Diferència entre revisions de la pàgina «Ment»
De Wikisofia
m (bot: -Veure termes relacionats +Vegeu termes relacionats) |
m (bot: -psico-físic +psicofísic) |
||
| Línia 2: | Línia 2: | ||
<small>(del llatí ''mens'')</small> | <small>(del llatí ''mens'')</small> | ||
| − | Terme que sovint ha estat utilitzat com a sinònim d'[[ànima|ànima]], [[esperit|esperit]], intel·lecte o [[psique|psique]] ([[Grec::ψυχἠ]]), encara que mai com un sinònim absolut, ja que la ment més aviat ha tendit a ser entesa com aquella «part» o facultat d'aquestes altres entitats, la característica principal de les quals és la d'actuar com a agent intel·lectual. En qualsevol cas, la mateixa ambigüitat que presenta el terme «ment» (igual que els termes que s'han considerat com els seus sinònims), ja ens indica que no és una noció plenament elaborada. En general, entesa com l'hem caracteritzat, la ment s'oposa a la [[matèria|matèria]] i, més específicament, al [[cos|cos]]. Però definir la ment (o el [[mental|mental]]) com a oposat a matèria (o material) o a cos (o corporal), a part dels problemes que planteja (ja que prèviament hauria de definir-se què s'entén per matèria i per cos), pressuposa acceptar un [[dualisme|''dualisme'']]'' | + | Terme que sovint ha estat utilitzat com a sinònim d'[[ànima|ànima]], [[esperit|esperit]], intel·lecte o [[psique|psique]] ([[Grec::ψυχἠ]]), encara que mai com un sinònim absolut, ja que la ment més aviat ha tendit a ser entesa com aquella «part» o facultat d'aquestes altres entitats, la característica principal de les quals és la d'actuar com a agent intel·lectual. En qualsevol cas, la mateixa ambigüitat que presenta el terme «ment» (igual que els termes que s'han considerat com els seus sinònims), ja ens indica que no és una noció plenament elaborada. En general, entesa com l'hem caracteritzat, la ment s'oposa a la [[matèria|matèria]] i, més específicament, al [[cos|cos]]. Però definir la ment (o el [[mental|mental]]) com a oposat a matèria (o material) o a cos (o corporal), a part dels problemes que planteja (ja que prèviament hauria de definir-se què s'entén per matèria i per cos), pressuposa acceptar un [[dualisme|''dualisme'']]'' psicofísic'', tesi que, si bé va ser clarament dominant fins al segle XVIII, i encara que actualment encara té els seus defensors, ha anat perdent adeptes. (En l'entrada [[mental|«mental»]] es fa una referència a l'aparició d'aquesta noció a partir dels segles XVI i XVII, i una breu exposició d'algunes teories actuals). |
| − | La noció de ment, entesa com a oposada a cos, sorgeix dins d'una concepció substancialista per donar un «suport» a processos o estats com els del pensament, sensacions, desitjos, afectes i emocions. És a dir, sorgeix quan es considera que les activitats com ara pensar, percebre, desitjar, imaginar o recordar són, d'una banda, completament diferents de les activitats materials i, d'altra banda, són manifestació d'una entitat (la ment) que no pot entendre's com a material i que, per tant, no té massa, ni pes, ni és localitzable en l'[[espai|espai]] (encara que si s'entén per ment el «sentit intern» de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], sí que està sotmesa a la forma del [[temps|temps]]). En canvi, en la mesura en què les concepcions [[materialisme|materialistes]] han anat guanyant terreny, o bé s'han considerat els estats mentals com a meres produccions de la matèria, o bé s'ha obviat el terme declarant-ho sense sentit, com ho han fet els corrents conductistes en psicologia, que prescindeixen del mental per referir-se només a la conducta, o els corrents de l'anomenada ''teoria de la identitat com a tipus'' o del ''materialisme eliminatiu''. En tant que la ment es concep només com un conjunt de funcions o activitats cerebrals i del sistema nerviós, s'adopta un [[monisme|''monisme'']]'' | + | La noció de ment, entesa com a oposada a cos, sorgeix dins d'una concepció substancialista per donar un «suport» a processos o estats com els del pensament, sensacions, desitjos, afectes i emocions. És a dir, sorgeix quan es considera que les activitats com ara pensar, percebre, desitjar, imaginar o recordar són, d'una banda, completament diferents de les activitats materials i, d'altra banda, són manifestació d'una entitat (la ment) que no pot entendre's com a material i que, per tant, no té massa, ni pes, ni és localitzable en l'[[espai|espai]] (encara que si s'entén per ment el «sentit intern» de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], sí que està sotmesa a la forma del [[temps|temps]]). En canvi, en la mesura en què les concepcions [[materialisme|materialistes]] han anat guanyant terreny, o bé s'han considerat els estats mentals com a meres produccions de la matèria, o bé s'ha obviat el terme declarant-ho sense sentit, com ho han fet els corrents conductistes en psicologia, que prescindeixen del mental per referir-se només a la conducta, o els corrents de l'anomenada ''teoria de la identitat com a tipus'' o del ''materialisme eliminatiu''. En tant que la ment es concep només com un conjunt de funcions o activitats cerebrals i del sistema nerviós, s'adopta un [[monisme|''monisme'']]'' psicofísic'' que considerarà que pensar, sentir, imaginar, desitjar, etc., són processos i activitats cerebrals o procedents del sistema nerviós en el seu conjunt. Al seu torn, tant el dualisme psicofísic, el [[paral·lelisme psicofísic|paral·lelisme psicofísic]] o el monisme psicofísic han adoptat diferents formulacions al llarg de la història del pensament, de manera que ni tot dualisme psicofísic és [[espiritualisme|espiritualista,]] encara que sostingui que la ment posseeix una existència independent del cervell, ni tot monisme psicofísic és materialista ([[ment - cos, relació|veure relació ment/cos]]). Actualment, a més del tractament filosòfic d'aquesta qüestió, diferents ciències estan interessades en el tema, especialment la biopsicologia, la ciència cognitiva, la [[intel·ligència artificial|intel·ligència artificial]] i la neurofisiologia. |
En general, la tesi que actualment tendeix a imposar-se és la de considerar que les característiques generalment atribuïdes a la ment, això és: la [[consciència|consciència]], la [[intencionalitat|intencionalitat]], la [[subjectivitat|subjectivitat]] i la causació mental (la capacitat que la ment pugui actuar sobre el cos) són totes elles explicables a partir de l'activitat del conjunt del sistema nerviós i, especialment, del cervell. Així, encara que se segueix usant el terme ment, la relació d'aquesta amb el cervell no ha de causar més estranyesa que la que s'estableix entre moviment i cos, o entre digestió i estómac, per exemple, ja que el problema sorgeix quan es [[reïficació |cosifica]] una propietat, un estat, una activitat o un procés i es dota d'existència independent. | En general, la tesi que actualment tendeix a imposar-se és la de considerar que les característiques generalment atribuïdes a la ment, això és: la [[consciència|consciència]], la [[intencionalitat|intencionalitat]], la [[subjectivitat|subjectivitat]] i la causació mental (la capacitat que la ment pugui actuar sobre el cos) són totes elles explicables a partir de l'activitat del conjunt del sistema nerviós i, especialment, del cervell. Així, encara que se segueix usant el terme ment, la relació d'aquesta amb el cervell no ha de causar més estranyesa que la que s'estableix entre moviment i cos, o entre digestió i estómac, per exemple, ja que el problema sorgeix quan es [[reïficació |cosifica]] una propietat, un estat, una activitat o un procés i es dota d'existència independent. | ||
Revisió del 21:35, 28 set 2017
(del llatí mens)
Terme que sovint ha estat utilitzat com a sinònim d'ànima, esperit, intel·lecte o psique (ψυχἠ), encara que mai com un sinònim absolut, ja que la ment més aviat ha tendit a ser entesa com aquella «part» o facultat d'aquestes altres entitats, la característica principal de les quals és la d'actuar com a agent intel·lectual. En qualsevol cas, la mateixa ambigüitat que presenta el terme «ment» (igual que els termes que s'han considerat com els seus sinònims), ja ens indica que no és una noció plenament elaborada. En general, entesa com l'hem caracteritzat, la ment s'oposa a la matèria i, més específicament, al cos. Però definir la ment (o el mental) com a oposat a matèria (o material) o a cos (o corporal), a part dels problemes que planteja (ja que prèviament hauria de definir-se què s'entén per matèria i per cos), pressuposa acceptar un dualisme psicofísic, tesi que, si bé va ser clarament dominant fins al segle XVIII, i encara que actualment encara té els seus defensors, ha anat perdent adeptes. (En l'entrada «mental» es fa una referència a l'aparició d'aquesta noció a partir dels segles XVI i XVII, i una breu exposició d'algunes teories actuals).
La noció de ment, entesa com a oposada a cos, sorgeix dins d'una concepció substancialista per donar un «suport» a processos o estats com els del pensament, sensacions, desitjos, afectes i emocions. És a dir, sorgeix quan es considera que les activitats com ara pensar, percebre, desitjar, imaginar o recordar són, d'una banda, completament diferents de les activitats materials i, d'altra banda, són manifestació d'una entitat (la ment) que no pot entendre's com a material i que, per tant, no té massa, ni pes, ni és localitzable en l'espai (encara que si s'entén per ment el «sentit intern» de Kant, sí que està sotmesa a la forma del temps). En canvi, en la mesura en què les concepcions materialistes han anat guanyant terreny, o bé s'han considerat els estats mentals com a meres produccions de la matèria, o bé s'ha obviat el terme declarant-ho sense sentit, com ho han fet els corrents conductistes en psicologia, que prescindeixen del mental per referir-se només a la conducta, o els corrents de l'anomenada teoria de la identitat com a tipus o del materialisme eliminatiu. En tant que la ment es concep només com un conjunt de funcions o activitats cerebrals i del sistema nerviós, s'adopta un monisme psicofísic que considerarà que pensar, sentir, imaginar, desitjar, etc., són processos i activitats cerebrals o procedents del sistema nerviós en el seu conjunt. Al seu torn, tant el dualisme psicofísic, el paral·lelisme psicofísic o el monisme psicofísic han adoptat diferents formulacions al llarg de la història del pensament, de manera que ni tot dualisme psicofísic és espiritualista, encara que sostingui que la ment posseeix una existència independent del cervell, ni tot monisme psicofísic és materialista (veure relació ment/cos). Actualment, a més del tractament filosòfic d'aquesta qüestió, diferents ciències estan interessades en el tema, especialment la biopsicologia, la ciència cognitiva, la intel·ligència artificial i la neurofisiologia.
En general, la tesi que actualment tendeix a imposar-se és la de considerar que les característiques generalment atribuïdes a la ment, això és: la consciència, la intencionalitat, la subjectivitat i la causació mental (la capacitat que la ment pugui actuar sobre el cos) són totes elles explicables a partir de l'activitat del conjunt del sistema nerviós i, especialment, del cervell. Així, encara que se segueix usant el terme ment, la relació d'aquesta amb el cervell no ha de causar més estranyesa que la que s'estableix entre moviment i cos, o entre digestió i estómac, per exemple, ja que el problema sorgeix quan es cosifica una propietat, un estat, una activitat o un procés i es dota d'existència independent.
Per a més informació sobre les posicions actuals sobre la filosofia de la ment, veure mental
Vegeu termes relacionats
