Diferència entre revisions de la pàgina «Ecpírosi»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "ecpírosis" a "ecpírosi") |
m (bot: - per adherir-se + per a adherir-se) |
||
(7 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 2: | Línia 2: | ||
<small>(del grec [[Grec::ἐκπύρωσις]] , ''ecpírosi'', conflagració o consunció de totes coses pel foc)</small> | <small>(del grec [[Grec::ἐκπύρωσις]] , ''ecpírosi'', conflagració o consunció de totes coses pel foc)</small> | ||
− | Segons la primitiva [[cosmologia|cosmologia]] [[estoïcisme|estoica]], ocorre al final de cada període còsmic ( | + | Segons la primitiva [[cosmologia|cosmologia]] [[estoïcisme|estoica]], ocorre al final de cada període còsmic (veg. [[gran any|gran any]]), i marca la catàstrofe que tanca la fi d'un cicle i el començament d'un altre en una espècie d'etern retorn. Pel que sembla, aquesta concepció els estoics la van atribuir a [[Autor:Heràclit d'Efes|Heràclit]], per a qui el [[Grec::ἀρχή]] (''[[arkhé]]'') era el foc. Posteriorment, alguns estoics (especialment, [[Autor:Paneci de Rodes|Paneci de Rodes]]) van abandonar aquesta tesi per a adherir-se a la concepció de l'[[eternitat|eternitat]] del món. No obstant això, la doctrina d'aquesta conflagració universal, lligada a la concepció d'un temps cíclic, va passar també a formar part de moltes sectes [[gnosticisme|gnòstiques]] derivades del [[sincretisme|sincretisme]] greco-iranio-judaic. Idees semblants es troben també en l'Índia i l'Iran, i entre els maies del Yucatán i els asteques de Mèxic. |
− | Aquesta doctrina, malgrat afirmar una catàstrofe final, manté un cert optimisme, en tant que | + | Aquesta doctrina, malgrat afirmar una catàstrofe final, manté un cert optimisme, en tant que sosté que tal catàstrofe –que és la que dota de sentit al cosmos– no és ''definitiva'' doncs, igual que en els mites lunars, els tres dies de tenebres, que succeeixen al final del període lunar, són necessaris per al renaixement d'una nova lluna. La gran conflagració anuncia un nou començament. |
{{Esdeveniment | {{Esdeveniment |
Revisió de 10:10, 13 oct 2017
(del grec ἐκπύρωσις , ecpírosi, conflagració o consunció de totes coses pel foc)
Segons la primitiva cosmologia estoica, ocorre al final de cada període còsmic (veg. gran any), i marca la catàstrofe que tanca la fi d'un cicle i el començament d'un altre en una espècie d'etern retorn. Pel que sembla, aquesta concepció els estoics la van atribuir a Heràclit, per a qui el ἀρχή (arkhé) era el foc. Posteriorment, alguns estoics (especialment, Paneci de Rodes) van abandonar aquesta tesi per a adherir-se a la concepció de l'eternitat del món. No obstant això, la doctrina d'aquesta conflagració universal, lligada a la concepció d'un temps cíclic, va passar també a formar part de moltes sectes gnòstiques derivades del sincretisme greco-iranio-judaic. Idees semblants es troben també en l'Índia i l'Iran, i entre els maies del Yucatán i els asteques de Mèxic.
Aquesta doctrina, malgrat afirmar una catàstrofe final, manté un cert optimisme, en tant que sosté que tal catàstrofe –que és la que dota de sentit al cosmos– no és definitiva doncs, igual que en els mites lunars, els tres dies de tenebres, que succeeixen al final del període lunar, són necessaris per al renaixement d'una nova lluna. La gran conflagració anuncia un nou començament.