Diferència entre revisions de la pàgina «Descartes: el cogito»
De Wikisofia
(modificant original) |
m (bot: - existia cosa alguna que + existia cap cosa que) |
||
Línia 6: | Línia 6: | ||
|Idioma=Español | |Idioma=Español | ||
}} | }} | ||
− | Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error, vaig decidir suposar que no existia cosa | + | Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error, vaig decidir suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que existeixen homes que s'equivoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol un altre, estava subjecte a error, rebutjava com a falses totes les raons que fins llavors havia admès com a demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui veritable, em vaig resoldre a fingir que totes les coses que fins llavors havien aconseguit el meu esperit no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d'aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: ''penso, després sóc'', era tan ferm i segura que totes les més extravagants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la trontollar, vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo indagava. |
{{Ref|Ref=''Discurso del método, dióptrica, meteoros y geometría ''(Alfaguara, Madrid 1981, p. 25).|Títol=Discurso del método, dióptrica, meteoros y geometría |Cita=true}} | {{Ref|Ref=''Discurso del método, dióptrica, meteoros y geometría ''(Alfaguara, Madrid 1981, p. 25).|Títol=Discurso del método, dióptrica, meteoros y geometría |Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} |
Revisió del 11:45, 13 oct 2017
Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error, vaig decidir suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que existeixen homes que s'equivoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol un altre, estava subjecte a error, rebutjava com a falses totes les raons que fins llavors havia admès com a demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui veritable, em vaig resoldre a fingir que totes les coses que fins llavors havien aconseguit el meu esperit no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d'aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: penso, després sóc, era tan ferm i segura que totes les més extravagants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la trontollar, vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo indagava.
Discurso del método, dióptrica, meteoros y geometría (Alfaguara, Madrid 1981, p. 25). |
Original en castellà
Así pues, considerando que nuestros sentidos en algunas ocasiones nos inducen a error, decidí suponer que no existía cosa alguna que fuese tal como nos la hacen imaginar. Y puesto que existen hombres que se equivocan al razonar en cuestiones relacionadas con las más sencillas materias de la geometría y que incurren en paralogismos, juzgando que yo, como cualquier otro, estaba sujeto a error, rechazaba como falsas todas las razones que hasta entonces había admitido como demostraciones. Y, finalmente, considerando que hasta los pensamientos que tenemos cuando estamos despiertos pueden asaltarnos cuando dormimos, sin que ninguno en tal estado sea verdadero, me resolví a fingir que todas las cosas que hasta entonces habían alcanzado mi espíritu no eran más verdaderas que las ilusiones de mis sueños. Pero inmediatamente después, advertí que, mientras deseaba pensar de este modo que todo era falso, era absolutamente necesario que yo, que lo pensaba, fuese alguna cosa. Y dándome cuenta de que esta verdad: pienso, luego soy, era tan firme y segura que todas las más extravagantes suposiciones de los escépticos no eran capaces de hacerla tambalear, juzgué que podía admitirla sin escrúpulo como el primer principio de la filosofía que yo indagaba.