Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Hegel: dialèctica de la mort»

De Wikisofia

(modificant original)
m (bot: - això, per ser aquesta abstracta + això, com que aquesta és abstracta)
Línia 2: Línia 2:
 
§ 375
 
§ 375
  
La universalitat, segons la qual l'animal com a individu és una existència finita, es mostra en ell com la potència abstracta en acabar del procés, també abstracte, que es desenvolupa dins d'ell ''(§ 3 5 6)''. La inadequació de l'animal a la universalitat és la seva malaltia original, i és el germen innat de la mort. La negació d'aquesta inadequació és precisament el compliment de la seva destinació. L'individu es nega quan ell mateix modela les seves singularitats sobre la universalitat. Però amb això, per ser aquesta abstracta i immediata, aconsegueix solament una objectivitat abstracta, en la qual la seva activitat s'esmussa, s'oxifica, i la vida arriba a ser un hàbit privat de procés, de manera que l'individu es mata a si mateix.
+
La universalitat, segons la qual l'animal com a individu és una existència finita, es mostra en ell com la potència abstracta en acabar del procés, també abstracte, que es desenvolupa dins d'ell ''(§ 3 5 6)''. La inadequació de l'animal a la universalitat és la seva malaltia original, i és el germen innat de la mort. La negació d'aquesta inadequació és precisament el compliment de la seva destinació. L'individu es nega quan ell mateix modela les seves singularitats sobre la universalitat. Però amb això, com que aquesta és abstracta i immediata, aconsegueix solament una objectivitat abstracta, en la qual la seva activitat s'esmussa, s'oxifica, i la vida arriba a ser un hàbit privat de procés, de manera que l'individu es mata a si mateix.
  
 
§ 376
 
§ 376

Revisió del 10:28, 13 oct 2017

§ 375

La universalitat, segons la qual l'animal com a individu és una existència finita, es mostra en ell com la potència abstracta en acabar del procés, també abstracte, que es desenvolupa dins d'ell (§ 3 5 6). La inadequació de l'animal a la universalitat és la seva malaltia original, i és el germen innat de la mort. La negació d'aquesta inadequació és precisament el compliment de la seva destinació. L'individu es nega quan ell mateix modela les seves singularitats sobre la universalitat. Però amb això, com que aquesta és abstracta i immediata, aconsegueix solament una objectivitat abstracta, en la qual la seva activitat s'esmussa, s'oxifica, i la vida arriba a ser un hàbit privat de procés, de manera que l'individu es mata a si mateix.

§ 376

Però aquesta identitat, que s'ha unit a l'universal, és la negació del contrast formal de la individualitat immediata i de la universalitat de la individualitat; i és un costat solament, a saber, el costat abstracte, la mort del natural. Però en la idea de la vida, la subjectivitat és el concepte; i aquesta és, per tant, en si l'ésser en si absolut de la realitat, i la universalitat concreta. Mitjançant la indicada negació de la immediativitat de la seva realitat es fon amb si mateixa: l'última exterioritat de la naturalesa és negada, i el concepte que en la naturalesa és solament en si, ha arribat a ser concepte per si. La naturalesa és d'est .node traspassada a la seva veritat, en la subjectivitat del concepte, l'objectivitat mateixa del qual és la immediativitat negada de la individualitat, la universalitat concreta; pel que és posat així el concepte, el qual té com a existència pròpia la realitat que li correspon, el concepte. Tal és l'esperit.

Enciclopedia de las ciencias filosóficas: filosofía de la naturaleza, Claridad, Buenos Aires 1969, p. 303.

Original en castellà

§ 375

La universalidad, según la cual el animal como individuo es una existencia finita, se muestra en él como la potencia abstracta al terminar del proceso, también abstracto, que se desarrolla dentro de él (§ 3 5 6). La inadecuación del animal a la universalidad es su enfermedad original, y es el germen innato de la muerte. La negación de esta inadecuación es precisamente el cumplimiento de su destino. El individuo se niega en cuanto él mismo modela sus singularidades sobre la universalidad. Pero con esto, por ser ésta abstracta e inmediata, alcanza solamente una objetividad abstracta, en la cual su actividad se embota, se oxifica, y la vida llega a ser un hábito privado de proceso, de modo que el individuo se mata a sí mismo.

§ 376

Pero dicha identidad, que se ha unido a lo universal, es la negación del contraste formal de la individualidad inmediata y de la universalidad de la individualidad; y es un lado solamente, a saber, el lado abstracto, la muerte del natural. Pero en la idea de la vida, la subjetividad es el concepto; y ésta es, por consiguiente, en sí el ser en sí absoluto de la realidad, y la universalidad concreta. Mediante la indicada negación de la inmediatividad de su realidad se funde con sí misma: la última exterioridad de la naturaleza es negada, y el concepto que en la naturaleza es solamente en sí, ha llegado a ser concepto por sí. La naturaleza es de este modo traspasada a su verdad, en la subjetividad del concepto, cuya objetividad misma es la inmediatividad negada de la individualidad, la universalidad concreta; por lo que es puesto así el concepto, el cual tiene como existencia propia la realidad que le corresponde, el concepto. Tal es el espíritu.