Recurs:Max Scheler: amfibologia d'home

Si es pregunta a un europeu culte el que pensa en sentir la paraula home, gairebé sempre començaran a rivalizar en el seu cap tres cercles d'idees, totalment inconciliables entre si. Primer, el cercle d'idees de la tradició judeocristiana: Adam i Eva, la creació, el Paradís, la caiguda. Segundo, el cercle d'idees de l'antiguitat clàssica; aquí la consciència que l'home té de si mateix es va elevar per primera vegada al món a un concepte de la seva posició singular mitjançant la tesi que l'home és home perquè posseeix «raó», logos, fronesis, ràtio, mens, etc., on logos significa tant la paraula com la facultat de capturar el «quin» de totes les coses. Amb aquesta concepció s'enllaça estretament la doctrina que l'univers sencer té per fons una «raó» sobrehumana, de la qual participa l'home i només l'home entre tots els éssers. El tercer cercle d'idees és el cercle de les idees forjades per la ciència moderna de la naturalesa i per la psicologia genètica i que s'han fet tradicionals també fa molt temps; segons aquestes idees, l'home seria un producte final i molt tardà de l'evolució del planeta Terra, un ésser que només es distingiria dels seus precursors en el regne animal pel grau de complicació amb què es combinarien en ell energia i facultats que en si ja existeixen en la naturalesa infrahumana. Aquests tres cercles d'idees manquen entre si de tota unitat. Posseïm, doncs, una antropologia científica, una altra filosòfica i una altra teològica, que no es preocupen una d'una altra. Però no posseïm una idea unitària de l'home. D'altra banda, la multitud sempre creixent de ciències especials que s'ocupen de l'home, oculten l'essència d'aquest molt més del que la il·luminen, per valuoses que siguin. [...] en cap època de la història ha resultat l'home tan problemàtic per a si mateix com en l'actualitat. Per això m'he proposat l'assaig d'una nova antropologia filosòfica sobre la més àmplia base. En el que segueix volgués dilucidar tan sols alguns punts concernents a l'essència de l'home, en la seva relació amb l'animal i amb la planta, i al singular lloc metafísic de l'home -apuntant una petita part dels resultats al fet que he arribat.

Ja el terme i el concepte de home tanquen una pérfida amfibologia, sense aclarir la qual ni tan sols es pot escometre la qüestió del singular lloc de l'home. La paraula home indica en primer lloc els caràcters morfològics distintius que posseeix l'home com a subgrup dels vertebrats i dels mamífers. És clar que -qualsevol que sigui el resultat que ofereixi aquesta manera de formar el concepte d'home l'ésser viu anomenat home, no només està subordinat al concepte d'animal, sinó constitueix també una província relativament molt petita del regno animal. [...] Mes prescindint per complet de semblant concepte, que ajunta en la unitat de l'home la marxa erecta, la transformació de la columna vertebral, l'equilibri del crani, el potent desenvolupament cerebral de l'home i les transformacions orgàniques que la marxa erecta va tenir per conseqüència (com la mà de polze oposable, la reculada de la mandíbula i de les dents, etc.), la mateixa paraula «home» designa en el llenguatge corrent i en tots els pobles cultes, alguna cosa tan totalment diferent, que amb prou feines es trobarà una altra veu del llenguatge humà en què es doni anàloga amfibologia. La paraula home designa, en efecte, així mateix un conjunt de coses que es oposen de la manera més rigorosa al concepte d' «animal en general» i, per tant, també a tots els mamífers i vertebrats [...]. És clar que aquest segon concepte de l'home ha de tenir un sentit i un origen completament diferents del primer, que designa només un racó molt petit de la branca dels vertebrats. Cridaré a aquest segon concepte el concepte essencial de l'home, en oposició a aquell primer concepte sistemàtic natural. El tema de la nostra conferència és: si aquest segon concepte, que concedeix a l'home com a tal un lloc singular, incomparable amb el lloc que ocupen les altres espècies vives, té alguna base legítima.

El puesto del hombre en el Cosmos, Losada, S.A.., Buenos Aires 1971, 9ª ed., p.23-26.

---

Original en castellà

Si se pregunta a un europeo culto lo que piensa al oír la palabra hombre, casi siempre empezarán a rivalizar en su cabeza tres círculos de ideas, totalmente inconciliables entre sí. Primero, el círculo de ideas de la tradición judeocristiana: Adán y Eva, la creación, el Paraíso, la caída. Segundo, el círculo de ideas de la antigüedad clásica; aquí la conciencia que el hombre tiene de sí mismo se elevó por primera vez en el mundo a un concepto de su posición singular mediante la tesis de que el hombre es hombre porque posee «razón», logos, fronesis, ratio, mens, etc., donde logos significa tanto la palabra como la facultad de apresar el «qué» de todas las cosas. Con esta concepción se enlaza estrechamente la doctrina de que el universo entero tiene por fondo una «razón» sobrehumana, de la cual participa el hombre y sólo el hombre entre todos los seres. El tercer círculo de ideas es el círculo de las ideas forjadas por la ciencia moderna de la naturaleza y por la psicología genética y que se han hecho tradicionales también hace mucho tiempo; según estas ideas, el hombre sería un producto final y muy tardío de la evolución del planeta Tierra, un ser que sólo se distinguiría de sus precursores en el reino animal por el grado de complicación con que se combinarían en él energía y facultades que en sí ya existen en la naturaleza infrahumana. Esos tres círculos de ideas carecen entre sí de toda unidad. Poseemos, pues, una antropología científica, otra filosófica y otra teológica, que no se preocupan una de otra. Pero no poseemos una idea unitaria del hombre. Por otra parte, la multitud siempre creciente de ciencias especiales que se ocupan del hombre, ocultan la esencia de éste mucho más de lo que la iluminan, por valiosas que sean. [...] en ninguna época de la historia ha resultado el hombre tan problemático para si mismo como en la actualidad. Por eso me he propuesto el ensayo de una nueva antropología filosófica sobre la más amplia base. En lo que sigue quisiera dilucidar tan sólo algunos puntos concernientes a la esencia del hombre, en su relación con el animal y con la planta, y al singular puesto metafísico del hombre -apuntando una pequeña parte de los resultados a que he llegado.

Ya el término y el concepto de hombre encierran una pérfida anfibología, sin aclarar la cual ni siquiera se puede acometer la cuestión del singular puesto del hombre. La palabra hombre indica en primer lugar los caracteres morfológicos distintivos que posee el hombre como subgrupo de los vertebrados y de los mamíferos. Es claro que -cualquiera que sea el resultado que ofrezca este modo de formar el concepto de hombre el ser vivo llamado hombre, no sólo está subordinado al concepto de animal, sino constituye también una provincia relativamente muy pequeña del reino animal. [...] Mas prescindiendo por completo de semejante concepto, que junta en la unidad del hombre la marcha erecta, la transformación de la columna vertebral, el equilibrio del cráneo, el potente desarrollo cerebral del hombre y las transformaciones orgánicas que la marcha erecta tuvo por consecuencia (como la mano de pulgar oponible, el retroceso de la mandíbula y de los dientes, etc.), la misma palabra «hombre» designa en el lenguaje corriente y en todos los pueblos cultos, algo tan totalmente distinto, que apenas se encontrará otra voz del lenguaje humano en que se dé análoga anfibología. La palabra hombre designa, en efecto, asimismo un conjunto de cosas que se oponen del modo más riguroso al concepto de «animal en general» y, por lo tanto, también a todos los mamíferos y vertebrados [...]. Es claro que este segundo concepto del hombre ha de tener un sentido y un origen completamente distintos del primero, que designa sólo un rincón muy pequeño de la rama de los vertebrados. Llamaré a este segundo concepto el concepto esencial del hombre, en oposición a aquel primer concepto sistemático natural. El tema de nuestra conferencia es: si ese segundo concepto, que concede al hombre como tal un puesto singular, incomparable con el puesto que ocupan las demás especies vivas, tiene alguna base legítima.