Recurs:Plotí: la purificació de l'ànima

 1, 6, 5-9. Tal vegada serà útil a la nostra investigació saber què és la lletjor i per què es manifesta. Considerem una ànima lletja, intemperante i injusta. Està plena dels majors desitjos i de la major inquietud, temorosa per covardia, envejosa per mesquinesa. lndudablement pensa, però només pensa en objectes baixos i mortals. Estima els plaers impurs, viu la vida de les passions corporals, troba el seu plaer en la lletjor. [...] Porta una vida enfosquida per la barreja del mal, una vida unida a molt de mort. No veu el que una ànima ha de veure. No pot romandre en si mateixa, perquè sense parar es veu cridada cap a l'exterior, l'inferior i l'obscur. [...] Com si algú, enfonsat en el fang d'un cenagal, no mostrés ja la bellesa que posseïa, i com si només es veiés d'ell el fang que ho cobreix. La lletjor li ha arribat per l'addició d'un element estrany, i si ha de tornar a ser bell, li costarà rentar-se i purificar-se per a ser el que era. [...] La lletjor per a l'ànima és no ser ni neta ni pura, igual que per a l'or, és estar ple de terra: si se separa aquesta terra, queda l'or i és bell quan està separat de les altres coses i queda solament amb si mateix. De la mateixa manera, l'ànima, separada dels desitjos que té pel cos, i dels quals s'ocupa massa, alliberada de les altres passions, purificada del que conté quan està unida al cos, deixa tota la lletjor que li produeix l'altra naturalesa.

Segons una dita antiga, la temprança, el valor, tota virtut, i la mateixa prudència, són purificacions. Per això els misteris diuen amb paraules encobertes que l'home que descendeix a l'Hades sense haver-se purificat serà col·locat en un cenagal, perquè l'impur estima els fangales a causa dels seus vicis, com es complauen amb ells els porcs, el cos dels quals és impur. Què serà doncs la temprança, sinó separar-se dels plaers del cos i àdhuc fugir d'ells, perquè són inmundos i no són els de un ésser pur? El valor consisteix en no témer a la mort. Ara bé, la mort és la separació de l'ànima i el cos. I no temerà aquesta separació aquell que desitja estar separat del cos. La grandesa de l'ànima és el menyspreu de les coses d'aquest món. La prudència és el pensament que s'aparta de les coses de baix i condueix a l'ànima cap a les coses de dalt. L'ànima, una vegada purificada, es fa forma, raó, enterament incorpòria, espiritual; pertany sencera al diví on està l'origen de la bellesa. Per tant l'ànima, reduïda a la intel·ligència, és molt més bella. Però la intel·ligència és per a l'ànima una bellesa pròpia i no estranya, perquè l'ànima està llavors realment aïllada. Per això es diu amb raó que el bé i la bellesa de l'ànima consisteixen a fer-se semblants a Déu, perquè de Déu ve el bell i la destinació dels éssers. [...]

Hi ha doncs que remuntar-se cap al bé que tota ànima desitja. Si algú ho ha vist, sap el que vull dir i quin bell és. Com bé, és desitjat, i el desig tendeix cap a ell. Però només ho aconsegueixen els que pugen cap amunt, es tornen cap a ell, i es despullen de les vestidures dels quals s'han revestit en el seu descens; com els quals es dirigeixen als santuaris dels temples han de purificar-se, llevar-se els seus antics vestits i entrar sense ells. Fins que, havent abandonat en aquesta pujada tot el que és estrany a Déu, un vegi tot sol en el seu aïllament, la seva simplicitat i la seva puresa, a aquell de qui tot depèn, cap al qual tot mira, per qui tot és, viu i pensa; perquè ell és la causa de la vida, de la intel·ligència i de l'ésser.

Si ho veiem, quin amor i quins desitjos sentirem volent-nos unir a ell! Quina sorpresa unida a quin plaer! Perquè el que no ho ha vist encara pot tendir cap a ell com cap a un bé; però el que ho ha vist, ha d'estimar-lo per la seva bellesa, estar ple d'espant i de plaer, viure en un espasme benfactor, estimar-lo amb un amor veritable ple d'ardents desitjos, riure's dels altres amors, i menysprear les preteses belleses d'abans. [...] Totes les altres belleses són adquirides, barrejades, derivades, vingudes d'ell. Per tant, si veiéssim a aquell que dóna la bellesa a totes les coses, però que la dóna romanent el mateix i que no rep res en ell, si romanguéssim en aquesta contemplació, de quina bellesa mancaríem encara? Perquè ell és la veritable i primera bellesa, que fa bells i amables als quals ho estimen.

Per tant s'imposa a l'ànima un gran i suprem combat en què empri tot el seu esforç, a fi de no quedar-se sense participar en la millor de les visions. El que l'aconsegueix és feliç, gaudint d'aquesta visió joiosa. El que no l'aconsegueix és veritablement desgraciat. Perquè el que no ha bells colors o bells cossos és tan desgraciat com el qual no aconsegueix el poder, la magistratura o la reialesa. [Però és desgraciat el que no troba el bell] en si i només. Hem d'abandonar els regnes i la dominació de la terra sencera, del mar i del cel, si per aquest abandó i aquest menyspreu podem tornar-nos cap a ell i veure-ho.

Fugim doncs cap a la nostra bienamada pàtria, aquest és el millor consell que pot donar-se. Però quin és aquesta fugida i com pujar? Com Ulisses que va escapar, segons diuen, de la maga Circe i de Calipso, és a dir, segons em sembla, que no va consentir a quedar-se al seu costat, malgrat els plaers dels ulls i de totes les belleses sensibles que allí trobava. La pàtria és per a nosaltres el lloc d'on venim i on està el nostre pare. Què són doncs aquest viatge i aquesta fugida? No hem de realitzar-la amb els nostres peus, perquè els nostres peus ens porten d'una terra a una altra. Tampoc hem de preparar un tronc de cavalls o un vaixell, sinó que cal deixar tot de costat i cessar de mirar, canviar aquesta vista per una altra i despertar la que tots posseeixen, però que usen poc.

I què veu aquest ull interior? Quan es desperta, no pot veure bé els objectes brillants. L'ànima mateixa ha d'acostumar-se a veure, primer les ocupacions belles, després les obres belles, no les que executen les arts, sinó les dels homes de bé; després l'ànima dels quals realitzen aquestes obres belles. Com pot veure's que l'ànima bona és semblant al bell? Torna sobre tu mateix i mira. Si no veus encara la bellesa en tu, fes com l'escultor d'una estàtua que ha d'arribar a ser bella: lleva això, grata allò, poleix, allisa, fins que treu del marbre una bella figura. De la mateixa manera tu també lleva el superflu, redreça el que està tort, neteja el que està entelat per a fer-ho brillant, i no cessaments d'esculpir la teva pròpia estàtua fins que es manifesti la resplendor divina de la virtut, fins que vegis la temprança asseguda en un tron sagrat. Has arribat a això? Veus això? Tens amb tu mateix un tracte pur, sense cap obstacle per a la teva unificació, sense que res aliè estigui barrejat amb tu mateix en el teu interior? Ets tot tu una llum veritable, no una llum de grandària i forma mesurables, sinó una llum absolutament sense mesura, perquè és superior a tota mesura i tota qualitat? Et veus en aquest estat? Llavors t'has fet visió. Tingues confiança en tu: encara romanent aquí, has pujat i ja no necessites guia. Dirigeix la teva mirada i mira. Perquè és l'únic ull que veu la gran bellesa. Però si mira amb les lleganyes del vici sense estar purificat, o si és feble, té poca força per a veure els objectes molt brillants, i no veu res, encara que es trobi en presència d'un objecte que pot ser vist. Perquè cal que l'ull es faci semblant i connatural al seu objecte perquè pugui contemplar-ho. Mai un ull veurà el sol sense haver-se fet semblant al sol, ni una ànima veurà el bell sense haver-se fet bella. Per tant que cadascú es faci primer diví i bell si vol contemplar a Déu i la bellesa.

Enéadas (selección), de R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad Antigua, Herder, Barcelona 1982, p.113-116.

---

Original en castellà

1, 6, 5-9. Tal vez será útil a nuestra investigación saber qué es la fealdad y por qué se manifiesta. Consideremos una alma fea, intemperante e injusta. Está llena de los mayores deseos y de la mayor inquietud, temerosa por cobardía, envidiosa por mezquindad. lndudablemente piensa, pero sólo piensa en objetos bajos y mortales. Ama los placeres impuros, vive la vida de las pasiones corporales, halla su placer en la fealdad. [...] Lleva una vida oscurecida por la mezcla del mal, una vida unida a mucho de muerte. No ve lo que una alma debe ver. No puede permanecer en sí misma, porque sin cesar se ve llamada hacia lo exterior, lo inferior y lo obscuro. [...] Como si alguien, hundido en el fango de un cenagal, no mostrase ya la belleza que poseía, y como si sólo se viese de él el fango que lo cubre. La fealdad le ha llegado por la adición de un elemento extraño, y si debe volver a ser bello, le costará lavarse y purificarse para ser lo que era. [...] La fealdad para el alma es no ser ni limpia ni pura, igual que para el oro, es estar lleno de tierra: si se separa esta tierra, queda el oro y es bello cuando está separado de las demás cosas y queda solo consigo mismo. Del mismo modo, el alma, separada de los deseos que tiene por el cuerpo, y de los que se ocupa demasiado, liberada de las demás pasiones, purificada de lo que contiene cuando está unida al cuerpo, deja toda la fealdad que le produce la otra naturaleza.

Según un dicho antiguo, la templanza, el valor, toda virtud, y la misma prudencia, son purificaciones. Por ello los misterios dicen con palabras encubiertas que el hombre que desciende al Hades sin haberse purificado será colocado en un cenagal, porque el impuro ama los fangales a causa de sus vicios, como se complacen con ellos los cerdos, cuyo cuerpo es impuro. ¿Qué será pues la templanza, sino separarse de los placeres del cuerpo y aun huir de ellos, porque son inmundos y no son los de un ser puro? El valor consiste en no temer a la muerte. Ahora bien, la muerte es la separación del alma y el cuerpo. Y no temerá esta separación aquel que desea estar separado del cuerpo. La grandeza del alma es el desprecio de las cosas de este mundo. La prudencia es el pensamiento que se aparta de las cosas de abajo y conduce al alma hacia las cosas de arriba. El alma, una vez purificada, se hace forma, razón, enteramente incorpórea, espiritual; pertenece entera a lo divino donde está el origen de la belleza. Por tanto el alma, reducida a la inteligencia, es mucho más bella. Pero la inteligencia es para el alma una belleza propia y no extraña, porque el alma está entonces realmente aislada. Por ello se dice con razón que el bien y la belleza del alma consisten en hacerse semejantes a Dios, porque de Dios viene lo bello y el destino de los seres. [...]

Hay pues que remontarse hacia el bien que toda alma desea. Si alguien lo ha visto, sabe lo que quiero decir y qué bello es. Como bien, es deseado, y el deseo tiende hacia él. Pero sólo lo alcanzan los que suben hacia arriba, se vuelven hacia él, y se despojan de los ropajes de los que se han revestido en su descenso; como los que se dirigen a los santuarios de los templos deben purificarse, quitarse sus antiguos vestidos y entrar sin ellos. Hasta que, habiendo abandonado en esta subida todo lo que es extraño a Dios, uno vea a solas en su aislamiento, su simplicidad y su pureza, a aquel de quien todo depende, hacia el que todo mira, por quien todo es, vive y piensa; porque él es la causa de la vida, de la inteligencia y del ser.

Si lo vemos, ¡qué amor y qué deseos sentiremos queriéndonos unir a él! ¡Qué asombro unido a qué placer! Porque el que no lo ha visto todavía puede tender hacia él como hacia un bien; pero el que lo ha visto, tiene que amarlo por su belleza, estar lleno de espanto y de placer, vivir en un espasmo bienhechor, amarlo con un amor verdadero lleno de ardientes deseos, reírse de los demás amores, y despreciar las pretendidas bellezas de antes. [...] Todas las demás bellezas son adquiridas, mezcladas, derivadas, venidas de él. Por tanto, si viésemos a aquel que da la belleza a todas las cosas, pero que la da permaneciendo el mismo y que no recibe nada en él, si permaneciésemos en esta contemplación, ¿de qué belleza careceríamos aún? Porque él es la verdadera y primera belleza, que hace bellos y amables a los que lo aman.

Por tanto se impone al alma un gran y supremo combate en que emplee todo su esfuerzo, a fin de no quedarse sin participar en la mejor de las visiones. El que la alcanza es feliz, disfrutando de esta visión dichosa. El que no la consigue es verdaderamente desgraciado. Porque el que no haya bellos colores o bellos cuerpos es tan desgraciado como el que no alcanza el poder, la magistratura o la realeza. [Pero es desgraciado el que no halla lo bello] en si y sólo. Debemos abandonar los reinos y la dominación de la tierra entera, del mar y del cielo, si por este abandono y este desprecio podemos volvernos hacia él y verlo.

Huyamos pues hacia nuestra bienamada patria, éste es el mejor consejo que puede darse. Pero ¿cuál es esta huida y cómo subir? Como Ulises que escapó, según dicen, de la maga Circe y de Calipso, es decir, según me parece, que no consintió en quedarse a su lado, a pesar de los placeres de los ojos y de todas las bellezas sensibles que allí encontraba. La patria es para nosotros el lugar de donde venimos y donde está nuestro padre. ¿Qué son pues este viaje y esta huida? No debemos realizarla con nuestros pies, porque nuestros pies nos llevan de una tierra a otra. Tampoco debemos preparar un tronco de caballos o un barco, sino que hay que dejar todo de lado y cesar de mirar, cambiar esta vista por otra y despertar la que todos poseen, pero que usan poco.

¿Y qué ve este ojo interior? Cuando se despierta, no puede ver bien los objetos brillantes. El alma misma debe acostumbrarse a ver, primero las ocupaciones bellas, después las obras bellas, no las que ejecutan las artes, sino las de los hombres de bien; después el alma de los que realizan estas obras bellas. ¿Cómo puede verse que el alma buena es semejante a lo bello? Vuelve sobre ti mismo y mira. Si no ves aún la belleza en ti, haz como el escultor de una estatua que debe llegar a ser bella: quita esto, rasca aquello, pule, alisa, hasta que saca del mármol una bella figura. Del mismo modo tú también quita lo superfluo, endereza lo que está torcido, limpia lo que está empañado para hacerlo brillante, y no ceses de esculpir tu propia estatua hasta que se manifieste el resplandor divino de la virtud, hasta que veas la templanza sentada en un trono sagrado. ¿Has llegado a esto? ¿Ves esto? ¿Tienes contigo mismo un trato puro, sin ningún obstáculo para tu unificación, sin que nada ajeno esté mezclado contigo mismo en tu interior? ¿Eres todo tú una luz verdadera, no una luz de tamaño y forma mensurables, sino una luz absolutamente sin medida, porque es superior a toda medida y toda cualidad? ¿Te ves en este estado? Entonces te has hecho visión. Ten confianza en ti: aún permaneciendo aquí, has subido y ya no necesitas guía. Dirige tu mirada y mira. Porque es el único ojo que ve la gran belleza. Pero si mira con las legañas del vicio sin estar purificado, o si es débil, tiene poca fuerza para ver los objetos muy brillantes, y no ve nada, aunque se halle en presencia de un objeto que puede ser visto. Porque es preciso que el ojo se haga semejante y connatural a su objeto para que pueda contemplarlo. Nunca un ojo verá el sol sin haberse hecho semejante al sol, ni una alma verá lo bello sin haberse hecho bella. Por tanto que cada cual se haga primero divino y bello si quiere contemplar a Dios y la belleza.