dels quals és ontològic més que metafísic. Tals afirmacions fisicistes no són en absolut incompatibles amb el funcionalisme. Penseu, per exemple, un fisicisme que diu que tota cosa real està feta enterament de partícules del tipus que componen la matèria inorgànica. En aquest sentit de fisicisme, la majoria dels funcionalistes han estat fisicistes. A més, el funcionalisme pot ser modificat en una direcció fisicista, per exemple, requerint que totes les propietats quantificades en una definició funcional siguin propietats físiques. El fisicisme de tipus és sovint contrastat amb el fisicisme de casos. (La paraula 'dent' en aquesta oració té sis casos de lletres però cinc tipus de lletres). El fisicisme de casos diu que cada dolor (per exemple) és un estat físic, però el fisicisme de casos permet que pugui no haver-hi una cosa física que tots els dolors comparteixin, res físic que faci d'un dolor un dolor.

És una peculiaritat de la literatura sobre el funcionalisme i del fisicisme que mentre alguns funcionalistes diguin que el funcionalisme mostra que el fisicisme és fals (Vegeu els articles de Putnam, Fodor, i Block i Fodor en Block (1980), alguns dels quals estan també en altres antologies), altres diguin que el funcionalisme mostra que el fisicisme és veritable (Vegeu els articles de Lewis i Armstrong en Block (1980) i Rosenthal (1991)). En el cas de Lewis, l'assumpte és en part terminològic. Lewis és un funcionalista conceptual respecte de tenir dolor. 'Tenir dolor' en la reglamentació de Lewis, es podria dir que és un designador rígid d'una propietat funcional. [Un designador rígid nomena la mateixa cosa en cada món possible. 'El color del cel' és no-rígid, ja que nomena al vermell en mons en els quals el cel és vermell. 'Blau' és rígid, ja que nomena al blau fins i tot en mons on el cel és vermell]. 'Dolor', per contrast, és un designador no-rígid conceptualment equivalent a una descripció determinada de la manera 'l'estat amb tal i tal rol causal'. El referent d'aquesta frase en nosaltres, sosté Lewis, és un cert estat cerebral, encara que el referent d'aquesta frase en un robot podria ser un estat d'un circuit, i el referent en un àngel seria un estat no-físic. De manera similar, 'el número guanyador' remet a '17' en una loteria i a '596' a una altra. Per tant, Lewis és un funcionalista (un funcionalista conceptual, per cert) respecte de tenir dolors. En termes de la qüestió metafísica descrita més amunt –què tenen en comú els dolors que els fa ser dolors–, Lewis és un funcionalista, no un fisicista. El que comparteixen els meus dolors i els dolors del robot és un paper causal, no una cosa física. Així com no hi ha similitud numèrica entre 17 i 596 més que ser números guanyadors, no hi ha similitud física de cap tipus entre els dolors humans i els dolors dels àngels. No obstant això, sobre la qüestió de la naturalesa científica del dolor, Lewis és un fisicista. El que tenen en comú el dolor humà i marcià des de la seva perspectiva és alguna cosa conceptual, no una cosa científica.

El funcionalisme i les actituds proposicionals. La discussió de la caracterització funcional proporcionada més amunt suposa una teoria psicològica amb un nombre finit de termes d'estats mentals. En el cas d'estats monàdics com el dolor, la sensació de vermell, etc., sembla ser una opció teòrica simple llistar els estats i les seves relacions amb altres estats, inputs i outputs. Però per diverses raons, això no és una opció teòrica sensata per estats-de-creença, estats-de-desig i altres estats d'actituds proposicionals. Per a començar, la llista seria massa llarga per a ser representada prescindint de mètodes combinatoris. Certament podria dir-se que no hi ha límit superior respecte al nombre de proposicions que podrien ser en principi un objecte de pensament. D'altra banda, hi ha relacions sistemàtiques entre les creences: per exemple, la creença que Joan estima a Maria i la creença que Maria estima Joan. Aquests estats de creences representen els mateixos objectes però relacionats l'un amb l'altre de manera inversa. Una teoria de la naturalesa de les creences amb prou feines pot deixar fora una característica important com aquesta. No podem tractar 'creences-de-que-la-gespa-és-verda', 'creences-de-que-la-gespa-és-blava', etc. com a predicats primitius no relacionats. Per tant necessitarem una teoria més sofisticada, una que involucri algun tipus d'aparell combinatori. Els candidats més prometedors són aquells que tracten a les creences com una relació. ¿Però una relació amb què? Hi ha dues diferents qüestions aquí. Una qüestió és com plantejar la teoria funcional d'una manera detallada. Vegeu Loar (1981) i Schiffer (1987) per un suggeriment pel que fa a correspondència entre les relacions lògiques d'oracions i les relacions inferencials d'estats mentals. Una segona qüestió és quins tipus d'estats podrien possiblement realitzar els estats d'actituds proposicionals relacionals. Field (1978) i Fodor (en Block 1980) argumenten que per a explicar la productivitat d'estats d'actituds proposicionals no hi ha més alternativa que postular un llenguatge del pensament, un sistema d'objectes estructurats sintàcticament en el cervell que expressen les proposicions en actituds proposicionals. Vegeu Stalnaker (1984), capítols 1-3 per a una crítica de l'enfocament de Field. En un treball posterior, Fodor (1987) ha remarcat la sistematicitat de les actituds proposicionals esmentades a dalt. Fodor assenyala que les creences els continguts de les quals estan relacionades sistemàticament presenten el tipus de relació empírica: si s'és capaç de creure que Maria estima Joan, s'és també capaç de creure que Joan estima a Maria. Fodor argumenta que únicament un llenguatge del pensament en el cervell podria explicar aquest fet.

Externisme. El resultat dels famosos arguments de la "Terra Bessona" ha estat que el significat i el contingut estan en part en el món i en part en la comunitat lingüística. Els funcionalistes han respost de diverses maneres. Una resposta és pensar els inputs i outputs d'una teoria funcional com de braç-llarg incloent els objectes que es veuen i manipulen. Una altra resposta és adherir-se als inputs i outputs de braç-curt que s'aturen a la superfície del cos, pensant els continguts intencionals així caracteritzats com estrets -sobrevenint a les propietats físiques no-relacionals del cos-. No hi ha hagut una explicació àmpliament reconeguda sobre el que és el contingut estret, com tampoc hi ha acord sobre si hi ha alguna càrrega de la prova sobre els defensors del contingut estret per a caracteritzar-lo. Vegeu els articles de Burge, Lloar i Stalnaker en Rosenthal (1991); vegeu també Goldman (1993).

Significat. El funcionalisme diu que la comprensió del significat de la paraula 'Moment' és un estat funcional. En una versió de la perspectiva, l'estat funcional pot ser vist en termes del rol de la mateixa paraula 'moment' en el pensament, en la solució de problemes, en la planificació, etc. Però si la comprensió del significat de 'moment' és tenir certa funció de la paraula, llavors hi ha una relació molt propera entre el significat d'una paraula i la seva funció, i una proposta natural és considerar la relació propera com simple identitat, és a dir, el significat de la paraula només és aquesta funció (Vegeu Peacocke, 1992). Llavors el funcionalisme sobre el contingut condueix al funcionalisme sobre el significat, una teoria que pretén dir-nos la naturalesa metafísica del significat. aquesta teoria és popular en la ciència cognitiva, on en una de les seves versions és sovint coneguda com a semàntica procedimental, com també en filosofia on és sovint coneguda com a semàntica del rol conceptual. La teoria ha estat criticada (juntament amb altres versions del funcionalisme) a Putnam (1988), i Fodor i Lepore (1992).

Holisme. Block i Fodor (en Block, 1980) van apuntar el problema "carall-caram" [damn - darn problem en anglès]. Les teories funcionals han de fer referència a qualsevol diferència en els estímuls o respostes que poden ser mentalment significants. La diferència entre dir 'carall' i 'caram' quan et dónes cops al turmell pot, en algunes circumstàncies, ser mentalment significativa. Per tant les diferents teories funcionalitzades apropiades per les dues respostes afectaran la individuació de cada estat connectat amb aquestes exclamacions, i per la mateixa raó, cada estat connectat amb aquests estats, i així successivament. Els teus dolors condueixen a 'caram', els meus a 'carall', per tant els nostres dolors són funcionalment diferents i de la mateixa manera els nostres desitjos d'evitar el dolor, les nostres creences que interactuen amb aquests desitjos i així successivament. Suposicions plausibles condueixen a la conclusió que dos individus que difereixen d'aquesta manera no comparteixen gairebé res pel que fa a estats mentals. El resultat és que el funcionalista necessita una manera d'individuar estats mentals que sigui menys refinat que apel·lar a una teoria completa, una caracterització molecular. Fins i tot si s'és optimista pel que fa a la solució d'aquest problema en el cas del dolor per mitjà de la troballa d'alguna cosa funcional comú a tots els dolors, no pot suposar-se que aquest èxit es transfereix a les creences o als significats, mentre l'èxit en el cas del significat i la creença pugui involucrar una distinció analític-sintètic (Fodor i Lepore, 1992).

Qualia. Recordi l'autòmat detector de paritat descrit al començament d'aquest article. Aquest podria ser instanciat per dues persones, cadascuna de les quals està a càrrec només de la funció especificada per una casella. De manera similar, l'organització funcional molt més complexa d'una ment humana podria "en principi" ser instanciada per mitjà d'un vast exèrcit de persones. Hauríem de pensar l'exèrcit com connectat a un cos de robot, actuant com el cervell d'aquest cos i el cos seria com una persona en les seves reaccions als inputs. ¿Però podria aital exèrcit realment instanciar una ment? Més puntualment, podria tal exèrcit tenir dolor o l'experiència del vermell? Si el funcionalisme atribueix ments a coses que no les té, és massa liberal. Lycan (1987) suggereix que incloem molt de psicologia humana en la nostra teoria per a estar funcionalitzats a evitar el liberalisme; és a dir, la teoria T en la definició descrita anteriorment seria una teoria psicològica més una teoria psicològica. Però això crea el problema oposat, xovinisme, el que encara és pitjor. La descripció funcional resultant no s'aplica a marcians intel·ligents les psicologies dels quals siguin diferents de les nostres. A més, sembla fàcil imaginar un simple organisme capaç de sentir dolor que comparteixi amb nosaltres alguns dels aspectes relatius a l'organització funcional. La teoria psicològica funcionalitzada d'aquest organisme serà completament diferent de la teoria corresponent de nosaltres. Per cert, fins i tot si no s'adopta la tàctica de Lycan, no és clar com el dolor podria ser caracteritzat funcionalment com per a ser comú a nosaltres i a aquest organisme simple (Vegeu el meu "Troubles with Functionalism" que apareix en totes les antologies de la bibliografia).

Gran part de la força dels problemes acabats d'esmentar deriven de l'atenció a estats fenomènics com ara veure vermell. Les propietats fenomèniques semblarien intrínseques a (propietats no-relacionals de) els estats que les tenen i per tant les propietats fenomèniques semblen independents de les relacions entre els estats, els inputs i els outputs que defineixen els estats funcionals. Consideris, per exemple, el fet que els pacients als quals se'ls ha practicat una lobotomia, sovint diuen continuar sentint dolors igual que abans, però que aquests dolors no els molesten. Si el concepte de dolor és un concepte funcional, el que aquests pacients diuen és contradictori o incoherent -però per a molts de nosaltres sembla ser intel·ligible. Totes les antologies tenen articles sobre aquest tema; vegeu també Lycan (1987), capítols 8, 9, 14 i 15 de Shoemaker (1984) i Hill (1991).

El problema xovinisme-liberalisme afecta la caracterització dels inputs i els outputs. Si caracteritzem els inputs i els outputs d'una manera apropiada per als nostres cossos, excloem xauvinistament criatures la connexió de les quals amb el món és diferent de la nostra, v. gr. criatures les extremitats de les quals són rodes, o per a fer la diferència encara més gran, criatures gasoses que poden manipular i percebre gasos però per a les quals tots els sòlids i els líquids són iguals. L'alternativa òbvia de caracteritzar els inputs i outputs en si mateixos de manera funcional semblaria donar lloc a una estructura abstracta que pot ser satisfeta per, v. gr. l'economia de Bolívia sota la manipulació d'un excèntric acabalat i cauria d'aquesta manera en el problema oposat del liberalisme.

És temptador respondre al problema del xovinisme suposant que la mateixa teoria funcional que s'aplica a mi també s'aplica a criatures amb rodes. Si ells pensen que tenen peus, tractarien d'actuar com nosaltres i si nosaltres pensem que tenim rodes, tractaríem d'actuar com ells. Però cal notar que les definicions funcionals han de tenir algunes especificacions d'òrgans d'output en elles. Ser neutral entre tots els tipus de cos que un ésser que pugui sentir podria tenir, seria adoptar l'alternativa liberal d'especificar els inputs i outputs en si mateixos de manera funcional. Alguns suposen que el problema pot ser manejat per mitjà d'outputs condicionals. Per exemple, voler portar la pilota fins al límit del camp de joc pot ser definit en part per mitjà de la tendència a donar-li puntades –si és que es té extremitats d'un cert tipus–, empènyer si es tenen extremitats d'un altre tipus, etc. Però no és segur que l'etcètera pugui ser alguna vegada completat en la mesura que requeriria enumerar i descriure físicament cada tipus d'extremitat que cada tipus de ser intel·ligent pogués tenir. A més, el resultat de determinat desig sobre els propis membres depèn també de com estiguin relacionats amb la seva forma física. En el context d'una connexió "incorrecta", el desig de portar la pilota fins al límit del camp de joc ocasionaria que la pilota es clavi en la pròpia boca en comptes de ser impulsada pel camp de joc. Però això fa semblar que el problema requereix que anem més lluny del que podria dir-se que està implícit en el sentit comú.

Teleologia. Molts filòsofs (veg. els articles de Lycan i Sober a Lycan (1990), i Lycan (1987)) proposen que evitem el liberalisme caracteritzant els rols funcionals de manera teleològica. Excloem els exèrcits i les economies esmentades perquè els seus estats no són per les coses correctes. Un problema important per a aquest punt de vista és la manca d'una explicació teleològica acceptable. Les explicacions basades en l'evolució xoquen contra el problema dels avis-pantà [N.T. el clàssic problema de l'home pantà plantejat com a problema dels avis embassament o swamp-Grandparents problem]. Suposem que hom descobreix que els seus avis van ser formats a partir de partícules d'un pantà que van arribar a unir-se per atzar. Per tant, ja que va succeir això, vostè no té cap història evolutiva per a explicar. Si l'explicació evolutiva dels apuntalaments teleològics del contingut són correctes, llavors els seus estats no tenen cap contingut. Una teoria amb semblant conseqüència hauria de ser rebutjada.

Causació. El funcionalisme estableix que les propietats mentals són propietats de segon ordre, propietats que consisteixen a tenir altres propietats que tenen certes relacions entre si. Però hi ha almenys prima facie un problema respecte a com aquestes propietats de segon ordre podrien ser causals i explicatives d'una manera apropiada per allò mental. Consideri, per exemple, la provocativitatd, la propietat de segon ordre que consisteix a tenir alguna propietat de primer ordre (diguem vermellor) que causa que els toros estiguin enfadats. La vermellor de la capa provoca el toro, però ¿la provocativitat de la capa provoca el toro? La provocativitat de la capa podria provocar a una societat protectora d'animals, ¿però no és el toro massa estúpid per a ser provocat per aquesta? Vegeu Block (1990).

El funcionalisme continua sent un vívid i fluid punt de vista. Desenvolupaments positius en els anys recents inclouen perspectives millorades per al funcionalisme conceptual i l'articulació del punt de vista teleològic. Desenvolupaments crítics inclouen problemes amb la causalitat i l'holisme, i continuen la controvèrsia sobre el xovinisme i el liberalisme.

Bibliografia

Beakley, Brian, and Ludlow, Peter, eds.: Philosophy of Mind: Classical Problems/Contemporary Issues. (Cambridge: MIT Press, 1992).

Block, Ned, ed.: Readings in Philosophy of Psychology, 2 vols. Vol. 1. (Cambridge: Harvard, 1980).

Block, Ned: ‘Can the mind change the world?’ Meaning and method: essays in honor of Hilary Putnam, ed. G. Boolos (Cambridge: Cambridge, 1990), 137-170.

Field, Hartry: ‘Mental representation’, Erkentniss, 13 (1978), 9-61.

Fodor, Jerry: Psychosemantics (Cambridge: MIT, 1987).

Fodor, Jerry and Lepore, Ernest: Holism (Oxford: Blackwell, 1992).

Goldman, Alvin: Readings in Philosophy and Cognitive Science (Cambridge: MIT, 1993).

Hill, Christopher S.: Sensations (Cambridge: Cambridge, 1991).

Loar, Brian: Mind and Meaning (Cambridge: Cambridge, 1981).

Lewis, David, "Reduction of Mind" in S. Guttenplan, ed., A Companion to Philosophy of Mind (Oxford: Blackwell, 1995).

Lycan, William G.: Consciousness (Cambridge: MIT, 1987).

Lycan, William G., ed.: Mind and Cognition (Oxford: Blackwell, 1990).

Peacocke, C: A Study of Concepts (Cambridge: MIT, 1992).

Putnam, Hilary: Representation and Reality (Cambridge: MIT, 1988).

Rosenthal, David, ed.: The Nature of Mind (Oxford: Oxford, 1991).

Schiffer, Stephen: Remnants of Meaning (Cambridge: MIT, 1987).

Shoemaker, Sydney: Identity, Cause and Mind (Ithaca: Cornell, 1984).

Stalnaker, Robert C.: Inquiry (Cambridge: MIT, 1984).

_________________________________________________________

Versió original en anglès:

http://www.nyu.edu/gsas/dept/philo/faculty/block/papers/functionalism.html

___________________________________________________________