Diferència entre revisions de la pàgina «Foucault: la mort de l'home»
De Wikisofia
(modificant original) |
m (bot: - apostar-se al fet que l'home + apostar-se que l'home) |
||
(4 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Foucault: la mort de l'home|Idioma=Español}} | {{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Foucault: la mort de l'home|Idioma=Español}} | ||
− | |||
− | En tot cas, una cosa és certa: que l'home no és el problema més antic ni el més constant que s'hagi plantejat el saber humà. En prendre una cronologia relativament breu i un tall geogràfic restringit | + | En tot cas, una cosa és certa: que l'home no és el problema més antic ni el més constant que s'hagi plantejat el saber humà. En prendre una cronologia relativament breu i un tall geogràfic restringit –la cultura europea a partir del segle XVI– pot estar-se segur que l'home és una invenció recent. El saber no ha rondat durant llarg temps i obscurament entorn d'ell i als seus secrets. De fet, entre totes les mutacions que han afectat en saber de les coses i del seu ordre, el saber de les identitats, les diferències, els caràcters, els equivalents, les paraules –en breu, el mitjà de tots els episodis d'aquesta profunda història del Mateix– una sola, la que es va iniciar fa un segle i mig i que potser està en vies de tancar-se, va deixar aparèixer la figura de l'home. I no es va tractar de l'alliberament d'una vella inquietud, del pas de la consciència lluminosa d'una preocupació mil·lenària, de l'accés a l'objectivitat del que des de feia molt temps romania pres en les creences o en les filosofies; va ser l'efecte d'un canvi en les disposicions fonamentals del saber. L'home és una invenció la data recent de la qual mostra amb tota facilitat l'arqueologia del nostre pensament. I potser també la seva propera fi. |
+ | |||
+ | Si aquestes disposicions desapareguessin tal com van aparèixer, si, per qualsevol esdeveniment la possibilitat del qual podem solament pressentir, però la forma i promesa del qual no coneixem ara com ara, oscil·lessin, com ho va fer, a la fi del segle XVIII el sòl del pensament clàssic, llavors podria apostar-se que l'home s'esborraria, com en els límits del mar un rostre de sorra. | ||
− | |||
{{Ref|Ref=''Las palabras y las cosas'', Siglo XXI, México 1978, p. 375.|Títol=Las palabras y las cosas|Cita=true}} | {{Ref|Ref=''Las palabras y las cosas'', Siglo XXI, México 1978, p. 375.|Títol=Las palabras y las cosas|Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} |
Revisió de 23:31, 30 gen 2018
En tot cas, una cosa és certa: que l'home no és el problema més antic ni el més constant que s'hagi plantejat el saber humà. En prendre una cronologia relativament breu i un tall geogràfic restringit –la cultura europea a partir del segle XVI– pot estar-se segur que l'home és una invenció recent. El saber no ha rondat durant llarg temps i obscurament entorn d'ell i als seus secrets. De fet, entre totes les mutacions que han afectat en saber de les coses i del seu ordre, el saber de les identitats, les diferències, els caràcters, els equivalents, les paraules –en breu, el mitjà de tots els episodis d'aquesta profunda història del Mateix– una sola, la que es va iniciar fa un segle i mig i que potser està en vies de tancar-se, va deixar aparèixer la figura de l'home. I no es va tractar de l'alliberament d'una vella inquietud, del pas de la consciència lluminosa d'una preocupació mil·lenària, de l'accés a l'objectivitat del que des de feia molt temps romania pres en les creences o en les filosofies; va ser l'efecte d'un canvi en les disposicions fonamentals del saber. L'home és una invenció la data recent de la qual mostra amb tota facilitat l'arqueologia del nostre pensament. I potser també la seva propera fi.
Si aquestes disposicions desapareguessin tal com van aparèixer, si, per qualsevol esdeveniment la possibilitat del qual podem solament pressentir, però la forma i promesa del qual no coneixem ara com ara, oscil·lessin, com ho va fer, a la fi del segle XVIII el sòl del pensament clàssic, llavors podria apostar-se que l'home s'esborraria, com en els límits del mar un rostre de sorra.
Las palabras y las cosas, Siglo XXI, México 1978, p. 375. |
Original en castellà
la muerte del hombre
En todo caso, una cosa es cierta: que el hombre no es el problema más antiguo ni el más constante que se haya planteado el saber humano. Al tomar una cronología relativamente breve y un corte geográfico restringido –la cultura europea a partir del siglo XVI– puede estarse seguro de que el hombre es una invención reciente. El saber no ha rondado durante largo tiempo y oscuramente en torno a él y a sus secretos. De hecho, entre todas las mutaciones que han afectado al saber de las cosas y de su orden, el saber de las identidades, las diferencias, los caracteres, los equivalentes, las palabras –en breve, el medio de todos los episodios de esta profunda historia de lo Mismo– una sola, la que se inició hace un siglo y medio y que quizá está en vías de cerrarse, dejó aparecer la figura del hombre. Y no se trató de la liberación de una vieja inquietud, del paso de la conciencia luminosa de una preocupación milenaria, del acceso a la objetividad de lo que desde hacía mucho tiempo permanecía preso en las creencias o en las filosofías; fue el efecto de un cambio en las disposiciones fundamentales del saber. El hombre es una invención cuya fecha reciente muestra con toda facilidad la arqueología de nuestro pensamiento. Y quizá también su próximo fin.
Si esas disposiciones desaparecieran tal como aparecieron, si, por cualquier acontecimiento cuya posibilidad podemos cuando mucho presentir, pero cuya forma y promesa no conocemos por ahora, oscilaran, como lo hizo, a finales del siglo XVIII el suelo del pensamiento clásico, entonces podría apostarse a que el hombre se borraría, como en los límites del mar un rostro de arena.