Recurs:Wartofsky: pensament mitopoiètic

Imaginem el terror d'un home primitiu de l'edat de ferro davant una tempesta, amb rajos que caiguin del cel amb energia salvatge; imaginem a més que, en aquest cas, el raig s'abat sobre un gran arbre, que cau en flames al costat de l'home. La reacció bruta és la por, sense raó i instintiu, que empeny a fugir o que produeix un terror tal que només condueix a la paràlisi o a la histèria; sense un altre punt de partida que la reacció animal bruta no cal fer una altra cosa, però l'experiència traumàtica es recorda i remodela mitjançant la imaginació, i el filòsof incipient es pregunta: «Què és el raig? D'on ve? Per què ha caigut prop de mi?» Això és ja deixar la por bruta i pensar: fer la hipòtesi que el llamp, que ve de «dalt» i cau «baix», és d'alguna manera com les coses que cauen o es llancen, i buscar els orígens, raons i causes que adonin del fenomen satisfactòriament. La pregunta pogués ser, per exemple: «Per què va caure prop de mi?, per què aquí i no allí?». Admetre que cau a l'atzar és limitar-se al desemparament de la por bruta; concebre que cau per una raó, tot el maligna que sigui, és ja concebre el raig com alguna cosa semblant a altres coses que ocorren per una raó. Ara bé, les raons, per analogia amb les raons humanes, comporten propòsits («per l'afany de...», o «amb vista a...»): allò que fereix, fa mal o aterreix ocorre a causa de, o per la raó per la qual fereixi, faci mal o aterreixi; i aquesta «raó» és intel·ligent d'acord amb l'experiència humana. Un fereix o fa mal a manera de represàlia (el contrari d'«amor amb amor es paga»): la Llei del Talión –ull per ull, dent per dent– es troba entreteixida en els més antics anals de l'activitat humana. El dany s'interpreta, doncs, com un càstig o com la devolució d'un dany prèviament inferit i, en qualsevol cas, es disposa així d'una manera d'explicar «la raó» sobre bases que també serveixen per a comprendre l'activitat humana. Fent un pas més, «què és el raig?» És brillant, fer i calent perquè produeix flames, encara que a diferència del foc, la seva forma és més definida; és un objecte de cert tipus, que seria molt anàleg, segons l'experiència de l'home de l'edat de ferro, al metall fos, la qual cosa suggereix les tècniques per treballar els metalls, tècniques que al seu torn suggereixen operaris i els instruments d'aquest ofici: el raig ve de dalt, i ha estat enviat per determinada raó i, per tant, dirigit o llançat, i el que ho ha llançat treballa el metall, probablement en una forja, donant-li forma d'instrument de represàlia intencionada.

Introducción a la filosofía de la ciencia, 2 vols., Alianza, Madrid 1973, vol. 1, p. 70-71.