Recurs:Diògenes Laerci: filosofia estoica (l'ideal del savi)

82. Diuen que tots els savis són austers i impassibles, perquè ni ells parlen de delits, ni admeten el que dels delits parlen uns altres; però que també hi ha un altre auster (es refereix a les males persones), comparable al vi aspre, que millor és per a medicaments que per a beguda. Que els savis són incorruptes i sincers, perquè es guarden d'ostentar el que són per mitjà d'aparences que ocultin els defectes i facin manifestes les bones peces. Que tampoc de veus i rostres. Que estan aliens dels negocis, perquè fugen de fer cap cosa sinó oficis. Que beuen vi, sí; mes no s'embriaguen. Que no perden la raó; però no obstant això, cauen de vegades en algunes fantasies o imaginacions estranyes, per malenconia o deliri, no per raó de coses que desitgin, sinó per defecte de la naturalesa. Ni sent dolor el savi, ja que el dolor és una irracional contracció de l'ànima, com diu Apol·lodor en la seva Moral. Que els savis són divins, perquè sembla que tenen a Déu en si mateixos; i que el dolent o ignorant és ateu. Que l'ateu és de dues maneres: un, el que es diu contrari a Déu; un altre, el que menysprea a Déu; però això no es troba en tots els dolents. Que els savis són religiosos i píos, com a pràctics que estan en el dret diví, doncs la pietat és centcia del cultiu diví. Que sacrifiquen per si mateixos als déus i són castos; ja que detesten els pecats contra els déus; i àdhuc els déus mateixos els estimen perquè són sants i justs en les coses divines.

84. Diuen que el savi governarà la República si no hi ha embaràs, com ho diu Crisip en el seu llibre I de les Vides, doncs reprimirà els vicis i incitarà a les virtuts. Que es casarà també a fi de procrear fills, segons escriu Zenó en la seva República. Que no es barrejarà en coses opinables, això és, mai donarà asentiment a cap falsedat. Que haurà d'abraçar la secta cínica, perquè és un camí breu i compendiós per a la virtut, segons Apolodor en la seva Moral Que menjarà també carn humana segons les circumstàncies anassin. Que només ell és lliure; els dolents i ignorants són serfs. Que la llibertat és la potestat d'obrar per si; l'esclavitud és la privació d'aquesta llibertat. Que hi ha una altra esclavitud, consistent en la subordinació; i encara una altra tercera, que consisteix en la possessió i subordinació (a la qual s'oposa el domini), i que també és dolenta. Que els savis no només són lliures, sinó també reis; sent el regnar un comandament a ningú danyós, que existeix només entre els savis, com diu Crisip en el llibre intitulat Que Zenó va usar dels noms amb propietat. Escriu allí que el príncep ha d'entendre sobre béns i mals, i aquestes coses cap ignorant les sap.

85. També que solos ells, i cap dolent, són aptes per als magistrats, per als judicis i per a l'oratòria. Que són impecables, com que no poden caure en pecat. Que són innocents, perquè ni danyen a altres ni a si mateixos. Que no són misericordiosos ni perdonen a ningú, perquè no remetran les penes posades per les lleis (ja que la condescendència, la misericòrdia, la mansesa no són coses pròpies de l'ànim de qui es crea útil per a la justícia) ni les tindran per molt dures. Així mateix, que el savi res admira del que sembla extraordinari, verbigràcia, els plutonis, el flux i reflux del mar, les fonts d'aigües termals i els volcans. Diuen igualment que el savi mai viu solament, perquè està acompanyat de la naturalesa i de les operacions. S'ocuparà també en exercicis per a fer el cos a la tolerància.

86. Diuen que el savi orarà demanant béns als déus. Així ho escriuen Posidoni en el llibre I Dels oficis, i Hecató en el XIII De les coses rares. Diuen així mateix que només en els savis existeix l'amistat, per raó de la semblança; i que l'amistat és una comunió o comunicació entre els amics, de les coses necessàries de la vida. Proven que l'amic ha de triar-se per ell mateix; que és bé tenir molts amics, i que no hi ha amistat entre els dolents. Que no s'ha de contendre amb els ignorants o necis; i que tots els ignorants són dements, ja que no sent savis tot ho executen per una ignorància igual a la demència. Que el savi fa bé a tots, a la manera que diem que Ismenias va ser destre flautista. Que totes les coses són dels savis, perquè la llei els dóna potestat complerta. Que també hi ha algunes coses dels ignorants, siguin de la República, siguin pròpies, però com a possessors injusts.

87. Que les virtuts se segueixen mútuament uneixis a unes altres, i qui posseeix una les posseeix totes; doncs les especulacions de totes són comunes, com diu Crisip en el llibre De les virtuts, Apolodor en la seva Física antiga, i Hecató en el llibre III De les virtuts. Que el virtuós és especulatiu o contemplatiu, i apte per a executar el que convé; i les coses que convé es facin, també han de ser triades, sostingudes, distribuïdes i constantment defensades. Per la qual cosa si executa amb elecció algunes coses, unes altres amb tolerància, distributivament unes altres, i unes altres constantment, és així prudent, valerós, just i temperat. I principalment cadascuna de les virtuts versa respectivament sobre el seu propi objecte, verbigràcia, el valor sobre la seva tolerància; la prudència sobre el que ha de practicar-se, no practicar-se o mirar-se amb indiferència. De la mateixa manera versen els altres sobre els seus propis objectes, verbigràcia, a la prudència se segueix el bon consell i intel·ligència; a la temprança, el bon ordre i la modèstia; a la justícia, l'equitat i probitat, i al valor la constància i permanència d'ànim.

88. Són d'opinió que entre la virtut i el vici no hi ha mitjà (al contrari dels peripatètics, que diuen que el profit és mitjà entre la virtut i el vici), doncs així com un pal, diuen els estoics, cal que sigui recte o tort, així una cosa o és justa o injusta, sense comptar amb el més o menys. I així de les altres coses Crisip diu que la virtut és admissible; Cleantes, que és inadmissible; aquell que pot perdre's per l'embriaguesa i per la còlera; aquest, que no pot perdre's, pel molt arrelada. Que és apetible; que ens vam avergonyir de les males obres, coneixent que només és bé l'honest; i que ella sola és suficient per a la felicitat, com diuen Zenó, Crisip en el llibre I De les virtuts i Hecatón en el llibre II Dels béns, perquè si la magnanimitat, diuen, és bastant per a superar-ho tot, i ella és part de la virtut, és també la virtut bastant per a la felicitat, menyspreant justament totes les coses que semblin greus i turbulentes.

Diógenes Laercio, Vidas de los más ilustres filósofos griegos, Orbis, Barcelona 1985, Vol II, p.75-77. (Traducción de José Ortiz y Sainz, fines del s. XVIII).